Coneix els jugadors de la selecció sub-20!

El 24 d'octubre comença l'europeu d'hoquei patins de categoria sub-20 a Pully (Suïssa). Espanya és una de les favorites al títol, per tradició i pel nivell dels seleccionats. També aspiren al títol Portugal i Itàlia, encara que Alemanya, França i Andorra han fet un salt qualitatiu important en les últimes temporades. La selecció espanyola debuta dilluns contra França, en un grup en el que també han quedat enquadrades la selecció alemanya i l'amfitriona, la selecció suïssa. 

Després del darrer èxit d'una selecció espanyola d'hoquei patins (or absolut femení), la "rojita" buscarà endur-se un títol que s'escapa des de fa temps. Si desitges saber més informació sobre els jugadors convocats per Sergi Macià, para atenció a la següent imatge i passa-hi el ratolí per sobre.

El éxito real de estas chicas

El hockey patines femenino español es ahora mismo una fiesta. Saboreada por quinta vez en la historia la gloria mundial, es el momento idóneo para sacar a relucir la grandeza de las chicas de Domínguez. Con el champán de la victoria en la mano, no ha sido nada difícil para los grandes medios acercarse a las campeonas. Hasta entonces, pero, ¿quién se había acordado de ellas?

No fueron invitadas a la redacción de ningún periódico cuando sólo obtuvieron la novena plaza mundial. Ni aparecieron en casi ningún informativo cuando ganaron el pasado Europeo. Y el problema no consiste únicamente en las raras veces que aparecen los medios de comunicación para embellecer algunas de sus victorias. Según mi punto de vista, el mérito de estas chicas va mucho más allá.

Tal y cómo ha definido el líder del grupo, Alejandro Domínguez, “la distancia con los chicos es cada vez más pequeña”. Eso ya como punto número uno. La calidad de juego de las Casarramona, Lee o Puigdueta es tan elevada que al espectador le dan ganas de pagar la entrada para verlas jugar (no olvidemos que juegan con el acceso gratis). Y eso que el nivel de la OkLiga Femenina no es precisamente bajo. Cabe recordar que son hasta cuatro los equipos que se han disputado los últimos campeonatos ligueros. Pero pueden ser más en un futuro no muy lejano.

Porque el mérito real de la selección femenina no ha sido el oro de Iquique. Ha sido romper la brecha con el hockey patines masculino, gritar a viva voz que ellas también tienen mucho poder, demostrar que no merecen esos pabellones tan vacíos.

Y sobretodo, su verdadero éxito es ser el reflejo de todas esas chicas que van subiendo que, peldaño a peldaño, van mejorando el nivel del hockey femenino. Porque las tienen a ellas como entrenadoras y como ejemplo a seguir. Sin duda, si actualmente gozamos de la atractiva competición femenina es gracias a ellas. Pero, por favor, no olvidemos que hay OkLiga Femenina para muchos años, y que cada vez el nivel será mayor.

Así que démosles las gracias, no sólo por la perfecta semana de trasnochar que nos han brindado, sino por los muchos años que quedan de excelente hockey por ver.

Crònica de la 1a jornada de l'Ok Lliga

Un cop apagats tots els semàfors vermells arrencava, per fi, la millor competició d'hoquei patins del món. Perquè així segueix sent i ho seguirà sent. Perquè aquí no ens cal anar a cercar el talent a fora. És aquí on es forjen les promeses, on tenim els motlles del que és un bon jugador d'hoquei. Mentre aconseguim mantenir intacta la nostra escola, la manera de fer, la tradició de gaudir de l'hoquei base, de l'hoquei tàctic i màgic a la vegada, la nostra Ok Lliga seguirà viva, molt viva, en la seva lluita contra els bitllets portuguesos. 

Més de cent dies han hagut de passar perquè quedi palès que l'Ok Lliga no està per bromes. Marxa molt seriosament. Preguntin-ho als súpercampions gallecs o als sotscampions osonencs de l'anterior edició. Tots dos han caigut, encara que a domicili, en els respectius duels de David contra Goliat. Un David reencarnat en la figura de Pelicano dissabte al vespre a Girona. També en la d'un equip, el Lleida, que any rere any pateix fins l'última jornada per gaudir de l'alegria de la salvació, però sense problemes a l'hora d'enfrontar-se a gegants. Els de Folguera ja van demostrar la temporada passada que la seva especialitat és la de fer caure els equips grans. Així va començar el Leicester i va acabar campió de la Premier League.

No són aquests dos els únics resultats sorprenents del cap de setmana. El viatge a Les Comes del Lloret pintava molt malament pel moment institucional i de joc que pateixen els de La Selva. A més de perdre dos jugadors importantíssims aquest estiu, no n'han  contractat cap per cobrir les places vacants. L'Igualada, en canvi, s'ha armat amb el primer estranger de la història del club i l'experiència del gran de la nissaga Bargalló. Cap d'ells, però, va ser el protagonista del film. Va ser-ho Superman Vives, que amb quatre gols, a més de viure la nit més màgica que havia imaginat mai a casa seva, va salvar el seu exèrcit de la kriptonita verda. 

Quatre dianes va ser capaç de fer també l'olotí Mangas per donar la victòria al seu nou equip, i recent ascendit a la categoria, a l'Ateneu. D'aquesta manera va quedar iniciada la festa dels tres conjunts que militaven a la Primera Divisió la passada campanya. La festa s'allargarà fins divendres al vespre, quan s'iniciï la segona jornada, i el Manlleu, l'Alcobendas i el Girona deixin, segurament, d'encapçalar la classificació. 

"Trabajar con el hockey base me apasiona". Entrevista a Ivan Sanz

Sanz, durante el Europeo. Foto: Luis Velasco

Ivan Sanz logró el pasado fin de semana en Mieres recolocar a una selección española de categorías inferiores en lo más alto del continente, después de unos años de sequía en cuanto a títulos se refiere. Sin embargo, el entrenador de la flamante Campeona de Europa sub-17, que se ha encontrado siempre respaldado por un cuerpo técnico de mucha confianza y por una plantilla de altísimo nivel, no pierde nunca la humildad. Hablamos con el ex-entrenador de Igualada, Voltregà y Mataró, con el que ya logró un título europeo, la CERS, de su trayectoria en la Selección Española sub17.

¿Con qué sensación te vas de Mieres al ser el entrenador de la primera selección española 

masculina en lograr un oro desde hace unos años?

Satisfacción, sin duda. Esta satisfacción no tiene tanto que ver con el hecho de lograr el oro, sino con el camino que hemos recorrido. Por un lado, los chicos han trabajado muy duro, con mucha exigencia, pasión y humildad y centrados en progresar y crecer. Por otro lado, conseguimos desplegar un muy buen juego, atractivo y atrevido, manteniéndonos fieles a nuestro modelo de juego en todo momento. Y por último, el comportamiento del equipo en todo momento ha sido extraordinario, los chicos se han mostrado en todo momento humildes, generosos, y respetuosos, han estado comprometidos al máximo, y han luchado sin descanso por alcanzar el objetivo. Por último, la final fue un verdadero espectáculo, con dos equipos de mucha calidad, desplegando un gran hockey, sin rendirse en ningún momento y tratándose con gran respeto. Desde mi punto de vista un gran partido, bueno para el hockey, bueno para estos jóvenes jugadores y su formación. Éste es el verdadero éxito, mucho más allá de victorias y derrotas. Al final, la diferencia entre la victoria y la derrota se halla en pequeñas cosas, en los detalles. Tanto nosotros como Portugal merecimos el título, del mismo modo que ha ocurrido en todos los europeos en los que he dirigido la selección. Si hubiéramos perdido, estaría menos contento, pero igual de satisfecho. Me quito el sombrero antes los chicos, mi fantástico cuerpo técnico y nuestro extraordinario rival.

¿Crees que el nivel del hockey español ha disminuido en estas últimas temporadas o que simplemente ha mejorado en los demás países?

No creo que el nivel del hockey español haya disminuido. Simplemente es muy difícil ganar un Europeo. Hay muy buenos equipos, y ganar es muy difícil. En nuestros tres años podríamos tener tres campeonatos, dos, uno o ninguno, y en cada uno de ellos la diferencia entre ganar o perder ha sido de un gol. Nuestro nivel, nuestro trabajo, no es mejor por tener más o menos campeonatos. El problema radica en que en nuestros días, todo se mide por el resultado final, algo que para mí es un error. Lo verdaderamente importante es el trabajo que se hace, el crecimiento que experimentan los chicos. Personalmente, no siento que esta temporada haya tenido más éxito que en las anteriores, la satisfacción y el orgullo que siento por los chicos es el mismo.

¿Cómo se prepara un Europeo sub17? ¿Se tiene alguna idea de los rivales?

En nuestro caso, nos hemos centrado exclusivamente en nosotros mismos. Tenemos aproximadamente un mes para coger un grupo de chicos con talento y construir un equipo. Se trata de implementar un modelo de juego, de que los jugadores se conozcan bien y se entiendan dentro y fuera de la pista, de clarificar los roles y funciones, de crear un sentimiento de pertenencia, de cohesionar un grupo… fundamentalmente que se sientan cómodos y crear las condiciones de que puedan desplegar todo su talento. No estudiamos a los rivales hasta llegar al campeonato, momento en el cual los analizamos y hacemos pequeños ajustes a nuestro modelo de juego en cada partido. 

Para ganar un torneo de estas dimensiones se necesita de una fuerte unión del grupo. ¿Es por esto que 5 de los 10 campeones provienen del Arenys de Munt?

Sí, es importante cohesionar el grupo. Sin embargo, este no es el motivo de que haya 5 jugadores del Arenys de Munt. Si ves las selecciones de otros años, la composición es diferente, habiendo años en los cuales no hay más de dos jugadores del mismo equipo. Este año ha habido 5 jugadores de un mismo club, porque a mi entender, e insisto a mi entender, eran los mejores para el rol que necesitaba el equipo. Los criterios de elección ha sido puramente técnicos.

¿En qué consiste tu trabajo como seleccionador nacional sub-17 durante la temporada, mientras no hay que preparar ningún torneo?

Nuestro trabajo se organiza en tres ejes. Por un lado está el seguimiento de jugadores. Cada semana vemos uno o dos partidos de categoría sub-17, además de asistir a los campeonatos de Cataluña, España, Fases y Sectores. Por otro lado, a lo largo del año realizamos entrenamientos de control para conocer mejor a los jugadores e introducir algunas ideas de nuestro modelo de juego. Hacemos controles en Cataluña, Asturias, Galicia, Madrid, Andalucía... Por último, desde esta temporada hemos puesto en marcha un centro de tecnificación en el CAR de Sant Cugat, donde realizamos entrenamientos cada dos semanas durante toda la temporada. El objetivo del Centro de Tecnificación, es trabajar la técnica – táctica individual con los jugadores que creemos pueden formar parte a corto o largo plazo de la selección sub-17.

¿Por qué decidiste volver a categorías inferiores después de entrenar equipos sénior de élite como el Voltregà, el Igualada o el Mataró?

Pues, sencillamente, porque el proyecto me ilusionaba y me motivaba. No me considero un entrenador de “élite”, ni exclusivo de primeros equipos. Simplemente busco retos, proyectos ilusionantes que me motiven y me apasionen. Y trabajar con el hockey base, trabajar en la formación de jugadores, tratar de ayudar a los chicos a crecer, me apasiona. Es sin duda mi verdadero propósito como entrenador, intentar ayudar a crecer a los jugadores y equipos con los que puedo trabajar, tratar de que sean un poco mejores después de que pasen por mis manos, intentar aportarles algo. Sin duda, he disfrutado y me he sentido realizado en cada uno de los proyectos en los que me he embarcado tanto a nivel de hockey base, como de primer equipo. Me siento muy afortunado con mi carrera hasta el día de hoy.

Los campeones de Europa sub-17. Foto: Luis Velasco

Todos los componentes de tu plantilla vienen de Cataluña. ¿Qué crees que le falta al hockey patines español para alcanzar el mismo nivel? 

Desde mi punto de vista, fundamentalmente falta cantidad de practicantes. El número de practicantes en Cataluña es mucho mayor que el resto de España, lo cual se traduce en mayor competencia, mayor número de entrenamientos y partidos o mayor número de técnico, Sin duda esto aumenta la probabilidad de encontrar talentos y estimula la competitividad, que a su vez ayuda al desarrollo de los jugadores. Creo que se está haciendo un gran trabajo en muchas otras comunidades, pero debido al reducido número de practicantes es muy difícil poder rivalizar con Cataluña. Hay técnicos que están haciendo un trabajo extraordinario fuera de Cataluña, en un contexto difícil y con unas condiciones desfavorables, que tienen un mérito enorme y ante los que no puedo hacer otra cosa que no sea quitarme el sombrero. Se está trabajando en ello, y tengo esperanzas de que con el tiempo cada vez el nivel será mayor y el número de practicantes aumentará. También es cierto que este año ha sido un tanto especial, ya que en mis otras temporadas siempre ha habido algún jugador de fuera de Cataluña, y además con un rol determinante en el equipo.

Finalitza el mercat de l'OK Liga

Un cop acabat l'estiu cal valorar els moviments de jugadors i entrenadors d'una OK Liga que ha perdut potencial. El Vilafranca és qui més s'ha reforçat (7 fitxatges) mentre el Lloret només ha incorporat un jugador de la base

Font: L'esportiu de Catalunya

La màxima categoria de l'hoquei patins estatal masculí ha seguit perdent potencial un any més. El poder econòmic estranger, sobretot provinent de la lliga portuguesa, ha aprofitat el gran nivell de l'hoquei patins del nostre país per reforçar les seves plantilles. Aquesta vegada ha tocat emprendre un viatge internacional a jugadors de la talla de Jordi Bargalló, Carles Grau, Ferran Font o Ton Baliu.

L'equip que s'ha endut la millor nota d'aquest mercato ha estat sense cap mena de dubte el Reus Deportiu, que enlloc de perdre qualitat, ha millorat brillantment. El trident atacant Torra-Marín-Rodríguez donarà molt a parlar. Això sí, sempre recolzats des del darrere per Platero i el recuperat Casanovas. 

Qui poca cosa tenia a fer en aquest període estival era el F.C. Barcelona. Millorar una de les millors plantilles del món és, per si mateixa, una tasca difícil. Ho han fet incorporant el jove Pau Bargalló i deixant anar Xavi Costa, que gaudia de pocs minuts. La incògnita serà saber quin serà el jugador que aquesta temporada estigui faltat de minuts, doncs fer jugar 8 jugadors per igual és sempre complicat en un equip d'alt rendiment.

La vessant negativa té dues cares. Una es troba representada pel Vilafranca, que després d'una excel·lent temporada on va assolir el subcampionat de la CERS, s'ha vist obligat a renovar més de la meitat dels jugadors i a canviar d'entrenador. Cal esperar i veure com resol l'encaix de peces Josep Lluís Delriu, que a primera vista, té menys qualitat a les seves ordres que la que tenia Jordi Garcia. 

L'altra cara d'aquesta vessant negativa es troba clarament representada pel Lloret, que després de perdre la categoria i veure com un dels seus millors jugadors (Xavi Crespo) fes les maletes cap a Sant Hipòlit, no ha realitzat cap fitxatge. Sembla ser que baixar a Nacional Espanyola i recuperar la plaça a OK Liga als despatxos no és motiu suficient per reforçar un equip.

Pierde el hockey gallego

La temporada 2016-2017 de la OkLiga arrancará con el hockey gallego más debilitado de los últimos años. Galicia, la segunda región más fuerte del hockey patines español, ha visto a lo largo de este verano como sus dos equipos de mayor nivel, el Cerceda y el Liceo, quedaban muy mermados.

