Tot just fa una setmana la selecció espanyola sub20 perdia la final del Campionat del Món davant Portugal a la tanda de penals en errar tres dels cinc llançaments. En aquesta categoria, aquesta derrota significava per Espanya no guanyar cap de les tres últimes competicions (l'Europeu de l'any passat i el Mundial de Colòmbia del 2013), que han tingut com a campiona la selecció portuguesa.
En l'altre categoria de base on es disputen competicions internacionals, Espanya tampoc ha guanyat cap de les tres darreres competicions. En aquest cas només es juguen campionats d'Europa, que han guanyat Portugal, Itàlia i novament Portugal respectivament el 2013, 2014 i 2015.
En la categoria sènior, la dels Pedro Gil, Marc Gual, Jordi Bargalló... Espanya fluixeja també. Tot i que fa dos anys es va guanyar el Mundial d'Angola davant Argentina, en un partit on els sud-americans van remuntar un 3-0 en contra, aquest estiu els argentins van derrotar els espanyols per un contundent 6-1. I pel que fa a la competició europea, el 2014 Itàlia es va endur l'or davant una selecció espanyola que ja va patir el 2012 per ser campiona d'Europa, derrotant Portugal amb un gol de Jordi Bargalló a sis segons del final.
Davant d'aquest panorama, he llegit alguns comentaris de crítica als seleccionadors, a la federació o als jugadors. Generalment argumenten la falta de treball i sobretot, posen en dubte la capacitat d'algunes persones relacionades amb els esmentats resultats. Sobre ells només en faré aquesta menció. El que vull és oferir una visió optimista de les derrotes espanyoles.
Ja no estem sols al món de l'hoquei. I això és molt bo. Que Espanya ja no es passegi per les competicions internacionals no és perquè hagi baixat el rendiment. És perquè els altres països l'han apujat, a base de treball i esforç de moltíssimes persones durant molts anys. Veient com on en llocs on abans "no se pasaba de cuartos" s'han guanyat títols internacionals, ens aporta moltes coses positives. Ens pot servir, per exemple, per veure nous mètodes de treball. O per millorar nosaltres, els que abans ho guanyàvem tot, perquè ara ens haurem d'esforçar molt més per guanyar algun títol internacional.
Els tornejos internacionals seran molt més interessants. I això és molt bo. No serà sempre una final Espanya-Portugal o Espanya-Argentina. Itàlia s'ha endut algun títol darrerament. Com Argentina i com Portugal. També França està oferint molt bon nivell. Com Angola i Moçambic.
Els mitjans de comunicació es faran ressò d'aquestes competicions. I això és molt bo. La gent ho veurà i no canviaran de canal perquè Espanya guanya 5-0 a la mitja part. Qui sap si pujarà l'audiència i es retransmeten més partits d'OkLliga.
En definitiva, l'hoquei patins està vivint un moment extraordinari. Que aquí perdem l'hegemonia no significa que haguem de deixar de somriure. La resta ha igualat el nostre nivell en aquest esport, on havíem regnat tant temps. On la selecció espanyola havia acumulant una ratxa de més de 50 partits sense perdre. Però això no pot tenir cap més conseqüència que afavorir-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada