Tan bon punt vaig començar l'aventura de l'Hoqueiteca, molts coneguts, a més d'animar-me i felicitar-me, van suggerir-me diferents temes que podrien servir-me en un futur en algun dels articles del blog. El més recomanat (i un dels que més por m'ha fet escriure) ha sigut sense cap mena de dubte el tema dels arbitratges. Avui, després d'haver-hi reflexionat durant les festes nadalenques, aquí teniu l'article desitjat. Abans de llençar-me a la piscina, però, vull deixar clar que no pretenc fer crítica ni tampoc justificar cap acció dels col·legiats. Simplement pretenc fer una petita reflexió i d'aquesta manera, ajudar a tothom a fer-la també.
Com és un tema molt recurrent i present en el món de l'esport, primer de tot cal aclarir que les meves paraules bé podrien servir per a la resta d'esports on es compti amb la figura d'un àrbitre en els partits, és a dir, en gairebé tots. Però, tal com indica el títol d'aquest article, l'escric basant-me en tot moment en les referències que he recollit a partir de voltar una dècada en el món de l'hoquei patins.
Una de les primeres acusacions que sol fer-se als àrbitres d'hoquei és que són molt dolents. Clar i català. Se'ls titlla d'incompetents, ineptes i inútils. El que més greu em sap d'aquestes afirmacions (i no em costa gens reconèixer que jo, de vegades i en calent, també he arribat a dir-les) és la falta de rigor i de coneixement de qui les fa. El nostre esport, com ja he dit més d'una vegada, és ràpid i elèctric, perquè es juga amb patins. Trobo que aquest punt és desfavorable als àrbitres, ja que ells no en porten, i encara que com a solució a sènior la FEP en posi dos (A l'Oklliga i la Nacional Espanyola masculines. Per què no a la màxima categoria femenina?) trobo que encara els falten uns quants quilòmetres per hora per poder arribar a veure amb claredat totes les accions d'un partit,
Tampoc no s'ha d'oblidar que el fet que la pilota sigui tant petita no els facilita precisament la feina, sobretot en situacions on s'ha de definir on ha succeït una falta (ni si ha sigut dins o fora de l'àrea de penal), l'alçada d'un xut (recordo a més, per molta gent que protesta abans d'obtenir informació, que quan es xiula bola alta el límit NO el marca l'alçada de la porteria, doncs el límit està fixat al reglament en el metre i mig). Precisament una de les majors polèmiques que es genera al voltant de l'actuació d'un àrbitre té a veure amb la situació de la pilota. Concretament, la decisió sobre si un gol fantasma ha sigut gol de veritat o no. Per desgràcia, hem de reconèixer que el nostre esport no té els mitjans econòmics suficients per instaurar el xip a les diminutes pilotes ni a les diminutes porteries (no ho ha fet ni el futbol), que a més es troben dins del terreny de joc, cosa que dificulta més encara la visió als àrbitres.
Les actuacions dels àrbitres també són moltes vegades acusades de ser premeditades, en el sentit d'afavorir en la majoria d'accions a un equip (quasi sempre es parla de determinats clubs), en detriment dels seus contricants. No entraré a jutjar si realment l'afavoriment es produeix a les pistes catalanes. Respecte això, i en defensa de les falses declaracions, m'agradaria expressar que el nostre reglament té moltes errades, tant sintàctiques com de sentit comú. Tampoc el jutjaré ni demanaré una nova regulació. Però està clar que el reglament és el full de ruta que segueixen els àrbitres, i si aquest deixa moltes situacions a jutjar de manera subjectiva pels àrbitres (segons intencionalitat, moment del partit, lloc de la pista, ocasió manifesta de gol...), és evident que és lícit acusar àrbitres d'afavorir o, per què no, d'anar en contra d'alguns equips. L'origen, l'arrel d'aquest problema, no es troba llavors en les persones que vetllen perquè es jugui segons unes normes, sinó en les normes mateixes.
El temps també és un factor que influeix en la manera de xiular. Perquè a l'hoquei tenim normes que hi tenen a veure. El joc passiu és assenyalat quan un equip porta 45 segons amb la possessió de la pilota sense xutar a porteria. Per això, mentre han de controlar tot el que passa a pista, han d'anar comptant fins a quaranta-cinc. Difícil, oi? En molts pavellons això no poden solucionar-ho mirant el marcador, perquè llavors no veurien la taula de cronometratge.
Per acabar, m'agradaria criticar aquells qui culpen els àrbitres de cobrar massa. Primer, perquè el sou no l'estableixen ells, sinó que ho fa la respectiva federació. Les crítiques haurien d'anar cap a ella. Segon, com espero haver aclarit amb aquest article, la feina que han de fer no és gens fàcil. Tercer, perquè dins el sou va inclòs tot el que han de fer (desplaçaments i dietes bàsicament), i aquest es fixa a través de quotes que no són revisades (un exemple: un partit celebrat a la una del migdia comportarà pagar la dieta a l'àrbitre, Però, si aquest decideix dinar més tard i a casa, ho cobrarà de totes formes. Perquè?). Per tant, de nou ens trobem un cas on ells no en tenen la culpa sinó que la té qui hagi decidit fixar aquestes quotes.
Pensem tots dues vegades abans de criticar ningú, doncs són persones que es troben fent la seva feina, a les quals és evident que no agradarà que els jutgi algú sense coneixement. És clar que opino que molts àrbitres en determinats moments no han xiulat bé un partit, però no trobo que hagi sigut mai intencionadament.