Hace unas semanas conocíamos la triste noticia de la desaparición del equipo rojiblanco de la élite, dejando de esta manera al Liceo como único equipo gallego en la máxima categoría de este deporte. El Cerceda, que nació en 2009 fruto del ascenso del Liceo B, se había convertido en uno de los desplazamientos más complicados de la temporada para cualquier equipo, gracias sobretodo a jugadorazos de la talla de Martín Payero o el ahora liceísta David Torres.

El Liceo, por su parte, arrancó esta semana la pretemporada, siendo una incógnita total cuál va a ser su rendimiento. Después de la marcha de los hermanos Bargalló en el mercato estival, los refuerzos realizados llevan consigo mismos muchos interrogantes. Además, los demás equipos aspirantes a los primeros puestos (tras el F.C. Barcelona) como Reus, Vic o Vendrell han formado equipos con jugadores de muy buena calidad, por lo que aspirar al podio puede ser una proeza.

Pero no todo es de color gris en Galicia. Las chicas del Liceo han conseguido el ascenso a la OkLiga Femenina, convirtiéndose así en el único equipo gallego de la competición. Tras el paso hace unas temporadas del Traviesas en la máxima categoría femenina, las verdiblancas aspiran a consagrarse en la élite y ser el ejemplo de muchos equipos gallegos que vienen pisando fuerte, como el Borbolla o el Dominicos.

Un circuit oficial d'hoquei 3x3?

Amb la temporada ja acabada i amb tot un llarg estiu per davant, el qual molts jugadors d'hoquei passaran sense calçar-se els patins, aprofito per presentar una proposta que em rodeja des de fa uns mesos. Reconec, també, que es tracta d'una idea que em sorgeix com a conseqüència de dos motius clars: el primer, que la temporada d'estiu per a un jugador d'hoquei es fa especialment llarga, doncs no és un esport que es pugui jugar a la plaça amb la colla d'amics (es necessita una instal·lació, material i certs coneixements, almenys de patí). El segon, el reflex, com ja és habitual, d'altres esports. En aquest cas, de l'handbol i la seva modalitat estival, l'handbol platja.

Quan era petit tenia dues opcions durant els mesos de calor: resignar-me a no jugar al meu esport favorit fins setembre o pagar un campus o casal d'hoquei. Els primers, com ja se sap, són cars i efímers, encara que molt profitosos. Arran de la consolidació del torneig Gladiators a Sentmenat, en els darrers anys s'han ideat més torneigs de l'anomenat "3x3" arreu del territori, cosa que em sembla formidable. El format d'aquestes competicions és molt atractiu perquè es produeixen molts gols, s'arriba molt ràpid (encara més) d'una porteria a l'altra per la reducció de la llargada de la pista...

És per això que, aprofitant l'empenta que s'està donant des dels clubs als 3x3, trobo oportú donar un nou pas endavant, i com deia, fent-lo agafant com a model l'handbol platja. La meva proposta seria unificar-los tots en una competició, que podria estar guiada per la federació o no. Tot i això, la macrocompetició hauria d'estar igualment enfocada als clubs, ja que han de suportar despeses evidents en cas de ser seu d'un torneig. En l'handbol platja, el resultat de cada equip en cada torneig computa per a una classificació general, que serveix després per realitzar l'ordre dels equips en el Campionat de Catalunya. En l'handbol platja els equips paguen inscripció de cada torneig (és a dir, que els beneficis se'ls segueixen enduent en gran part els clubs) però la Federació Catalana d'Handbol col·labora en l'organització, s'encarrega dels arbitratges i vetlla perquè la classificació general sigui l'adequada. 

A més, formalitzar inscripció en cada torneig comporta diverses avantatges, ja que permet que aquells equips que no volen jugar tots els torneigs puguin no fer-ho, alhora que no es fa necessari jugar-los tots per obtenir la classificació per al campionat final. 

L'handbol sorra també modifica el reglament de l'handbol perquè hi hagi més espectacularitat i el joc sigui més atrevit (gols dobles i triples, porter-jugador...). Per això també s'hauria de crear un reglament de l'hoquei 3x3 amb aquesta finalitat. Alguns exemples senzills podrien ser que els gols on es remati la pilota a l'aire valguessin doble, es pogués marcar amb els patins, el resultat es comptés per parts (això és còpia exacta de l'handbol platja) i si es donés empat es decidís amb una tanda de directes...

Així doncs, tan sols realitzo una proposta, a manera de "globus sonda" per veure si realment hi hauria interès en crear un circuit oficial de competicions 3x3. De la mateixa manera, estic a disposició de qualsevol que vulgui aportar idees o col·laborar. 

Prenen la CERS al Vilafranca

La disputa entre catalans i portuguesos pels títols europeus vivia un nou episodi aquest diumenge, Dia del Treballador, amb la final de la Copa CERS entre el Patí Vilafranca i l'OC Barcelos, que jugava com a local i se n'ha proclamat vencedor (6-3). No pretenc fer una crònica del matx, del desenvolupament del partit només diré que els catalans s'han avançat per dues vegades en els primers cinc minuts i que algú (no necessàriament els jugadors portuguesos) els havia d'aturar.

Les ajudes arbitrals al conjunt liderat per Reinaldo Ventura (avui menys estrella que mai, ja que ha errat diverses faltes directes i ha vist dues targetes blaves) han sigut una constant durant tot el partit. El Barcelos ha aconseguit fer dos gols de penal a la primera part xiulats qui sap perquè, i encara més greu és que un dels dos hagi suposat la primera targeta blava (també n'ha acabat veient dues) per Jordi Galán. El primer dels dos és una piscina de campionat de l'atacant portuguès, que en veure's entre dos sticks ha decidit provar sort amb un salt. Al·lucinant. El segon penal és força similar, però aquesta vegada el davanter portuguès es tira de cap a terra en notar una presència darrere seu, per la qual cosa els àrbitres italians han interpretat penal i blava per enganxar el patí des del darrere.

Entre els dos penals a favor del conjunt local se n'haurien d'haver xiulat mínim dos a la seva pròpia àrea. O és que controlar la pilota amb el patí es troba dins el reglament europeu i aquí no ens ha arribat la circular que ho informa? A més, en una ocasió on Edu Fernández es trobava encarant sol la porteria de Da Silva un defensor li ha aixecat l'estic perquè no pogués llençar a porteria. I els àrbitres han deixat seguir. 

El Barcelos, que s'havia carregat de faltes en l'inici del matx, s'ha vist compensat en el tram final del primer període on els àrbitres han decidit equilibrar la balança de faltes d'equip. En tan sols dos minuts, la diferència de quatre faltes favorable als de Jordi Garcia s'ha reduït fins al punt d'estar equilibrada la balança. 

El recital de Ferrari i el seu company de xiulet ha seguit a la segona part. Qualsevol intent de desmarcada d'un jugador vilafranquí acabava amb aquest al terra. Rocasalbas també ha sigut expulsat dos minuts per una acció on Querido ha intentat forçar l'expulsió de Galán, que ja tenia dues blaves, llançant-se entre els dos catalans. El de Canet de Mar ha sigut llest veient-ho i ha aixecat l'estic per no cometre cap infracció, però els àrbitres havien de xiular alguna cosa i han mostrat la blava a l'altre jugador del Vilafranca. Ja cap al final, amb els del Penedès bolcats a l'atac, el mateix Rocasalbas ha penetrat per l'àrea portuguesa, forçant contacte amb Reinaldo Ventura (que per res havia sigut falta). Des de terra, Ventura ha jugat la pilota i ha tirat també a terra al 77 de del Vilafranca. Sorprenentment, l'àrbitre, que observava la jugada des de dos metres de distància, ha assenyalat la desena falta catalana, mentre tot el conjunt visitant es desesperava.

