Les eliminatòries. Anàlisi de les categories júnior i juvenil.

El Nadal ja és a tocar i és per això que toca fer un petit recés d'hoquei. La competició de base s'atura, tot i que molts seguirem entrenant durant aquests dies d'empatx. Abans de finalitzar, però, el sistema de competició ens ha deixat la que probablement és la jornada més emocionant de la temporada, on s'han disputat les eliminatòries d'accés a la lliga preferent, situada al darrere de les jornades on es disputen els Campionats de Catalunya.

En l'article d'aquesta setmana em disposo a fer un petit anàlisi del que han sigut els partits d'eliminatòries en les categories juvenil i júnior, les dues categories top de l'hoquei base. Cal dir, per tal que a ningú li molestin les meves paraules, que no he vist els partits. Analitzaré a partir dels resultats, sabent que moltes vegades són enganyosos, i més en un esport com l'hoquei patins on un gol es pot marcar gairebé sense voler si es té una mica de sort.

Pel que fa a la categoria júnior, a primera vista destaquen per sobre de tot dues eliminacions: en primer lloc, la del Sentmenat A, ja que el club ha muntat un bon equip a base de fitxatges de Castellar i Caldes. Han tingut la mala sort de creuar-se amb el Bell-lloc, un gran equip que es fra gran a casa seva, tal com han demostrat remuntant un 6-3 advers amb un 5-1 a la tornada. En segon lloc, destaca l'eliminació de l'Igualada, club que sempre ha tingut presència a la lliga preferent en aquesta categoria. Es podria explicar a través del seu primer equip, que va jugar a La Corunya, enduent-se dos jugadors clau de l'equip júnior amb ells, que no van poder jugar el partit d'anada. Una altra sorpresa, aquesta vegada positiva, és la victòria del Manlleu B, equip format per jugadors juvenils, que han aconseguit que el club osonenc classifiqui dos equips entre els setze millors del país.

En la categoria juvenil també hi ha hagut força sorpreses respecte a eliminacions d'equips. Destaca l'eliminació de dos equips, tot i que de primer any, de clubs amb renom a l'hoquei base: el Voltregà B ha sigut eliminat pel Calafell i el Caldes B pel Shum. A més, de nou trobem el Sentmenat eliminat, i aquesta vegada rebent una pallissa (12-1) a la tornada, a la pista del Cerdanyola. 

La jornada, com no podia ser d'altra manera, ha deixat moltes anècdotes. Fa riure (o pena, depèn de com es miri) el joc que han intentat utilitzar alguns clubs amb l'horari dels partits: a juvenil, el Malgrat va fer jugar l'Andorra a les 9:30 del matí; a júnior, Shum i Lleida es van fer jugar mútuament també a aquesta hora. Com que tant entre la població maresmenca i el país dels Pirineus com entre Maçanet de la Selva i la capital del Segrià existeix una distància de 230 quilòmetres, es deurien pensar que els rivals arribarien adormits. Finalment, s'han classificat tant l'Andorra com el Lleida, equips que jugaven la tornada com a locals.

Com a curiositat, també cal parlar sobre el partit Vilanova-Arenys de Munt A de la categoria juvenil, que va acabar amb un resultat de 7-12, és a dir, es van fer 19 gols en un mateix partit, que a més era el partit d'anada. Espectacle pur i dur, però caldria preguntar als dos entrenadors què opinen del partit i la defensa que van fer els seus equips.

Segur que tots els partits van ser emocionants, i per sobre de tot molt lluitats per tots dos equips: arribar a disputar les eliminatòries és la primera prova de la temporada, l'objectiu de molts equips. Per això, darrere tot els equips que les han jugat, tant els classificats com els eliminats, hi ha molt esforç i sacrifici, entrenaments extra en època d'examens, preparació i motivació i cal felicitar un per un a tothom. Enhorabona a tots i sort a la nova fase de la competició!

Driblar

En algunes de les publicacions de l'Hoqueiteca ja he fet esment de l'espectacularitat de l'hoquei patins, que és en part gràcies a la velocitat que assoleix el joc pel fet de practicar-se sobre patins alhora que es domina una pilota molt petita amb un estic. Avui vull parlar d'un altre element que afegeix fantasia a l'hoquei: el dríbling. Aquest és un factor present en tots els esports on es compta amb un adversari, i en tots ells aporta la mateixa espectacularitat, però en hoquei trobo que és especial per la infinitat de recursos possibles, doncs es driblar amb patins no resulta gens senzill.

Un dels dríblings més bàsics és la finta. Per fer-la, el jugador ha d'enganyar el seu defensor movent el cos cap a un cantó per després patinar cap a l'altre, aprofitant el temps de reacció del contrincant per seguir-lo. És molt útil en situacions on l'atacant es trobi patinant a una velocitat elevada, i si resulta exitós, podria ben ser que el defensa necessités un trasplantament de maluc. Amb el cos també es pot superar un defensa amb una mitja volta, és a dir. tal com es fa amb la finta, patinar cap a un costat per girar ràpidament cap a l'altre. Aquesta vegada, però, donant l'esquena a l'adversari (protegint també la pilota) i demostrant una qualitat suprema en patinatge.

Amb l'estic i la pilota es poden realitzar centenars maneres de superar un contrincant. Només dependrà de la imaginació i la capacitat de qui ho hagi de realitzar. Per això és molt important saber dominar a la perfecció diverses formes de conduir la pilota. El dríbling d'aquesta mena més utilitzat és el ganxo, al qual ja vaig dedicar un article sencer. A més, amb la pilota també es pot provar de fer-se una autopassada, la qual es pot fer per moltes bandes: per l'esquena del defensa, per sota les seves cames (el popular túnel que tant ens agrada a tots), per sota l'estic (conegut com a estic-patí dins el món hoqueístic), contra la tanca, per sobre l'estic... Però de vegades no cal complicar-se tant per superar un defensa, ja que amb el simple fet d'amagar que es xutarà o es passarà la pilota es pot deixar sense arguments un adversari.

