Tècniques de conducció: el ganxo

Inauguro avui una secció d'articles a l'Hoqueiteca amb la finalitat de tenir-ne alguns agrupats segons la seva temàtica. Espero, doncs, poder-li donar continuïtat a una sèrie d'articles sobre diferents tècniques de conducció de la pilota en hoquei patins. L'honor de donar-li el tret de sortida a aquest apartat no podia tenir-lo un altre moviment que no fos el ganxo. Un ganxo, en el llenguatge quotidià, és una peça corbada que acaba en punxa amb la utilitat de penjar-hi o agafar-hi algun objecte. En el llenguatge propi de l'hoquei patins, s'adopta aquest mot amb la finalitat de descriure un moviment de pilota similar al de la forma d'un ganxo.

D'aquesta manera, quan sentim la paraula "ganxo" en referència al món "hoqueístic" no es vol dir res més que, tenint la pilota en un costat del cos, algú la condueix una mica endavant, per després passar-se-la a l'altre costat del cos alhora que fa retrocedir-la (en el sentit d'aproximar-la a la persona que el realitza). Per tal que sigui el màxim d'efectiu, s'ha de fer tots els passos sense que la pilota deixi de tocar l'estic, aprofitant-ne la curvatura. És un moviment molt utilitzat en el nostre esport, bàsic en l'aprenentatge de la conducció de la pilota, ja que en categories avançades realitzar un bon ganxo pot ser molt avantatjós. A més, es pot realitzar cap a les dues bandes, és a dir, tant es pot fer iniciant-lo en la "cullera" i finalitzant-lo en la "pala" com en el sentit invers, tot  i que el ganxo cullera-pala sol ser més dificultós posat que es realitza cap a la banda per on no s'agafa l'estic. Més endavant ja explicaré què significa això de pala i cullera. Pels menys entesos, sabeu de moment que em refereixo que es pot realitzar tant de dreta a esquerra com a l'inrevés.

La gran utilitat d'aquest recurs es troba en situacions en les que s'hagi de superar un adversari, ja sigui anant a driblar un defensor o a un porter, perquè permet enganyar-los, doncs si realitza correctament, en fer el primer pas (moure la pilota endavant), el contrincant pot pensar que es produirà un llançament a porteria o una passada a un company. Llavors, és quan ràpidament es canvia la pilota de costat, aprofitant el temps que comportarà la reacció del rival en veure que no hi ha hagut ni passada ni xut. Inclús si l'opositor no arriba a creure's del tot aquesta enganyifa, com que en passar la pilota de banda a banda del cos també s'ha d'apropar una mica a qui l'està realitzant, també s'allunya per tant la pilota del defensor, i així doncs, el recurs emprat pot resultar igualment exitós en evitar que aquest últim hi tingui abast.

Depenent de l'amplitud del moviment dels braços quan es fa un ganxo, es parla de ganxo curt (moviment petit i normalment força ràpid), o de ganxo llarg (moviment molt ample, molt vistós i agradable per a l'espectador). El primer s'utilitza més en la definició de l'un contra porter, tot i que de totes maneres un ganxo llarg en aquesta situació és igual d'efectiva. També es pot parlar del "contraganxo", que es tracta de realitzar un ganxo quan se n'acaba de realitzar un, és a dir, fer dos ganxos seguits, un cap a cada costat.

Per acabar, deixo un vídeo del mestre del ganxo pala-cullera Gaby Cairo on explica com realitzar-lo, encara que només ho enfoca per anar a fer gol. Que aprofiti!

Un sistema de competició nefast

En tot esport és imprescindible una organització que coordini els clubs, estableixi un reglament de joc i dissenyi un sistema de competició entre moltes d'altres funcions. En el cas de l'hoquei patins català, és la Federació Catalana de Patinatge l'encarregada de realitzar aquestes tasques, a més de fer-ho també en disciplines com el patinatge artístic, l'hoquei línia o el patinatge "freestyle", que són esports englobats dins la mateixa federació. En l'article d'avui m'agradaria fer crítica d'una de les funcions ja esmentades, el disseny d'un sistema de competició.

En primer lloc, cal qualificar aquesta tasca com una de les més importants que porta a terme una federació, ja que és la primera en afectar els clubs, és la cara visible de la federació, per tant el sistema de competició crec que hauria de ser acordat entre federació i clubs amb un gran consens.