Si no volen que els equips de l'OkLliga guanyin cap títol europeu, que enviïn una circular i ja no s'hi presentaran més. Perquè sinó es van creuar Reus i Vilafranca als quarts de final? Situacions similars s'estan veient en els campionats de seleccions base, on la selecció espanyola és perjudicada gairebé sempre. 

Potser és que volen igualtat i que no guanyin sempre els mateixos. Que estiguin tranquils que l'economia dels equips catalans ja afavoreix aquesta igualtat (és menor que la de les lligues portuguesa i italiana). Sort que la superioritat tàctica és encara abismal.

Arenys de Munt i Barça, campions infantil i júnior

El passat cap de setmana els Campionats de Catalunya de les categories infantil i júnior donaven al tret de sortida a la sèrie de Campionats de Catalunya i de Barcelona d'hoquei patins base. Els seguiran els Campionats Juvenil i Aleví el proper cap de setmana, mentre que la setmana següent serà el torn de la categoria femenina sub16.

Pel que fa al torneig de categoria infantil, el campió ha sigut l'amfitrió, l'Arenys de Munt A. O millor dit, un dels amfitrions, ja que l'Arenys de Munt C també va aconseguir la classificació per a la fase final. L'anhelada final entre l'equip campió i el FC Barcelona no es va produir, ja que en la primera jornada, en la fase de grups, l'equip entrenat per Raul Carrera va perdre davant el Lleida, fet que va comportar-los acabar segons en el seu grup. El Barça, que sí va guanyar tots els partits de la primera fase, seria el seu rival a les semifinals. El partit que es va veure va ser de llegenda. Els locals perdien per 1-2 i es trobaven en inferioritat numèrica a falta d'un minut, però l'èpica i la classe dels jugadors arenyencs els va permetre empatar el partit i guanyar-lo a la pròrroga. A la final derrotarien el mateix Lleida, realitzant els desitjos de revenja pel primer partit.

En la categoria júnior, cap sorpresa relacionada amb el campió. L'equip entrenat per Jordi Camps ja va guanyar el Campionat la temporada anterior, i encara que ha patit algunes baixes de jugadors, el bloc s'ha mantingut. La qualitat dels jugadors del planter blaugrana, que són els mateixos que es troben en posició d'ascens a OkLliga a la Nacional Espanyola, ha quedat palesa un cop més, doncs, conquerint la primera posició. La sorpresa del campionat ha sigut el seu rival a la final, el Geieg, que va deixar bocabadat el públic de La Jonquera eliminant el Caldes en les semifinals. El seu premi serà jugar els Campionats d'Espanya d'Alcobendas.

Entreteniment d'hoquei patins

Per als següents dies festius (o per quan volgueu) us proposo tres jocs ben senzills relacionats amb el nostre esport. Només cal descarregar-se l'arxiu, imprimir-lo i gaudir-ne!

No en penjaré les solucions, ja que són ben senzilles i fàcils de trobar a Internet! Bones vacances!

Jocs d'hoquei patins

Existeixen les posicions en l'hoquei?

Quan algú que desconeix l'hoquei conversa amb algú que hi juga, una de les primeres preguntes que li fa és "I tu de què jugues?", obtenint normalment com una resposta "en hoquei patins tothom fa de tot". Encara que això no deixa de ser cert, és una afirmació la qual penso que cal matisar per moltes bandes, doncs tot i que a primer cop d'ull les dues úniques posicions reals en hoquei patins són la de porter i la de jugador de camp, realment en l'apartat de jugadors de camp existeixen diverses funcions a realitzar dins el terreny de joc.

Pel que fa a la resposta esmentada abans, "tothom fa de tot", cal dir que evidentment en la resta d'esports amb pilota també tots els jugadors defensen i tots ataquen, però a diferència d'esports com el futbol, on hi ha una sèrie de jugadors expressament destinats a defensar i d'altres a atacar, o d'esports com l'handbol, on cada jugador  (en atac i en defensa) té com a missió encarregar-se d'una determinada zona de la pista, en hoquei els quatre jugadors tornen a la seva meitat de camp a defensar (poques vegades passa en futbol), a més d'haver de moure's per qualsevol zona d'aquesta meitat (no com en handbol). Llavors és cert que els quatre jugadors han de desenvolupar-se en tots els aspectes ofensius i defensius.

Tot i haver de desplaçar-se per tot el terreny de joc, jo sóc del parer que a més de la de jugador camp, cada jugador té una posició específica, I és que les habilitats individuals de cadascú defineixen en quines zones del camp pot tenir major influència i millors conseqüències per al seu equip. No obstant, crec que tots els jugadors han d'entrenar-se en totes les zones i treballar totes les funcions, ja que aquestes posicions en realitat són el lloc ideal de situació a la pista, però en un partit s'haurà de jugar en tots llocs. Més aviat, les posicions no deixen de ser la tendència, d'un jugador (o ordre del seu entrenador), a caure i jugar en llocs de la pista on les seves qualitats llueixen millor. Les posicions de les que parlo, i a dins els quals sovint es cataloga als jugadors d'hoquei, són les de davanter, centrecampista i defensa. Lògicament n'hi ha diferents tipus dins de cada demarcació.

Es titlla de davanters aquells jugadors que normalment, quan el seu equip ataca, es mouen per l'àrea i els seus voltants, s'ofereixen al segon pal i a darrere la porteria. Quan els toca defensar, acostumen a ser la primera línia defensiva (perquè en finalitzar l'atac són els jugadors més avançats de l'equip), i a més, quan el seu equip recupera la pilota, surten de pressa al contraatac. En assimilació a un altre esport, aquesta posició és similar a la de pivot de futbol sala. Dos jugadors que exemplifiquen clarament aquesta posició són Raul Marín (Reus Deportiu) i Toni Pérez (Liceo).

Raul Marín.

La segona posició en la que s'encasella als jugadors és la de defensa. Aquests jugadors destaquen per tenir molt bona qualitat defensiva, col·locant-se a prop de la seva porteria quan el seu equip no té la pilota, ja que és difícil passar-los en 1x1. Normalment són jugadors corpulents i forts, perquè han de lluitar pilotes a l'àrea pròpia. En la faceta ofensiva, aquests jugadors organitzen l'equip i el joc col·lectiu des del darrere (mitja pista), per la qual cosa un excel·lent complement d'aquests jugadors és un llançament potent. Exemples de defenses d'hoquei són Marc Gual (Barça) i Sergio Miras (Vendrell).

Per contrapunt, els migcampistes seran aquells jugadors que, sense tenir una tendència clarament ofensiva ni defensiva, poden desenvolupar tasques complementàries a les altres dues posicions. És a dir, estan còmodes realitzant la feina dels altres dos, però no tenen cap lloc ideal, sinó que ajuden en el que l'equip necessiti. En atac, es mouen bé per la zona de 9 (mitja mitja-pista), però poden anar a ajudar als davanters en la zona dels racons així com en la contenció defensiva al darrere. Mentrestant, en defensa poden marcar qualsevol tipus de jugador. Un exemple clar d'un migcampista és el "tot-terreny" Jordi Bargalló (Liceo).

Una OK Lliga encara més descafeïnada

Que el Barça és el principal favorit i aspirant a guanyar el títol de lliga cada any és un fet purament objectiu. El pressupost de la secció d'hoquei d'un dels clubs de futbol amb més ingressos del món supera de llarg el de la resta de clubs de la competició, cosa que el permet confeccionar plantilles gairebé insuperables. La d'aquest any n'és una d'elles, on es combinen l'experiència i veterania de jugadors com Gual, Panadero i Egurrola, amb l'enorme pólvora argentina que són els Álvarez, Pascual i Ordóñez; i jugadors de gran projecció com Barroso, Lamas i el júnior Nil Roca. 

Aquests jugadors fan que el Barça sigui sempre el rival a batre, i encara que en poques ocasions, sobretot en els tornejos d'eliminatòries com la Copa del Rei o la Copa d'Europa, algun altre equip pugui vèncer-los. Però en un torneig on es premia la regularitat, pocs equips i jugadors poden seguir el ritme incansable d'alguns dels millors jugadors. 

Un d'ells ha estat sempre el Liceo, ja que guiats per la llum de Jordi Bargalló (les dues últimes temporades també pel seu germà Pau), anterior millor jugador del món segons algunes fonts, van poder guanyar la lliga la temporada 2012-13, i quedar-ne subcampió la resta d'anys des de l'any 2009. 

Amb l'anunci de la marxa del seu capità i els rumors d'un possible fitxatge de Pau Bargalló al Barça, el Liceo quedarà molt debilitat la temporada vinent. A més, l'altre equip que aquest any ha pogut seguir a una mínima distància el ritme del barcelonins a la lliga, el Vic, sembla que també pot perdre força, doncs Ferran Font pot recaure a la lliga portuguesa. 

Ens encaminem cap a una temporada aparentment descafeïnada, on depenent dels fitxatges que es facin d'aquí a l'inici de la lliga, el Barça podria ser encara més superior a tots els rivals, i la OK Lliga es podria transformar en una mena de Lliga ASOBAL, sense cap mena d'atracció per als aficionats.

Les notes de la Copa

Excel·lent: Un Barça campió. Molt sòlid al darrere, només li han pogut fer dos gols de penal en tres partits. Els equips grans es construeixen des de la defensa i així ho ha fet Ricard Muñoz. Al davant la màgia argentina i la batuta de Gual han rendit a un nivell estel·lar.

Notable: Al Vic tan sols li ha faltat endur-se la Copa per segon any consecutiu. Els durs enfrontaments de quarts i semifinals amb Reus i Liceo li han passat factura a la final, però tots els seus membres han demostrat un nivell d’hoquei enorme, molt per sobre la mitjana tot i la curta edat de la plantilla.

Aprovat: Encara que només durant un partit, el Caldes, el Reus i el Voltregà van mostrar un bon joc i gairebé es guanyen el bitllet a les semifinals. Això és la Copa del Rei i pot passar de tot. Potser en d’altres edicions arriben més endavant.

Aprovat: El nivell de l’arbitratge en general ha sigut força bo, però un cop més ha quedat demostrat que el criteri de cada àrbitre és diferent, ja que allò que era xiulat en un partit com a falta en un altre podia no ser-ho.

Suspès: L’Igualada es va endur una dura derrota als quarts i va estar lluny de la seva millor versió. Caldrà treballar l’aspecte psicològic d’un equip que queda molt tocat per la imatge donada dijous contra el Barça.

La Copa ja és aquí

Com el vailet que espera l'arribada dels Reis Mags durant el Nadal, l'amant de l'hoquei patins celebra amb fidelitat i entusiasme el final del mes de febrer. Sap que la Copa del Rei a ell no el trairà sota cap circumstància, i que reserva única i exclusivament les pròrrogues, els gols d'or, la màgia i tot el que li demani per a ell. I és que la Copa sí que n'és, de fidel! Només cal fer un diminut flashback, de només tres anys, per recordar tot el que li ha entregat la Copa des dels inicis de la seva relació, cap allà la dècada dels 40, on la ja extingida secció d'hoquei del RCD Espanyol va erigir-se com a primer equip campió d'aquest trofeu. 

Com dèiem, l'antepenúltima trobada entre la Copa del Rei i l'espectador d'hoquei patins va ser fa tres anys (els pobres tan sols troben un forat a l'any per veure's), però això no vol dir que no aprofitin els quatre dies que estan junts. Aquella vegada van quedar a Oviedo, un lloc poc habitual, allunyat de Catalunya, que tant els agrada a tots dos. Va ser un retrobament històric, doncs va deixar records que els quedaran gravats per a tota la vida. El Vendrell campió contra tot pronòstic gràcies a un gol d'or a la final i la consolidació de Xavi Barroso, un excel·lent nivell de joc del Reus Deportiu, la destitució de Gaby Cairo com a entrenador del FC Barcelona...

De cara a la següent trobada, no obstant, van decidir tornar a Catalunya. Serà que el feeling que tenen aquí no el tenen enlloc més. Va ser a Lleida, l'any 2014. Cap d'ells esperava veure de nou com el Vendrell tornava a endur-se la Copa cap a casa, però la seva relació sempre s'ha caracteritzat per aquest punt de sorpresa, de no saber què passarà... I, per descomptat, també guarden imatges molt significatives de què va ser aquell encontre. Una d'elles, per exemple, és la del duel Miras vs. Casanovas en la fatídica tanda de penals en una de les semifinals, que va permetre al Vendrell guanyar al final al FC Barcelona.

La darrera visita que van fer-se van repetir estança a Catalunya, però aquesta vegada escollint una població costera ideal com la de Blanes. Ja hi havien estat junts, i els va agradar tant que sabien que tard o d'hora acabarien sent-hi junts de nou. Van ser quatre dies excepcionals, d'hoquei en essència pura. Agafats de la mà van veure al totpoderós Barça perdre la seva segona final seguida, aquesta vegada davant d'un Vic jove i combatiu en tot momentl, capaç inclús de derrotar al Liceo a les semifinals. La imatge per excel·lència d'aquell cop és la de Ferran Font marcant dues faltes directes de llibre a Xavi Malián, a més de la de tot un poble (Sant Hipòlit de Voltregà) bolcat amb un equip d'hoquei que tot i ser eliminat a les semifinals, va demostrar com de gran és el nostre esport. 

Ara, l'espectador d'hoquei patins i la Copa han quedat per passar quatre dies a Reus. Serà la tercera vegada consecutiva que es veuen a Catalunya, bressol del seu amor. Què els ha reservat aquesta edició és imprevisible, però no és gens difícil endevinar que gaudiran tant o més que la primera vegada.

8 maneres d'executar una falta directa

Motivat per l'entrada que fa uns dies vaig escriure sobre la falta d'efectivitat en faltes directes, amb aquest post vull proposar vuit maneres d'executar-les. No vol dir que sempre que s'efectuïn la jugada acabi en gol, ni que jo quan les faci sempre marqui (reconec que fluixejo força en aquest apartat), sinó que són maneres senzilles però, segons el meu parer, molt eficaces, perquè, com ja vaig escriure en La pilota aturada, en una falta directa influeixen sempre múltiples factors, a més de la presència del porter, que sempre podrà aturar el nostre llançament. Així doncs, aquí les teniu:

Nota: són pensades per a un jugador dretà a un porter també dretà.

1. Desplaçar la pilota cap a l'esquerre i xutar de pala.

Si s'efectua un llançament ràpid i dirigit cap a la dreta, probablement trobarem el porter fora de lloc o encara col·locant-se en pas de tanca, per la qual cosa podríem fer gol ras, a mitja alçada (espai guarda-guant) o a l'escaire.

2. Patinar ràpid cap endavant i conduint amb la pala per fer un ganxo curt cap a la cullera.

El porter pensarà que patinem ràpid per fer una "escupida" i quedarà fixat a la seva dreta, però en fer el ganxo curt deixarà dos espais poc coberts: l'espai casc-guant i altre vegada l'espai guarda-guant (ajustat al pal).

3. El contraganxo cap a la pala des de l'esquerre.

En anar primer cap a l'esquerre, el porter pot pensar que el volem fixar a la seva dreta per fer el ganxo cap a la cullera amb facilitat. Però si el porter no tapa bé el primer pal, el de la nostra pala, en fer primer un ganxo cap a la cullera i després el contraganxo cap a la pala trobarem la porteria buida i podrem rematar a plaer.

Per a jugadors més experts i hàbils amb l'estic, aquesta opció es pot realitzar també passant-se la pilota entre cames enlloc de fent un contraganxo en anar cap a la pala.