El que sí representa complicar-se la vida però alhora afegir espectacle són dríblings on es fa passar la pilota per llocs inversemblants, com entre les cames (la meva predilecció) o per darrere l'esquena, i dríblings on es juga aixecant la pilota del terra. 

Trobo molt convenient que els entrenadors treballin l'u contra u, especialment quan els jugadors són ben petits, per ajudar-los a desenvolupar un gran ventall de dríblings i maneres de superar un defensa, que posteriorment necessitaran saber fer quan siguin grans, i a més, entrenar-ho en situacions del joc diverses (amb velocitat, estàtic, al racó, a mitja pista, dins l'àrea...). A banda de formar jugadors desequilibrants, els entrenadors que hi dediquin especial atenció col·laboraran a crear un tipus d'hoquei més vistós de cara al públic, cosa que és del tot necessària.

Pavellons amb encant

Que Catalunya sigui una de les regions punteres en l'hoquei patins mundial és en part gràcies a la gran diversitat de clubs que hi ha on es practica. Des d'equips que competeixen per regnar a Europa fins a equips petits de barri on l'única finalitat és la diversió amb un estic i uns patins, i tots ells tenen en comú la marca catalana. Com és sabut, un dels senyals d'identitat de cada club en particular és la seva pista, el seu terreny de joc. Les instal·lacions, vaja. Que la tradició d'hoquei s'estengui al llarg de tota la geografia catalana obliga ja des de ben petits els equips a competir contra clubs diferents, coneixent d'aquesta manera la multiplicitat de pistes diferents que tenim a Catalunya. En portar voltant més de dotze anys per elles, avui els dedico aquest article.

En un primer pla es troben aquells pavellons que impressionen, no per l'arquitectura, sinó pel pes del club. Fa molt respecte jugar-hi, doncs sembla que es jugui contra tota la història de l'entitat. Parlo de l'Olímpic de Vic, de Les Comes a Igualada  o del Palau d'Esports del Reus Deportiu. Clubs amb llarga trajectòria i enorme palmarès al màxim nivell. Sempre és agradable disputar-hi partits, però guanyar-n'hi és pur èxtasi. S'hi respira un ambient d'hoquei marejant. El meu lloc preferit per jugar a hoquei, però, és Sant Hipòlit de Voltregà. Allà, a més de tot el que acabo de dir, s'hi afegeix el fet de sumar-hi el pes que representa el club pel poble, ja que els seus jugadors sembla com si juguessin per defensar el club i la identitat del poble. Com els soldats a la guerra, que defensen el seu exèrcit i el seu país.

També hi ha pistes on la grandesa del club propietari imposa qui la visita, tot i no tenir tant de renom a l'Ok Lliga actualment. Són Les Casernes a Vilanova, el Parroquial de Tordera o el Municipal de Maçanet. En elles també és molt difícil guanyar partits, així com ho és en d'altres, que potser tot i no ser de clubs grans, el treball que han realitzat en els últims temps comença a donar-los resultats: Arenys de Munt, Vendrell, Geieg, Manlleu (i en general, en qualsevol pista d'Osona).

Fora del que serien els seus clubs també hi ha pistes on algun factor les fa molt peculiars: pot ben ser la seva diminuta mida, com la del Sentmenat, la del Sant Josep de Badalona o la pista vella del Monjos; o pot ben ser per culpa de tot el contrari, la grandiositat de la superfície de joc, com al pavelló de La Garriga o al de Capellades (també succeeix en totes les pistes de parquet). De vegades és el sòcol el que fa d'una pista especial (penso en Sant Cugat) o la il·luminació de la instal·lació (ara en Sant Feliu).

Un grup a part són les pistes situades en patis de col·legis, normalment descobertes (totes les que he visitat excepte la del Sant Ramon de Vilafranca) i amb tanques de posar i treure, que provoquen que la pista no sigui un rectangle perfecte. A més, recordo en especial la pista del Maristes Sant Joan, a Barcelona, que té cinc cantonades.

En definitiva, cada club i cada pavelló és un món, per això no vull entrar a criticar unes pistes i elogiar-ne altres. Cada pista té alguna cosa que la fa especial, però el que crec que li dóna més importància al record que en guardem d'elles són les anècdotes que hi vivim: un campionat, una derrota, un gol messiànic, una història de vestidor, un conserge acollidor, un moment d'hoquei...

La nova fornada és a punt

El calendari ha avançat i ens trobem ja a principis de desembre. El final de la primera volta de l'OK Lliga és a tocar i, de moment, la competició està deixant moltes sorpreses. Una d'elles, molt positiva, és veure com  ha augmentat la presència de jugadors joves en gairebé tots els equips, alhora que a més, aquest jovent ha respòs molt correctament a les opcions que els han donat els seus entrenadors. Aquells que a l'estiu, en ple període de fitxatges, es lamentaven sobre l'obligació de confiar en el planter, donada la dificultat de fitxar grans jugadors per culpa de la penúria econòmica dels clubs, ja deuen haver fet muts i a la gàbia.

La nova promoció, de vegades criticada per no conduir les seleccions espanyoles a medalles d'or en els darrers anys (llegiu l'article "Somriure perdent l'hegemonia" d'aquest mateix blog), ha demostrat sobrerament que es troba preparada per donar peu, per fi, al relleu generacional que necessita la nostra competició. Saber com i en quina mesura toca retirar una generació és un tema delicat, però tal com ha demostrat recentment Portugal, apostar per joves promeses és garantia d'èxit. Allà, Helder Nunes, Gonçalo Alves i el seu seguici ja lideren la competició lusitana, i amb la selecció a punt van ser de conquerir Europa el passat estiu a França.

En aquesta OK Lliga que encapçala el Vic, és precisament l'equip osonenc el màxim estendard de la qualitat dels nous jugadors. Font, Burgaya, Presas i Casas gaudeixen de molts minuts en un equip que no aconseguia tant bons resultats des de feia temps. A dalt de la classificació també hi ha el Liceo, equip que compta a les seves files amb un estel·lar Pau Bargalló, un potent David Torres i un César Carballeira que per fi comença a entrar en els plans de Carlos Gil. El Barça, per la seva part, poc pot fer entrar els joves en la rotació de minuts (l'equip el formen vuit cracks mundials), però té en els jugadors del filial moltes esperances, ja que ara mateix lideren la taula de Nacional Espanyola, destacant entre ells els germans Nil i Blai Roca. Aquest últim, porter, podria ser d'una vegada per totes el porter del planter que pugi al primer equip una vegada es retiri Egurrola.

A la resta d'equips també hi ha jugadors que estan marcant la diferència sense superar els 23 anys: Alabart porta el timó del Voltregà, Candamio i Crespo són una assegurança de gol al Cerceda i al Lloret respectivament, Xaus i Palau s'han fet un lloc a la primera plantilla del Noia i Acsensi és el diamant del Caldes. Altres, tot just comencen a despuntar, com Llisa i Cuevas al Lleida. Però donant una ullada a la Nacional Espanyola, la segona divisió estatal, s'hi troba més del mateix. Exemples: Torner és el pitxitxi del Tordera i Farnés del Sant Cugat. 

És impossible esmentar-los a tots en un article, però el que vull remarcar amb aquest article és que davant dels nostres ulls tenim una gran generació de jugadors demanant pas als seus entrenadors i per què no dir-ho, que podrien començar a entrar en convocatòries de la selecció. Potser és amb ells quan l'hoquei patins nacional recupera el tro mundial. Però si no s'aposta per ells, si els clubs i entrenadors no se la juguen, mai se sabrà on es troba el sostre dels nous cracks. De moment, la cosa pinta bé. 

Tècniques de conducció: el ganxo

Inauguro avui una secció d'articles a l'Hoqueiteca amb la finalitat de tenir-ne alguns agrupats segons la seva temàtica. Espero, doncs, poder-li donar continuïtat a una sèrie d'articles sobre diferents tècniques de conducció de la pilota en hoquei patins. L'honor de donar-li el tret de sortida a aquest apartat no podia tenir-lo un altre moviment que no fos el ganxo. Un ganxo, en el llenguatge quotidià, és una peça corbada que acaba en punxa amb la utilitat de penjar-hi o agafar-hi algun objecte. En el llenguatge propi de l'hoquei patins, s'adopta aquest mot amb la finalitat de descriure un moviment de pilota similar al de la forma d'un ganxo.

D'aquesta manera, quan sentim la paraula "ganxo" en referència al món "hoqueístic" no es vol dir res més que, tenint la pilota en un costat del cos, algú la condueix una mica endavant, per després passar-se-la a l'altre costat del cos alhora que fa retrocedir-la (en el sentit d'aproximar-la a la persona que el realitza). Per tal que sigui el màxim d'efectiu, s'ha de fer tots els passos sense que la pilota deixi de tocar l'estic, aprofitant-ne la curvatura. És un moviment molt utilitzat en el nostre esport, bàsic en l'aprenentatge de la conducció de la pilota, ja que en categories avançades realitzar un bon ganxo pot ser molt avantatjós. A més, es pot realitzar cap a les dues bandes, és a dir, tant es pot fer iniciant-lo en la "cullera" i finalitzant-lo en la "pala" com en el sentit invers, tot  i que el ganxo cullera-pala sol ser més dificultós posat que es realitza cap a la banda per on no s'agafa l'estic. Més endavant ja explicaré què significa això de pala i cullera. Pels menys entesos, sabeu de moment que em refereixo que es pot realitzar tant de dreta a esquerra com a l'inrevés.

La gran utilitat d'aquest recurs es troba en situacions en les que s'hagi de superar un adversari, ja sigui anant a driblar un defensor o a un porter, perquè permet enganyar-los, doncs si realitza correctament, en fer el primer pas (moure la pilota endavant), el contrincant pot pensar que es produirà un llançament a porteria o una passada a un company. Llavors, és quan ràpidament es canvia la pilota de costat, aprofitant el temps que comportarà la reacció del rival en veure que no hi ha hagut ni passada ni xut. Inclús si l'opositor no arriba a creure's del tot aquesta enganyifa, com que en passar la pilota de banda a banda del cos també s'ha d'apropar una mica a qui l'està realitzant, també s'allunya per tant la pilota del defensor, i així doncs, el recurs emprat pot resultar igualment exitós en evitar que aquest últim hi tingui abast.

Depenent de l'amplitud del moviment dels braços quan es fa un ganxo, es parla de ganxo curt (moviment petit i normalment força ràpid), o de ganxo llarg (moviment molt ample, molt vistós i agradable per a l'espectador). El primer s'utilitza més en la definició de l'un contra porter, tot i que de totes maneres un ganxo llarg en aquesta situació és igual d'efectiva. També es pot parlar del "contraganxo", que es tracta de realitzar un ganxo quan se n'acaba de realitzar un, és a dir, fer dos ganxos seguits, un cap a cada costat.

Per acabar, deixo un vídeo del mestre del ganxo pala-cullera Gaby Cairo on explica com realitzar-lo, encara que només ho enfoca per anar a fer gol. Que aprofiti!

Un sistema de competició nefast

En tot esport és imprescindible una organització que coordini els clubs, estableixi un reglament de joc i dissenyi un sistema de competició entre moltes d'altres funcions. En el cas de l'hoquei patins català, és la Federació Catalana de Patinatge l'encarregada de realitzar aquestes tasques, a més de fer-ho també en disciplines com el patinatge artístic, l'hoquei línia o el patinatge "freestyle", que són esports englobats dins la mateixa federació. En l'article d'avui m'agradaria fer crítica d'una de les funcions ja esmentades, el disseny d'un sistema de competició.

En primer lloc, cal qualificar aquesta tasca com una de les més importants que porta a terme una federació, ja que és la primera en afectar els clubs, és la cara visible de la federació, per tant el sistema de competició crec que hauria de ser acordat entre federació i clubs amb un gran consens.

Seguint amb les competicions d'hoquei patins catalanes, em disposo primer a explicar-les i després a argumentar perquè no les trobo agradables. La competició comença, en totes les categories, amb els diferents equips repartits en grups de cinc o sis participants, tot i que en casos excepcionals es troba algun grup de quatre. Un cop finalitzada aquesta primera "lligueta" (com sol ser anomenada per la seva curta durada), abans del període nadalenc es disputen una sèrie d'eliminatòries entre els primers classificats que decideixen quins equips jugaran la lliga preferent (els guanyadors) o la copa federació (els perdedors de les eliminatòries, on trobaran els que no van poder classificar-s'hi). Distribuïts de nou en diferents grups, es juga una segona lliga de cada grup els primers dels quals tenen accés a la fase final del Campionat de Catalunya o en el segon cas, de la Copa Federació.

Tot seguit exposo els motius que motiven la meva crítica al sistema establert. Anem per parts. Primer, la distribució dels equips de la "lligueta" no es fa per sorteig pur, tal com es diu des de la federació. Com ho sé? Doncs perquè, només observant els grups, es fa notori que els grups s'organitzen territorialment, sent d'aquesta manera molt comuns grup com Vic-Voltregà-Tona-Taradell-Manlleu, Caldes-Castellar-Sentmenat-Ripollet-Santa Perpètua o Vilanova-Cubelles-Torrelles-Sitges. A més, sobretot en les categories més petites, aprofiten la classificació "A" o "B" (normalment "A" correspon a equips de segon any en la categoria mentre "B· s'assigna als de primer any) per fer un repartiment totalment equitatiu. Així doncs, en un grup de sis equips es troben gairebé segur tres equips "A" amb tres equips "B". Segur que l'atzar no ho decidiria d'aquesta manera. Aquesta és una mesura que en part trobo correcta, però que no ens enganyin dient-nos que els grups són decidits mitjançant un sorteig pur.

Segon, un punt que trobo molt injust és la decisió de quins equips s'enfrontaran a quins en les eliminatòries classificatòries. Anteriorment també es feia a través d'aquests "sortejos purs" de la Federació, però en rebre crítiques per culpa d'aquest atzar tan dubtós, van decidir fer uns coeficients per classificar quins equips que haguessin quedat en la mateixa posició en el seu respectiu grup era millor que l'altre per tal d'emparellar, per exemple, el millor primer amb el pitjor tercer, creient així que tot seria molt just. Però cal recordar als organitzadors que un no és millor que l'altre ja que provenen de diferents grups i no han jugat contra els mateixos equips. Precisament, com he dit en el punt anterior, aquí rau l'error de calcular aquests coeficients matemàtics: els primers grups no són decidits per mà innocent, provocant que en la taula classificatòria el millor primer (matemàtic) potser en realitat no és ni el desè millor equip ja que en la seva zona no ha competit contra equips forts.

Tercer, en la primera fase prenadalenca es produeixen desigualtats enormes entre equips, que si bé són aguantables en categories com la júnior o la juvenil, parlant de benjamins o de prebenjamins pot comportar que un equip no anoti cap gol en tota la lliga, perquè si bé abans esmentava equips de zones on no hi ha gaire nivell, pot passar just el contrari, que un club es trobi en una zona on tots els equips del voltant siguin seriosos aspirants a guanyar el Campionat de Catalunya.

Quart, i deixant aturat en aquest punt l'assumpte per si de cas no em tanquin el blog, el calendari queda molt mal repartit. Explicant-ho millor, des de l'inici del període escolar fins a les vacances de Nadal aquest any hem tingut catorze caps de setmana i els pobres equips que els ha "tocat" estar enquadrats en grups de quatre o cinc equips només disputaran vuit partits de lliga més els dos partits d'eliminatòria aquells que s'ho hagin merescut. És a dir, quatre o sis caps de setmana sense partit. Després de les festes nadalenques, en canvi, el calendari queda atapeït doncs els grups els formen vuit equips (catorze jornades) amb un termini d'unes quinze o setze setmanes, depenent de Carnestoltes i Setmana Santa. No seria més còmode organitzar lligues més llargues abans de Nadal?
Un cop acabada la segona fase, els darrers classificats acostumaven a donar per finalitzada la temporada oficial (estem parlant del mes d'abril). Per sort, en l'actualitat es juga una nova fase que s'allarga fins la fi del període escolar.

Cal buscar solucions a tot aquest problema. Com sempre, primer mirant-nos al mirall i segon fixant-nos en els que ho fan millor que nosaltres. Tenim com a exemples el futbol, on els equips disputen lligues que duren tot l'any organitzades segons el nivell del club de temporades anteriors, i l'handbol, on a principi de temporada cada equip juga una eliminatòria contra un altre emparellats segons la classificació de l'any anterior, i d'aquesta manera, ja es juga des de principi de temporada en grups distribuïts per nivells. Com he dit abans, el sistema de competició és la cara visible de la Federació i per això, el sistema actual no ajuda a donar una bona imatge de la nostra. Treballem dur, organitzem-nos bé i podrem col•locar l'hoquei patins on li pertoca.

Sota pals

A la vuitena entrada de l'Hoqueiteca ha arribat el moment de parlar d'una de les parts més importants (fins i tot de vegades considerada com la que més) de l'hoquei patins. Es tracta de la figura del porter, aquella que aconsegueix que sigui realment complex introduir una pilota de cinc centímetres en una porteria d'un metre d'amplada. I això que un llançament pot assolir velocitats dignes de Marc Màrquez i es pot efectuar des de tan sols uns pams de distància respecte la porteria.

Hi ha teories sobre la importància real del porter en un equip d'hoquei patins. Normalment la situen entre el 50% i el 80%. Per fer-nos una idea, és com si entre els vuit jugadors de camp només puguin aspirar a equiparar-la. I és que, a l'igual que una casa es comença a construir pels fonaments, un equip d'hoquei es construeix des de la porteria, ja que sense un bon porter, un equip que comptés amb jugadors estelars tindria complicat guanyar algun campionat. S'ha de pensar que en hoquei patins es pot provar de llançar a porteria des de qualsevol posició del camp amb probabilitat de fer gol, encara que et trobis amb una defensa sòlida al davant. Per això, l'entrenador ha de tenir assegurat que, fins i tot en el supòsit que el seu equip portés a terme una bona defensa i aconseguís que l'equip rival xutés forçat i en una mala posició, el porter aturarà el llançament. I encara n'agafa més amb el nou reglament en vigor, ja que no rebre gols a pilota aturada pot ser garantia d'èxit en qualsevol partit.

El porter és un dels principals factors que diferencien l'hoquei patins dels altres esports i un dels primers que deixa fascinats els espectadors, donada la doble dificultat de la posició. En primer lloc, amb molta similitud amb la resta de porters de la resta d'esports, es troba la dificultat emotiva de la posició. En segon lloc, apareix la dificultat tècnica. Si fa dues setmanes parlava de la importància del domini del patí en els jugadors de camp, el repertori tècnic que ha de dominar un porter és digne d'admirar: patinar de "cuclilles", realitzar aturades en diverses posicions (pantalla, pas de tanca, mitja-sortida...) que no són gens senzilles d'efectuar i requereixen d'unes condicions físiques excepcionals. A més, haver d'aturar la pilota amb totes les parts del cos i alhora dominar l'estic (que en el seu cas, només agafa amb una mà) converteixen la figura del porter en una mena de súper heroi. I és que tot això ho ha de portar a terme amb una sèrie de proteccions al damunt que en conjunt superen els 13 quilograms de pes.

A més, sorgeixen molts altres inconvenients, de caràcter extra-esportius la majoria d'ells, que sumats als anteriors fan que arribar a ser un bon porter estigui només a l'abast de molt pocs: preu del material, por dels pares a que facin mal al seu fill (quan aquest s'inicia en aquesta pràctica), menyspreu popular per no haver de moure's més enllà d'un metre quadrat...

Per això, vull felicitar ja d'entrada a tots aquells que han decidit ser porters i encoratjar nous practicants d'hoquei a provar de ser-ho i animar a entrenadors, companys, públic i tothom a valorar molt més aquesta posició. Només aquells que alguna vegada hem provat de jugar com a porters sabem la dificultat de tot plegat. Ànims porters, sou molt grans!

Política en detriment de l'esport

En els últims temps s'està debatent, i molt, si és ètic barrejar política i esport. Concretament, el debat sorgeix a partir de l'exhibició d'estelades dels seguidors del Barça a la final de la Champions del juny passat i la posterior multa de la UEFA al club català. Per una banda, es defensa que són dos mons totalment separats i que res tenen a veure l'un amb l'altre, per tant no hauria d'existir implicacions entre ells; alguns altres defensen que esport i política sempre han anat barrejats, ja que l'esport és un factor que sovint deixa entreveure els sentiments reals de la població en congregar-se milers de persones en un mateix estadi o pavelló, i és clar, en moments on la política és portada dia rere dia i en aquest aspecte es viuen moments d'alta tensió, la representació que cobra la política en esdeveniments esportius es dispara.

No vull entrar en aquesta discussió, ja que aquest és un blog d'hoquei patins i no d'esport. El que vull amb aquest article és presentar el cas de l'hoquei patins on, així com succeeix actualment al món del futbol, el moment polític que viu Catalunya té un pes important en la comprensió de la situació del nostre esport.

La Federació Catalana de Patinatge (FECAPA) arrossega des de fa una dècada la barreja entre política i esport, molt abans del moment d'auge de l'independentisme català. L'any 2004 la FIRS (Fédération Internationale Roller Sports) va reconèixer com a oficial (però de manera provisional) la nostra federació i, en conseqüència, les nostres seleccions. El mateix any, doncs, Catalunya participava en el Mundial B d'hoquei patins celebrat a Macau, on va quedar campiona encaixant només un gol en tot el torneig i obtenint el bitllet per disputar el Mundial A (categoria on encara es troba Espanya) l'any següent.

La possibilitat d'un enfrontament Catalunya-Espanya, sumada a la pèrdua de jugadors que suposaria per a la selecció espanyola en benefici de la selecció catalana, no va agradar gens als polítics espanyols del Govern de Zapatero ni a Carmelo Paniagua, personatge que avui en dia incomprensiblement segueix presidint la Federación Española de Patinaje (FEP). En l'assamblea de la FIRS de l'any 2005 a Fresno la votació per deixar enrere la provisionalitat del nomenament oficial de la FECAPA va tenir un resultat escandalosament negatiu per a Catalunya. Temps després, diversos representants de federacions d'altres països van reconèixer pressions per part de polítics espanyols per votar contra el reconeixement definitiu de la nostra federació. La votació es va repetir un any més tard a Roma, però el resultat va ser el mateix donades les esmentades pressions espanyoles, que no van cessar, a federacions votants.

Tot aquest escàndol és conegut com el 'Cas Fresno', que va tenir molta repercussió als mitjans de comunicació catalans, i va deixar nombroses seqüeles, com per exemple la renúncia de Miquel Masoliver (en aquell moment jugador del F.C. Barcelona) a defensar els colors de la selecció espanyola, tot i que posteriorment va rectificar vista l'amenaça de sanció que se li va posar, que el prohibiria de jugar durant un període d'entre dos a cinc anys, o la pèrdua del tradicional partit de Nadal que enfrontava Catalunya amb alguna altra selecció o en ocasions contra combinats mundials.

Des de llavors la FECAPA va quedar molt tocada, perdent força i representació a les federacions espanyola, europea i internacional. Això va provocar que aquesta es convertís en un dels principals actius en el moviment català actual, donant suport a l'Assamblea Nacional Catalana o publicitant Òmnium Cultural a les samarretes de les seleccions catalanes d'hoquei, que llueixen des de fa anys l'estelada.

El tracte donat per part de la Federació Espanyola de Carmelo Paniagua a la FECAPA no s'entén si no és barrejant política i esport, perquè en hoquei patins la representació catalana a les màximes categories espanyoles és altíssima (tan sols hi ha 11 equips que no són catalans dels 44 totals que sumen les dues OkLligues i la Primera divisió masculina), a més d'una selecció espanyola nodrida de catalans any rere any en gairebé el 100%, cosa que comporta pensar que hauria d'existir una bona relació entre ambdues federacions però, és clar, la política es va ficar pel mig.