Seguint amb les competicions d'hoquei patins catalanes, em disposo primer a explicar-les i després a argumentar perquè no les trobo agradables. La competició comença, en totes les categories, amb els diferents equips repartits en grups de cinc o sis participants, tot i que en casos excepcionals es troba algun grup de quatre. Un cop finalitzada aquesta primera "lligueta" (com sol ser anomenada per la seva curta durada), abans del període nadalenc es disputen una sèrie d'eliminatòries entre els primers classificats que decideixen quins equips jugaran la lliga preferent (els guanyadors) o la copa federació (els perdedors de les eliminatòries, on trobaran els que no van poder classificar-s'hi). Distribuïts de nou en diferents grups, es juga una segona lliga de cada grup els primers dels quals tenen accés a la fase final del Campionat de Catalunya o en el segon cas, de la Copa Federació.

Tot seguit exposo els motius que motiven la meva crítica al sistema establert. Anem per parts. Primer, la distribució dels equips de la "lligueta" no es fa per sorteig pur, tal com es diu des de la federació. Com ho sé? Doncs perquè, només observant els grups, es fa notori que els grups s'organitzen territorialment, sent d'aquesta manera molt comuns grup com Vic-Voltregà-Tona-Taradell-Manlleu, Caldes-Castellar-Sentmenat-Ripollet-Santa Perpètua o Vilanova-Cubelles-Torrelles-Sitges. A més, sobretot en les categories més petites, aprofiten la classificació "A" o "B" (normalment "A" correspon a equips de segon any en la categoria mentre "B· s'assigna als de primer any) per fer un repartiment totalment equitatiu. Així doncs, en un grup de sis equips es troben gairebé segur tres equips "A" amb tres equips "B". Segur que l'atzar no ho decidiria d'aquesta manera. Aquesta és una mesura que en part trobo correcta, però que no ens enganyin dient-nos que els grups són decidits mitjançant un sorteig pur.

Segon, un punt que trobo molt injust és la decisió de quins equips s'enfrontaran a quins en les eliminatòries classificatòries. Anteriorment també es feia a través d'aquests "sortejos purs" de la Federació, però en rebre crítiques per culpa d'aquest atzar tan dubtós, van decidir fer uns coeficients per classificar quins equips que haguessin quedat en la mateixa posició en el seu respectiu grup era millor que l'altre per tal d'emparellar, per exemple, el millor primer amb el pitjor tercer, creient així que tot seria molt just. Però cal recordar als organitzadors que un no és millor que l'altre ja que provenen de diferents grups i no han jugat contra els mateixos equips. Precisament, com he dit en el punt anterior, aquí rau l'error de calcular aquests coeficients matemàtics: els primers grups no són decidits per mà innocent, provocant que en la taula classificatòria el millor primer (matemàtic) potser en realitat no és ni el desè millor equip ja que en la seva zona no ha competit contra equips forts.

Tercer, en la primera fase prenadalenca es produeixen desigualtats enormes entre equips, que si bé són aguantables en categories com la júnior o la juvenil, parlant de benjamins o de prebenjamins pot comportar que un equip no anoti cap gol en tota la lliga, perquè si bé abans esmentava equips de zones on no hi ha gaire nivell, pot passar just el contrari, que un club es trobi en una zona on tots els equips del voltant siguin seriosos aspirants a guanyar el Campionat de Catalunya.

Quart, i deixant aturat en aquest punt l'assumpte per si de cas no em tanquin el blog, el calendari queda molt mal repartit. Explicant-ho millor, des de l'inici del període escolar fins a les vacances de Nadal aquest any hem tingut catorze caps de setmana i els pobres equips que els ha "tocat" estar enquadrats en grups de quatre o cinc equips només disputaran vuit partits de lliga més els dos partits d'eliminatòria aquells que s'ho hagin merescut. És a dir, quatre o sis caps de setmana sense partit. Després de les festes nadalenques, en canvi, el calendari queda atapeït doncs els grups els formen vuit equips (catorze jornades) amb un termini d'unes quinze o setze setmanes, depenent de Carnestoltes i Setmana Santa. No seria més còmode organitzar lligues més llargues abans de Nadal?
Un cop acabada la segona fase, els darrers classificats acostumaven a donar per finalitzada la temporada oficial (estem parlant del mes d'abril). Per sort, en l'actualitat es juga una nova fase que s'allarga fins la fi del període escolar.