4. Aixecar i picar des del centre cap l'esquerre.

Si ens desplacem ràpid i en direcció a la porteria per posteriorment fer una petita finta o un ganxo cap a la dreta, el porter pot caure en el parany i tapar millor la seva esquerre, posant a terra el guant de l'estic. Això es pot aprofitar per aixecar la pilota cap a la pala, la nostra esquerra, on el porter no tindrà cap protecció.

5. Fixar molt el porter a l'esquerre per desplaçar-nos ràpid cap a la dreta (la cullera).

Si en iniciar la jugada ens col·loquem molt a la dreta del porter, aquest probablement (a més de sortir una mica de la porteria si inclús fem un engany de xut) taparà en la seva totalitat el primer pal enganxant-se a ell. Depenent de la posició de parar que adopti tindrem dues opcions força clares: si escull pas de tanca, en moure'ns cap a la dreta, ràpid i fent un bon ganxo, no donarem temps al porter a arribar i podrem rematar a plaer; si el porter es col·loca en mitja pantalla, és possible que sí arribi amb nosaltres a l'altre pal, però si després del ganxo cap a la cullera aixequem i piquem, també amb aquesta part de l'estic, el porter no tindrà més remei que intentar aturar la pilota amb les cames, cosa molt difícil.

6. Fer un ganxo cap a la pala després d'haver amagat un llançament de cullera.

Si en iniciar l'execució de la falta directa ens movem cap a la dreta i fem un engany de xut amb la cullera, en acabar l'engany de llançar el porter quedarà fixat a la dreta. És quan buscarem un ganxo ràpid cap a la pala per acabar rematant a la dreta del porter, on l'espai més gros el trobarem a la part superior.

Aquest és un bon recurs si tenim un bon ganxo cap a la pala, perquè si no retirem gaire la pilota cap a nosaltres mateixos en fer el ganxo, cal tenir en compte que el desplaçament de pilota es realitza cap a l'estic del porter, facilitant que aquest ens la prengui.

7. Arrossegament de pala o "escupida" al poc de començar la falta directa.

En cas de començar a patinar recte cap a porteria i ràpid, si al davant tenim un porter lent tardarà en canviar la posició de cuclilles per qualsevol altra, de manera que podem aprofitar-ho per llançar sorprenent-lo, ja sigui amb un arrossegament de pala o una escupida (de cullera també es podria fer, però la seva esquerre els porters solen cobrir-la millor perquè allà hi tenent el guant de parar i les cames). La part superior esquerre de la porteria o l'espai guant-casc serien dues molt bones opcions on finalitzar l'execució.

8. El xut directe de pala.

Tenint en compte la nova normativa de l'hoquei, on els porters han de començar les faltes directes en cuclilles (postura no gaire bona per parar xuts) i l'oportunitat d'agafar embranzida, ens podem col·locar a fins a tres metres de distància de la pilota, i xutar directament des del punt de falta. Si fem un llançament fort, el porter tindrà dificultat per aturar-lo si el dirigim a qualsevol dels dos pals.

Aquestes tan sols són vuit propostes, evidentment hi ha infinites possibilitats. Només dependrà de la imaginació de l'executor i la seva qualitat realitzar una bona execució de falta directa. Comenteu si en teniu alguna de bona!!

Tot a punt per a la Copa de la Princesa

Aquest cap de setmana es jugarà a la localitat asturiana de Mieres la Copa de la Princesa, que disputen els tres primers classificats de la Primera divisió espanyola en acabar la primera volta més l'organitzador de l'esdeveniment. Aquest any la participació catalana només serà del 50%, doncs els classificats són el FC Barcelona "B", el Girona Citylift, el CP Alcobendas i el CP Mieres.  Dissabte es jugaran les dues semifinals, a les 19:00 i a les 21:00, les quals encara no tenen decidits els enfrontaments, ja que el sorteig es farà avui divendres a les 20:00.

                                           L'Arenys de Munt va quedar-ne campió la temporada anterior.

El filial blaugrana hi arriba com a favorit, en ocupar encara la primera plaça a la classificació. La qualitat i l'olfacte golejador de Nil Roca i Sergi Llorca són els seus millors avals. La joventut de tota la plantilla pot jugar en contra de l'equip barceloní aquest cap de setmana, perquè seran partits on l'experiència serà necessària en moltes fases. 

El CP Alcobendas torna a jugar aquesta competició després d'absentar-s'hi la temporada passada. Els germans Martínez i la potència de Mario López intentaran endur-se el títol cap a la capital espanyola per segona vegada, Per contra, l'Alcobendas arriba a Astúries després de perdre, fa tan sols dues setmanes, per 5-0 a la pista del Girona, demostrant que són capaços del millor i del pitjor,

El Girona Citylift es presenta a Astúries amb una excel·lent trajectòria, doncs fa moltes jornades que  no perden un partit. Raul Pelicano tindrà en la disputa d'aquest títol l'oportunitat de seguir demostrant que no ha perdut qualitat en aquests anys allunyat de l'hoquei de màxim nivell. L'inconvenient de l'equip de Ramon Benito és la dependència, en força ocasions, de l'encert de Pelicano al davant i de Llaverola al darrere.

El CP Mieres s'ha guanyat jugar el mini-torneig del K.O en qualitat d'organitzador. Són l'equip amb menys opcions de guanyar-lo, per lloc a la classificació i per plantilla. Però jugant a casa i tenint en compte la voluntat de posar punt i a part en aquesta temporada, ja que ocupen l'última posició a la lliga, fa que no se'ls pugui descartar.

Anàlisi dels enfrontaments de la Copa del Rei

Primer de tot, explico per què em dedico ara a analitzar aquests enfrontaments de quarts de final de la, més que probablement, competició amb més emoció del panorama d'hoquei a nivell estatal. Segurament l'OkLliga és la que determina quin equip és el millor de la temporada. La Lliga europea no em sembla que ho faci perquè, a part de concentrar quatre equips al final, desenvolupar el desenllaç d'una competició de tant prestigi en un sol cap de setmana no crec que sigui la millor manera de determinar quin equip ha sigut millor al llarg de tota una temporada. Això sí, sense restar emoció. Però la Copa sí que remarca quin equip té més fam de títols, victòries i més bon joc.

Analitzo ara quin pot ser l'esdevenir d'aquests partits perquè, un cop passades les emocions del sorteig, encara queden força dies per a que es juguin i d'aquesta manera, espero que el temps em doni la raó. Si no fos així, tindria temps de rectificar.

El Barça-Igualada, abans de res, dir que és un clàssic de l'hoquei català, espanyol i europeu. Quan s'enfronten qualsevol dels dos pot guanyar. No obstant, la trajectòria de l'equip de Ricard Muñoz en els darrers anys em fa predir una victòria seva. Ara bé, perdre la Cers, a casa, va ser un cop molt dur que va enfonsar l'Igualada. I ara té l'oportunitat de refer-se'n, disputant un títol molt a prop de la seva afició. Per això, penso que no serà un partit dels que el Barça marxa en el marcador i juga amb comoditat tota o gairebé tota la segona part, però, l'instint lògic em fa escriure que, al capdavall, guanyaran.

El Vic-Reus em sembla l'eliminatòria més igualada. El meu deliri cap als d'Osona (ho reconec, sóc un amant de la gran defensa vigatana) em fa pensar que guanyaran. Tal com va passar en el recent partit de lliga, el Reus es va estavellar una vegada i una altra contra el mur defensiu teixit per Pujalte, doncs la seva arma en atac, els contracops i les transicions ràpides, van estar en tot moment molt ben cobertes. Un factor determinant d'aquest encontre pot ser, sens dubte, la inspiració en les faltes directes, on es veuran les cares dos dels millors especialistes en aquest apartat: Ferran Font per part del Vic i Raul Marín per part reusenca.