Tenim doncs, un esport on s'ha barrejat política i esport des de fa ja molt de temps, i casualment, tampoc ha sigut en benefici de la part catalana, com passa ara amb el Barça. Sembla ser que els polítics espanyols no veuen correcte fer aquesta barreja, però no recorden que quan a ells els ha convingut fer-ho bé que no van dubtar-ho ni un moment.

Qüestió de mobilitat

En les darreres publicacions del blog m'he centrat en escriure sobre parts de l'hoquei que no entren en matèria específica, sinó que es podria dir que són un pèl 'superficials', de manera que tant els lectors més entesos d'aquest esport com aquells que segurament no en tenen gaires coneixements podien comprendre en tot moment de què tractaven.

En aquest article igualment la meva intenció final és que tots dos tipus de lectors puguin apropar-se una mica més a l'hoquei, però als menys experts és probable que aquesta informació els sigui nova totalment, tot i que espero que de totes maneres els sembli lògic i puguin entendre-ho. Al que m'estic referint és a la importància del patinatge en aquest esport.

Com és sabut, una de les principals característiques de l'hoquei sobre patins va implícita en el seu nom; efectivament, els moviments es realitzen sobre uns patins de quatre rodes, col·locades en dues files de dues rodes cada una, a diferència de l'hoquei línia, que s'assimila més a l'hoquei sobre gel, ja que el primer té les quatre rodes en una disposició lineal a l'eix vertical del patí i el segon es practica sobre un eix metàl·lic que permet desplaçar-se lliscant per sobre del gel. En les tres modalitats, doncs, serà imprescindible saber patinar correctament, però em centraré en la meva disciplina.

Doncs bé, a diferència de la majoria de la resta d'esports, el primer que s'ha d'ensenyar a algú que comença a jugar a hoquei patins és a moure's, ja que córrer amb sabates en sabem i no cal que s'ensenyi a córrer, per exemple, a algú que vol jugar a handbol. En canvi, s'ha de dominar l'art de patinar per practicar l'hoquei.

El domini del patí és bàsic tant en jugadors com en porters (com sempre, aquests a la seva manera), i és precisament un dels elements que marca la diferència quan els jugadors són més petits, tot i que sovint els entrenadors oblidem (m'hi incloc, és clar) treballar aquesta faceta del joc. Si un jugador arriba a categories elevades sense dominar tots els tipus de moviments que pot realitzar amb els patins difícilment (per no dir gairebé impossible) pugui arribar a jugar amb els millors.

I amb saber patinar no em refereixo a desplaçar-se sense caure. Al que faig referència és a saber tot el que es pot fer amb els patins (sempre ben lligats!): arrencar utilitzant els frens, arrencar sense els frens, arrencar en totes direccions, realitzar girs sense aixecar els peus, girar creuant les cames, canviar el sentit de la marxa en totes direccions, frenar amb les rodes, frenar amb els tacs, patinar sobre un sol peu, etcètera. No seguiré esmentant formes de patinar perquè segurament me'n deixaria més de la meitat, i és que no és una tasca senzilla.

Sense donar un toc alliçonador (no pretenc explicar com s'ha d'ensenyar o com s'ha de patinar), espero haver transmès la vital importància del patinatge en l'hoquei, ja que sent evident que en tot esport és molt important saber desplaçar-se, donada la peculiaritat de portar patins i no calçar vambes, el saber moure's cobra més importància, ja que patinar no és una cosa que les persones tinguem de manera innata, i per tant, treballar-ho a fons amb els petits (i no deixar mai de fer-ho) comportarà grans beneficis.

El sisè

És molt comú en futbol parlar de la importància de l'afició per l'equip local, l'anomenat dotzè jugador, aquella gent que va al camp a animar sense parar els seus per tal que es deixin la pell en cada acció del partit. I sol funcionar. Els locals, amb el suport de la seva gent, juguen per fer-los gaudir, per retornar-los l'esforç fet.

En hoquei patins, evidentment, també és molt important estar recolzat pels seguidors en els partits de casa. Sense ells, potser aquella pilota dividida al racó no es lluitaria. Sense ells, potser no s'afegiria tanta força a aquell xut de pala. O es faria una defensa més tancada, avorrida i sense confiança. Però aquesta seguretat ells te la faran guanyar. La llàstima és que això no es troba en gairebé cap pavelló.

Recentment s'han donat a l'OkLliga dos exemples claríssims del sobreesforç que es pot arribar a fer per tal de satisfer totes aquelles persones que han vingut a donar-te forces quan ja no te'n queda cap. Parlo de la victòria del Vilafranca davant del supercampió d'Europa aquest dimarts gràcies a una pista plena a vessar, i de com el Calafell va aconseguir aixecar un 0-4 en contra al Shum mentre Els Estrellats no van parar de cantar.

És clar que hi ha clubs amb una capacitat de moure gent enorme, com els Sac i Ganxo a Sant Hipòlit o els Orgull Roig i Negre a El Vendrell. Potser gran part dels èxits que han recollit últimament els dos és gràcies a ells. Recordo la infinitat de dies seguits que vaig tenir entonar la gralla dels vendrellencs després de la Copa del Rei de Lleida i els crits de 'VOL-TRE-GÀ!' de la darrera edició d'aquest torneig a Blanes.

La setmana passada parlava de l'espectacularitat i màgia del nostre esport, Però el cert és que el poc públic que es deixa veure pels pavellons (la majoria) es podria qualificar de tribuneru, com el del Camp Nou. Hi ha moments on els clubs fan una crida a animar: quan lluiten per aconseguir un ascens o per evitar un descens de categoria, moments especials com l'anterior exemple de la Copa del Rei, etcètera. Però això hauria de ser sempre. Tot just ho deia Roger Rocasalbas moments després d'haver aconseguit batre al Barça: "Els necessitem sempre, no només avui, dissabte tenim un partit importantíssim".

