Driblar

En algunes de les publicacions de l'Hoqueiteca ja he fet esment de l'espectacularitat de l'hoquei patins, que és en part gràcies a la velocitat que assoleix el joc pel fet de practicar-se sobre patins alhora que es domina una pilota molt petita amb un estic. Avui vull parlar d'un altre element que afegeix fantasia a l'hoquei: el dríbling. Aquest és un factor present en tots els esports on es compta amb un adversari, i en tots ells aporta la mateixa espectacularitat, però en hoquei trobo que és especial per la infinitat de recursos possibles, doncs es driblar amb patins no resulta gens senzill.

Un dels dríblings més bàsics és la finta. Per fer-la, el jugador ha d'enganyar el seu defensor movent el cos cap a un cantó per després patinar cap a l'altre, aprofitant el temps de reacció del contrincant per seguir-lo. És molt útil en situacions on l'atacant es trobi patinant a una velocitat elevada, i si resulta exitós, podria ben ser que el defensa necessités un trasplantament de maluc. Amb el cos també es pot superar un defensa amb una mitja volta, és a dir. tal com es fa amb la finta, patinar cap a un costat per girar ràpidament cap a l'altre. Aquesta vegada, però, donant l'esquena a l'adversari (protegint també la pilota) i demostrant una qualitat suprema en patinatge.

Amb l'estic i la pilota es poden realitzar centenars maneres de superar un contrincant. Només dependrà de la imaginació i la capacitat de qui ho hagi de realitzar. Per això és molt important saber dominar a la perfecció diverses formes de conduir la pilota. El dríbling d'aquesta mena més utilitzat és el ganxo, al qual ja vaig dedicar un article sencer. A més, amb la pilota també es pot provar de fer-se una autopassada, la qual es pot fer per moltes bandes: per l'esquena del defensa, per sota les seves cames (el popular túnel que tant ens agrada a tots), per sota l'estic (conegut com a estic-patí dins el món hoqueístic), contra la tanca, per sobre l'estic... Però de vegades no cal complicar-se tant per superar un defensa, ja que amb el simple fet d'amagar que es xutarà o es passarà la pilota es pot deixar sense arguments un adversari.

El que sí representa complicar-se la vida però alhora afegir espectacle són dríblings on es fa passar la pilota per llocs inversemblants, com entre les cames (la meva predilecció) o per darrere l'esquena, i dríblings on es juga aixecant la pilota del terra. 

Trobo molt convenient que els entrenadors treballin l'u contra u, especialment quan els jugadors són ben petits, per ajudar-los a desenvolupar un gran ventall de dríblings i maneres de superar un defensa, que posteriorment necessitaran saber fer quan siguin grans, i a més, entrenar-ho en situacions del joc diverses (amb velocitat, estàtic, al racó, a mitja pista, dins l'àrea...). A banda de formar jugadors desequilibrants, els entrenadors que hi dediquin especial atenció col·laboraran a crear un tipus d'hoquei més vistós de cara al públic, cosa que és del tot necessària.