El Liceo-Voltregà m'ha creat  molts dubtes per escollir-ne un possible guanyador: sobre el paper, els gallecs no haurien de trobar oposició en un Voltregà un pèl més irregular del que solia ser aquesta temporada. Però en el torneig del K.O. els de Sant Hipòlit assoleixen grans gestes i no és difícil imaginar-se'ls eliminant els únics participants no catalans. La lògica altre cop em fa marcar un 1 a favor de la victòria gallega.

El Caldes-Noia es presenta, com no pot ser d'una altra manera, amb molt d'equilibri. Potser és l'aparellament, i em sap greu dir-ho, on es troben els dos equips més fluixos de la competició. La sort els permetrà, a un dels dos estar a les semifinals. El Noia està realitzant una magnífica campanya. Però aquí la il·lusió ha derrotat la lògica i aposto a favor dels calderins.

La pilota aturada

D'ençà del canvi de normativa de l'hoquei patins és cert que un dels objectius que es pretenia aconseguir, el de fer els partits més vistosos i dinàmics gràcies a un major nombre de gols totals al marcador, s'ha assolit amb fermesa. Una de les transformacions que han patit els partits d'hoquei des de llavors és l'augment de situacions de pilota aturada (em refereixo a les faltes directes i als penals), gràcies al canvi de normes sobre les targetes blaves, els peus dins l'àrea o faltes d'últim home. Teòricament, aquestes dues situacions de partit són favorables als jugadors que les executen: primer, en les faltes directes, perquè els perseguidors arrenquen des de més lluny i l'executor té més temps per pensar i driblar el porter; segon, en els penals, perquè els porters en principi no poden moure's fins que l'estic del jugador no toca la pilota (i dic en principi perquè moltes vegades els porters s'avancen al llançament i l'àrbitre no ho indica ni xiula la repetició del penal).

A la pràctica, però, s'ha tornat una empresa molt difícil transformar tant les faltes directes com els penals, ja que a més d'una major preparació per part dels porters, realment influeixen molts factors a l'hora de llençar-ne qualsevol de les dues, i no només hi té a veure la qualitat del jugador de pista: pressió, moment del partit en el que es doni, avantatge o desavantatge en el marcador, cansament...

                                             Foto: J.R. Castellví

És gràcies a unes dades revelades pels companys de hockeyasturias.com, extretes durant la primera volta, que un se n'adona de la poca eficàcia que presenten els equips de més categoria en ambdues situacions: A l'OkLliga, l'equip amb major percentatge d'encert és l'ICG Software Lleida, desè a la classificació, amb un 52'94%. A la mateixa competició femenina, sí que el Vilanova presenta un bon nombre, amb un 72%, però sorprèn el 0% de Las Rozas. A la Primera Divisió Estatal, l'equip que millor ha executat faltes i penals ha sigut l'Arenys de Munt, amb un 48%, però no arriba ni a la meitat d'encert, cosa que sí supera el Lleida pels pèls.

Pel que fa a jugadors en concret, i a través de les dades que ofereix la FEP en la seva pàgina web, descobrim que els equips compten amb especialistes (jugadors que quasibé sempre són els encarregats d'aquestes execucions), però que tampoc tenen un percentatge d'encert elevadíssim.

En faltes directes, a l'OkLliga el reusenc Raül Marín és qui més n'ha transformat, amb un total de 10 gols, però per a marcar-ne deu n'ha hagut de fallar catorze. A l'OkLliga femenina, Natasha Lee pel Voltregà i Laura Viella pel Girona només n'han errat un cada una, però la resta de jugadores no supera el 50% de faltes convertides a gol. A la Primera Divisió, el jugador del Palafrugell Gerard Pujol i Aleix Vera pel Sant Feliu lideren la taula de golejadors en aquest apartat amb vuit dianes tots dos, però el primer n'ha llençat un total de 23 i el segon, 19.

En penals passa més del mateix: el capità del Vendrell, Sergio Miras, el portuguès Diogo André del Shum i Ferran Rosa del Noia n'han marcat sis, però mentre que el massanetenc només ha fallat un penal, els altres dos n'han fallat set i quatre respectivament. Amb les noies aquest és un tema que hauria de preocupar molt els entrenadors, doncs María Díez és la que més penals ha marcat, però només son quatre, contra els cinc que ha fallat. La següent que més gols de penal acumula és Ona Castellví, amb tres, però contraposats als set que ha errat. 

La Copa Generalitat i la Nacional Catalana

Dissabte passat es va disputar a Alpicat la Copa Generalitat, que juguen els millor classificats de la primera volta de Nacional Catalana. En categoria femenina se la va endur cap al Vallès Occidental el Sant Cugat, mentre que en categoria masculina la Copa no es va moure de lloc ja que se la va adjudicar el mateix Alpicat. Enhorabona a tots dos equips.

No és gens fàcil guanyar aquesta Copa, perquè la categoria Nacional Catalana és molt exigent, i per això trobo que no se li dóna la importància que pertoca. Tant en l'apartat masculí com en l'apartat femení només el líder de la classificació aconsegueix l'ascens a categories estatals, cosa que demana un doble esforç gegantí, primer creant un equip amb una plantilla de nivell i segon, aconseguint mantenir el rendiment durant tota la temporada.

Opino que des de la Federació o des dels clubs s'hauria d'enfocar d'una altra manera la projecció que es dóna a aquesta categoria, perquè estem parlant de la màxima divisió de l'hoquei català, que no fa falta recordar que és punter (per no dir el que més) al món.

Deixo un resum del que va succeir dissabte a Alpicat:

Amants de l'hoquei, prepareu els transistors

El proper cap de setmana és un dels més esperats per a qualsevol aficionat a l'hoquei. Es jugarà l'última jornada de la primera volta de les tres competicions de més alt nivell del nostre país, de manera que dels resultats que es donin en aquest breu (però intens, molt intens) període de temps en sorgiran els equips que lluitaran per la Copa del Rei, la Copa de la Reina i la Copa de la Princesa.

Amb l'arribada de les noves tecnologies, els transistors segurament seran substituïts aquest dissabte als pavellons per smartphones, però de ben segur que el que romandrà intacte en aquesta jornada que hi ha sigut any rere any són les emocions a flor de pell. L'alegria de classificar-se per la copa, el títol al qual tenen millor accés aquells equips de menys nivell, La tristesa de saber que no la jugaràs, tot i ser-ne la classificació un dels objectius de la temporada.

A la Copa del Rei són ja quatre els equips que tenen l'accés assegurat a Reus, mentre que d'altres set lluitaran per les quatre places restants. Barça, Vic i Liceo seran caps de sèrie segur, encara que falta per determinar l'ordre en el que ho faran. Reus, Caldes i Noia es postulen com a favorits per a l'últim lloc com a cap de sèrie. També lluitaran per ser a la Copa el Vilafranca, el Vendrell, el Lleida, l'Igualada i el Voltregà. Serà sens dubte una jornada plena d'emoció a tots i cada un dels enfrontaments.

A la Copa de la Reina, ja definides Voltregà, Manlleu, Palau i Gijón com a caps de sèrie, Mataró, Cerdanyola i Alcorcón lluitaran per l'única plaça restant a adjudicar, amb l'objectiu d'acompanyar a Sferic, Bigues i Las Rozas a lluitar contra les quatre 'gegants' per un títol que sembla instaurat a Osona.

A la Copa de la Princesa, només el Manlleu és aspirant a arrebatar la tercera posició de la taula al Girona, però ha d'esperar una derrota gironina en el derbi contra el Palafrugell, alhora que ha de guanyar al Tordera a casa.

Cop d'autoritat català a Europa

Tot i que m'agradaria que en realitat fos així, l'entrada d'avui no té res a veure amb la política, malgrat el seu títol. I és que tots els equips catalans que van disputar partits de competició europea aquest dissabte van obtenir la victòria, amb l'excepció del Vendrell que va empatar. De nou va quedar demostrada l'autoritat que exerceixen els equips de la nostra terra a la Copa d'Europa masculina, la Copa d'Europa femenina i la Copa CERS.