El nostre esport és màgic, i ho és sempre, no només quan hi ha en joc fites importants.Crec que els clubs s'haurien de posar a treballar des de ja per arrossegar més gent als pavellons amb ganes d'animar els seus perquè hi pugui haver una festa a les grades, i que això traspassi les tanques i es reflecteixi a la pista, Al cap i a la fi, els bons resultats tindran com a primers beneficiats els clubs. En una època com la que vivim no costa res transmetre missatges a través de les xarxes socials. Els jugadors ho agrairan,

Dono l'enhorabona a tots aquells que ja s'han posat a treballar perquè la passió dels jugadors tingui recompensa a les grades: Sang Culé, Vigatans 1705, Front Tauró, Front Mataroní...

Art privat

L'hoquei patins és un esport peculiar, molt peculiar. Aprendre a jugar-lo no és una tasca fàcil. S'han de dominar dos arts ben diferents, patinar i moure l'estic. Un amb les cames i un amb els braços. I fer-ho alhora. El resultat és exquisit, tot un plaer per a la vista. La prova és la pregunta que fa tothom en veure per primera vegada un partit d'hoquei: "I com ho fan tot això?". Els nous espectadors queden meravellats. I volen repetir. I repeteixen. Però perquè? Què té el roller hockey que enganxa tant?

Amb els patins els jugadors poden creuar la pista en menys de cinc segons o agafar velocitats frenètiques mentre es posen a patinar d'esquena. I a sobre, utilitzen les rodes per frenar. Perquè els patins tenen frens, és clar, però aquests els serveixen per arrencar a patinar. Al·lucinant. I amb aquella pilota tant petita poden elaborar moviments summament plàstics: passar-se-la entre les cames, per darrere l'esquena, aixecar-la per jugar amb ella a l'aire o inclús intentar fer gol des de la pròpia meitat de la pista. Això passa amb els jugadors de pista, perquè els porters... Ai! Els porters mereixen un llibre sencer.

Per si no n'hi hagués prou amb les individualitats, el joc en equip no té res a envejar en quant a espectacularitat: defenses a l'home, defenses zonals, contraatacs, bloqueigs, encreuaments, passades de camp a camp, passades a l'aire... En definitiva, tot un ventall d'opcions que deixarien bocabadat a qualsevol. Rectifico: qualsevol que ho pugui veure.

Cada dia els mitjans de comunicació ens il·luminen amb les jugades maradonianes de Messi. Amb els gols de Cristiano. Amb l'eficàcia de Pau Gasol. Amb l'esperit de superació de Nadal. Amb la força de Sergio Lozano. Amb els avançaments de Rossi i de Hamilton. 

Però aquests mitjans també ens priven de les jugades de Jordi Bargalló. I dels gols de Pablo Álvarez. I de l'eficàcia de Mitjans, l'elegància d'Alabart i de la destresa de Marín. I ens priven a tots, no només als seguidors que hi entenem d'hoquei. Si tot això es veiés a la televisió o se'n parlés a la ràdio, segurament l'hoquei patins tindria per fi, d'una vegada per totes, el reconeixement merescut. Perquè si es tracta de la tercera disciplina de Catalunya en nombre de practicants, en espais

als mitjans de comunicació es troba a la cua.

Fins que aquest panorama no canviï, l'art de l'hoquei sobre patins seguirà sent minoritari, però no per això un art menyspreat. Perquè els que gaudim d'aquest art, de moment reservat als que el practiquem o hi tenim relació directa, n'estem del tot enamorats.

Torna l'OK Lliga femenina

Aquest dissabte s'inicia de nou la màxima competició femenina d'hoquei patins d'àmbit estatal. Enguany el torneig de la regularitat es presenta molt atractiu, on es preveu una lluita aferrissada tant en la part alta com en la part baixa. A més, la Copa de la Reina tornarà a ser disputada per vuit equips, que faran que hi hagi emoció i interès per ocupar aquestes places ja des de la primera volta.

Pel que fa a la part alta de la classificació, les vigents campiones són les úniques que no han vist realitzat cap moviment en la plantilla. En vista dels resultats de l'any passat, el Palau de Plegamans, doncs, seguirà confiant en la tripleta Puigdueta-Busquets-Gurri i en Laura Vicente a la porteria. Dos dels aspirants de la temporada passada, el Manlleu i el Voltregà, han operat de manera oposada: mentre el Manlleu ha patit la marxa de tres de les jugadores més importants de l'any passat i confiarà en gent de la casa com Burgaya o Pujadas i la nouvinguda Sílvia Jurado, el Voltregà, en canvi, seguirà confiant en el mateix bloc de jugadores i només hi ha afegit dos fitxatges (Joana Comas i Adriana Gutiérrez) que aportaran joventut i frescor a pista. Tot i això, els conjunts osonencs seguiran aspirant a tot.

En posicions europees sempre s'ha de tenir en compte el Gijón, que només ha canviat de portera, fitxant la colombiana Carolina Correa i ha pogut mantenir la catalana María Díez al capdavant de l'atac. El Vilanova es presenta com l'alternativa als quatre 'grans', ja que en haver incorporat Font, Castro, Vall i les dues germanes Flix (les tres primeres del Manlleu) pot optar a les primeres places. No es pot deixar enrere el Mataró, on ha retornat la germana gran de les Fontdeglòria, i que després d'haver sorprès en el seu debut a l'OKLliga buscarà reafirmar la solidesa del grup.

A la part central de la taula els equips han quedat força minvats: tant l'Sferic de Terrassa com el Bigues i Riells han perdut dues jugadores clau en la permanència obtinguda l'any passat. L'Igualada, per la seva part, ha perdut la veterana Marta Soler. En aquesta zona segurament hi trobarem el Cerdanyola, que tot i tornar a la categoria, té plantilla suficient com per assolir la permanència, i el Girona, que s'ha reforçat amb jugadores de Nacional Catalana per intentar evitar l'ensurt de la passada temporada, on es van salvar en l´última jornada.

Els tres conjunts madrilenys que s'enfrontaran aquest any a la màxima divisió femenina no han patit gaires canvis. Després dels mals resultats de l'any passat, l'Alcorcón només ha recuperat la portera Teresa Bernardas, mentre Las Rozas i El Santa María del Pilar buscaran com sigui la permanència.