Pel que fa a la Copa d'Europa masculina, l'únic que no va aconseguir els tres punts va ser l'equip que entrena Guillem Pérez, però els vendrellencs van jugar sempre de tu a tu amb el Forte dei Marmi, líder actual de la renovada lliga italiana. El Barça també va haver d'enfrontar-se amb un equip transalpí, en aquest cas però ho feia a domicili i contra el segon classificat de la Serie A1. Als de Ricard Muñoz la victòria, per 4-6, els va servir a més per certificar la classificació per a la següent fase de la competició. Per la seva banda, el Vic rebia a l'Olímpic el Benfica, equip que encara es manté invicte a la lliga portuguesa, tot i que gairebé surt molt escaldat de Catalunya, doncs el Vic va arribar a posar-se 7-0 a la primera part. Finalment, els lusitans vana arreglar la desfeta inicial fins a situar-se tan sols a un gol dels osonencs.

Imatge del partit del Vendrell.

La màxima competició continental femenina tenia preparats per aquest dissabte els partits d'anada de quarts de final, és a dir, la ronda prèvia a la final a quatre. En els quatre emparellaments hi ha la presència d'un equip de l'Oklliga, tres d'ells catalans. Els dos osonencs, Voltregà i Manlleu, s'havien de veure les cares amb franceses (Noisy Le Grand i Merignac); el Palau, amb portugueses (Benfica). Les dues primeres, van guanyar amb claredat els seus partits, ja que a més de guanyar per diferències molt grans no van rebre cap gol. Les vallesanes ho tenen una mica més complicat, perquè tot i guanyar per 6-4, encara han de viatjar a Portugal a defensar una diferència de només dos gols, tasca gens senzilla.

A la segona competició europea masculina, la CERS, només són dos els equips catalans que hi segueixen vius. Són el Reus Deportiu i el Vilafranca. Per aquest cap de setmana tenien pendent la tornada dels setzens de final, contra el Turquel portuguès i el Viana, també portuguès, respectivament. Tots dos partits eren a casa, i es van saldar amb victòries per 7-5 i 5-3, que donaven el bitllet a tots dos equips per als quarts de final. La sort ha volgut que s'enfrontin entre els dos catalans als quarts de final, cosa que assegura la presència d'un dels dos a la final a quatre, però impedeix definitivament una hipotètica final catalana.

Els àrbitres d'hoquei patins

Tan bon punt vaig començar l'aventura de l'Hoqueiteca, molts coneguts, a més d'animar-me i felicitar-me, van suggerir-me diferents temes que podrien servir-me en un futur en algun dels articles del blog. El més recomanat (i un dels que més por m'ha fet escriure) ha sigut sense cap mena de dubte el tema dels arbitratges. Avui, després d'haver-hi reflexionat durant les festes nadalenques, aquí teniu l'article desitjat. Abans de llençar-me a la piscina, però, vull deixar clar que no pretenc fer crítica ni tampoc justificar cap acció dels col·legiats. Simplement pretenc fer una petita reflexió i d'aquesta manera, ajudar a tothom a fer-la també.

Com és un tema molt recurrent i present en el món de l'esport, primer de tot cal aclarir que les meves paraules bé podrien servir per a la resta d'esports on es compti amb la figura d'un àrbitre en els partits, és a dir, en gairebé tots. Però, tal com indica el títol d'aquest article, l'escric basant-me en tot moment en les referències que he recollit a partir de voltar una dècada en el món de l'hoquei patins.

Una de les primeres acusacions que sol fer-se als àrbitres d'hoquei és que són molt dolents. Clar i català. Se'ls titlla d'incompetents, ineptes i inútils. El que més greu em sap d'aquestes afirmacions (i no em costa gens reconèixer que jo, de vegades i en calent, també he arribat a dir-les) és la falta de rigor i de coneixement de qui les fa. El nostre esport, com ja he dit més d'una vegada, és ràpid i elèctric, perquè es juga amb patins. Trobo que aquest punt és desfavorable als àrbitres, ja que ells no en porten, i encara que com a solució  a sènior la FEP en posi dos (A l'Oklliga i la Nacional Espanyola masculines. Per què no a la màxima categoria femenina?) trobo que encara els falten uns quants quilòmetres per hora per poder arribar a veure amb claredat totes les accions d'un partit,

Tampoc no s'ha d'oblidar que el fet que la pilota sigui tant petita no els facilita precisament la feina, sobretot en situacions on s'ha de definir on ha succeït una falta (ni si ha sigut dins o fora de l'àrea de penal), l'alçada d'un xut (recordo a més, per molta gent que protesta abans d'obtenir informació, que quan es xiula bola alta el límit NO el marca l'alçada de la porteria, doncs el límit està fixat al reglament en el metre i mig). Precisament una de les majors polèmiques que es genera al voltant de l'actuació d'un àrbitre té a veure amb la situació de la pilota. Concretament, la decisió sobre si un gol fantasma ha sigut gol de veritat o no. Per desgràcia, hem de reconèixer que el nostre esport no té els mitjans econòmics suficients per instaurar el xip a les diminutes pilotes ni a les diminutes porteries (no ho ha fet ni el futbol), que a més es troben dins del terreny de joc, cosa que dificulta més encara la visió als àrbitres.

Les actuacions dels àrbitres també són moltes vegades acusades de ser premeditades, en el sentit d'afavorir en la majoria d'accions a un equip (quasi sempre es parla de determinats clubs), en detriment dels seus contricants. No entraré a jutjar si realment l'afavoriment es produeix a les pistes catalanes. Respecte això, i en defensa de les falses declaracions, m'agradaria expressar que el nostre reglament té moltes errades, tant sintàctiques com de sentit comú. Tampoc el jutjaré ni demanaré una nova regulació. Però està clar que el reglament és el full de ruta que segueixen els àrbitres, i si aquest deixa moltes situacions a jutjar de manera subjectiva pels àrbitres (segons intencionalitat, moment del partit, lloc de la pista, ocasió manifesta de gol...), és evident que és lícit acusar àrbitres d'afavorir o, per què no, d'anar en contra d'alguns equips. L'origen, l'arrel d'aquest problema, no es troba llavors en les persones que vetllen perquè es jugui segons unes normes, sinó en les normes mateixes.

El temps també és un factor que influeix en la manera de xiular. Perquè a l'hoquei tenim normes que hi tenen a veure. El joc passiu és assenyalat quan un equip porta 45 segons amb la possessió de la pilota sense xutar a porteria. Per això, mentre han de controlar tot el que passa a pista, han d'anar comptant fins a quaranta-cinc. Difícil, oi? En molts pavellons això no poden solucionar-ho mirant el marcador, perquè llavors no veurien la taula de cronometratge. 

Per acabar, m'agradaria criticar aquells qui culpen els àrbitres de cobrar massa. Primer, perquè el sou no l'estableixen ells, sinó que ho fa la respectiva federació. Les crítiques haurien d'anar cap a ella. Segon, com espero haver aclarit amb aquest article, la feina que han de fer no és gens fàcil. Tercer, perquè dins el sou va inclòs tot el que han de fer (desplaçaments i dietes bàsicament), i aquest es fixa a través de quotes que no són revisades (un exemple: un partit celebrat a la una del migdia comportarà pagar la dieta a l'àrbitre, Però, si aquest decideix dinar més tard i a casa, ho cobrarà de totes formes. Perquè?). Per tant, de nou ens trobem un cas on ells no en tenen la culpa sinó que la té qui hagi decidit fixar aquestes quotes.

Pensem tots dues vegades abans de criticar ningú, doncs són persones que es troben fent la seva feina, a les quals és evident que no agradarà que els jutgi algú sense coneixement. És clar que opino que molts àrbitres en determinats moments no han xiulat bé un partit, però no trobo que hagi sigut mai intencionadament.