Desitjo molta sort a tots els equips i encoratjo els aficionats a anar als pavellons a recolzar les noies, que s'ho mereixen igual que els equips masculins, ja que de ben segur ens donaran grans partits d'hoquei. Que comenci la festa!

Somriure perdent l'hegemonia

Tot just fa una setmana la selecció espanyola sub20 perdia la final del Campionat del Món davant Portugal a la tanda de penals en errar tres dels cinc llançaments. En aquesta categoria, aquesta derrota significava per Espanya no guanyar cap de les tres últimes competicions (l'Europeu de l'any passat i el Mundial de Colòmbia del 2013), que han tingut com a campiona la selecció portuguesa.

En l'altre categoria de base on es disputen competicions internacionals, Espanya tampoc ha guanyat cap de les tres darreres competicions. En aquest cas només es juguen campionats d'Europa, que han guanyat Portugal, Itàlia i novament Portugal respectivament el 2013, 2014 i 2015.

En la categoria sènior, la dels Pedro Gil, Marc Gual, Jordi Bargalló... Espanya fluixeja també. Tot i que fa dos anys es va guanyar el Mundial d'Angola davant Argentina, en un partit on els sud-americans van remuntar un 3-0 en contra, aquest estiu els argentins van derrotar els espanyols per un contundent 6-1. I pel que fa a la competició europea, el 2014 Itàlia es va endur l'or davant una selecció espanyola que ja va patir el 2012 per ser campiona d'Europa, derrotant Portugal amb un gol de Jordi Bargalló a sis segons del final.

Davant d'aquest panorama, he llegit alguns comentaris de crítica als seleccionadors, a la federació o als jugadors. Generalment argumenten la falta de treball i sobretot, posen en dubte la capacitat d'algunes persones relacionades amb els esmentats resultats. Sobre ells només en faré aquesta menció. El que vull és oferir una visió optimista de les derrotes espanyoles.

Ja no estem sols al món de l'hoquei. I això és molt bo. Que Espanya ja no es passegi per les competicions internacionals no és perquè hagi baixat el rendiment. És perquè els altres països l'han apujat, a base de treball i esforç de moltíssimes persones durant molts anys. Veient com on en llocs on abans "no se pasaba de cuartos" s'han guanyat títols internacionals, ens aporta moltes coses positives. Ens pot servir, per exemple, per veure nous mètodes de treball. O per millorar nosaltres, els que abans ho guanyàvem tot, perquè ara ens haurem d'esforçar molt més per guanyar algun títol internacional.

Els tornejos internacionals seran molt més interessants. I això és molt bo. No serà sempre una final Espanya-Portugal o Espanya-Argentina. Itàlia s'ha endut algun títol darrerament. Com Argentina i com Portugal. També França està oferint molt bon nivell. Com Angola i Moçambic.

Els mitjans de comunicació es faran ressò d'aquestes competicions. I això és molt bo. La gent ho veurà i no canviaran de canal perquè Espanya guanya 5-0 a la mitja part. Qui sap si pujarà l'audiència i es retransmeten més partits d'OkLliga.

En definitiva, l'hoquei patins està vivint un moment extraordinari. Que aquí perdem l'hegemonia no significa que haguem de deixar de somriure. La resta ha igualat el nostre nivell en aquest esport, on havíem regnat tant temps. On la selecció espanyola havia acumulant una ratxa de més de 50 partits sense perdre. Però això no pot tenir cap més conseqüència que afavorir-nos.

Què volem aconseguir?

M'inicio en aquest blog escrivint d'un tema de molt interès i que, més tard o més d'hora, ens afecta a tots, ja que hem estat jugadors de base, els nostres fills jugaran a hoquei (si ho volen, mai forçats) o simplement ens interessa el futur d'aquest esport. Es tracta ni més ni menys que dels objectius que volem treballar en categories de base, amb la canalla que no fa ni cinc anys que es corda els patins.

En aquest debat hi ha dos bàndols clarament oposats, tot i que al cap i a la fi l'objectiu de l'entrenador sempre és (o això desitjo) ensenyar als nens a jugar a hoquei patins.

Per arribar a aquesta fita, no gens fàcil, es pot triar, en primer lloc, el camí d'anar a guanyar tots els partits (sé que sona extrany, no és per això que s'organitzen les competicions?) però fent-ho amb una sèrie de mètodes, segons el meu parer, poc efectius, com seria la defensa zonal tancadíssima impossible de trencar (no haurien de patinar enlloc de quedar-se plantats a una rajola?; quants equips a l'OKLliga opten per defensar en zona?) o prohibir nens anar a l'atac per evitar el contracop en superioritat del rival (com sabran on col•locar-se el dia que els toqui atacar?). A les dues fotografies, fetes en un mateix partit, es veuen aquests dos exemples.

L'altre via a escollir comporta una sèrie de lliçons on l'entrenador potser gaudeix de menys probabilitats de guanyar un partit contra un equip que treballi amb l'altre mètode quan encara els jugadors no són d'edat avançada, però que de ben segur servirà per quan es trobin en categories on sí es busqui l'esperit competitiu veure la feina feta en anteriors anys. Aquestes lliçons tindrien com a exemples clars la defensa individual, per millorar el patí, o la correcta col•locació dels quatre jugadors a l'hora d'atacar (encara que això provoqui pèrdues greus de pilota o errades en les passades).

Amb aquest article no pretenc lloar al màxim una manera de treballar amb la canalla i criticar-ne una altra. Escollir la primera opció seria bona, per exemple, en un club on es busquen els triomfs en edats petites al no tenir equips de categories superiors, encara que suposo que hi ha moltíssimes opcions intermèdies que no s'apropin ni al happyflower ni a la competitivitat extrema.

Per últim, i més destinat als entrenadors d'aquests nens, deixo una pregunta que va llençar a l'aire Paco González al curs d'entrenadors, que se'm va quedar grabada: volem guanyar tots els partits i ser entrenadors d'OKLliga o formar jugadors que puguin competir a l'OKLliga? Pensem-hi.

Dos jugadors renunciant a atacar.

Defensa en quadre.