Cal buscar solucions a tot aquest problema. Com sempre, primer mirant-nos al mirall i segon fixant-nos en els que ho fan millor que nosaltres. Tenim com a exemples el futbol, on els equips disputen lligues que duren tot l'any organitzades segons el nivell del club de temporades anteriors, i l'handbol, on a principi de temporada cada equip juga una eliminatòria contra un altre emparellats segons la classificació de l'any anterior, i d'aquesta manera, ja es juga des de principi de temporada en grups distribuïts per nivells. Com he dit abans, el sistema de competició és la cara visible de la Federació i per això, el sistema actual no ajuda a donar una bona imatge de la nostra. Treballem dur, organitzem-nos bé i podrem col•locar l'hoquei patins on li pertoca.

Sota pals

A la vuitena entrada de l'Hoqueiteca ha arribat el moment de parlar d'una de les parts més importants (fins i tot de vegades considerada com la que més) de l'hoquei patins. Es tracta de la figura del porter, aquella que aconsegueix que sigui realment complex introduir una pilota de cinc centímetres en una porteria d'un metre d'amplada. I això que un llançament pot assolir velocitats dignes de Marc Màrquez i es pot efectuar des de tan sols uns pams de distància respecte la porteria.

Hi ha teories sobre la importància real del porter en un equip d'hoquei patins. Normalment la situen entre el 50% i el 80%. Per fer-nos una idea, és com si entre els vuit jugadors de camp només puguin aspirar a equiparar-la. I és que, a l'igual que una casa es comença a construir pels fonaments, un equip d'hoquei es construeix des de la porteria, ja que sense un bon porter, un equip que comptés amb jugadors estelars tindria complicat guanyar algun campionat. S'ha de pensar que en hoquei patins es pot provar de llançar a porteria des de qualsevol posició del camp amb probabilitat de fer gol, encara que et trobis amb una defensa sòlida al davant. Per això, l'entrenador ha de tenir assegurat que, fins i tot en el supòsit que el seu equip portés a terme una bona defensa i aconseguís que l'equip rival xutés forçat i en una mala posició, el porter aturarà el llançament. I encara n'agafa més amb el nou reglament en vigor, ja que no rebre gols a pilota aturada pot ser garantia d'èxit en qualsevol partit.

El porter és un dels principals factors que diferencien l'hoquei patins dels altres esports i un dels primers que deixa fascinats els espectadors, donada la doble dificultat de la posició. En primer lloc, amb molta similitud amb la resta de porters de la resta d'esports, es troba la dificultat emotiva de la posició. En segon lloc, apareix la dificultat tècnica. Si fa dues setmanes parlava de la importància del domini del patí en els jugadors de camp, el repertori tècnic que ha de dominar un porter és digne d'admirar: patinar de "cuclilles", realitzar aturades en diverses posicions (pantalla, pas de tanca, mitja-sortida...) que no són gens senzilles d'efectuar i requereixen d'unes condicions físiques excepcionals. A més, haver d'aturar la pilota amb totes les parts del cos i alhora dominar l'estic (que en el seu cas, només agafa amb una mà) converteixen la figura del porter en una mena de súper heroi. I és que tot això ho ha de portar a terme amb una sèrie de proteccions al damunt que en conjunt superen els 13 quilograms de pes.

A més, sorgeixen molts altres inconvenients, de caràcter extra-esportius la majoria d'ells, que sumats als anteriors fan que arribar a ser un bon porter estigui només a l'abast de molt pocs: preu del material, por dels pares a que facin mal al seu fill (quan aquest s'inicia en aquesta pràctica), menyspreu popular per no haver de moure's més enllà d'un metre quadrat...

Per això, vull felicitar ja d'entrada a tots aquells que han decidit ser porters i encoratjar nous practicants d'hoquei a provar de ser-ho i animar a entrenadors, companys, públic i tothom a valorar molt més aquesta posició. Només aquells que alguna vegada hem provat de jugar com a porters sabem la dificultat de tot plegat. Ànims porters, sou molt grans!

Política en detriment de l'esport

En els últims temps s'està debatent, i molt, si és ètic barrejar política i esport. Concretament, el debat sorgeix a partir de l'exhibició d'estelades dels seguidors del Barça a la final de la Champions del juny passat i la posterior multa de la UEFA al club català. Per una banda, es defensa que són dos mons totalment separats i que res tenen a veure l'un amb l'altre, per tant no hauria d'existir implicacions entre ells; alguns altres defensen que esport i política sempre han anat barrejats, ja que l'esport és un factor que sovint deixa entreveure els sentiments reals de la població en congregar-se milers de persones en un mateix estadi o pavelló, i és clar, en moments on la política és portada dia rere dia i en aquest aspecte es viuen moments d'alta tensió, la representació que cobra la política en esdeveniments esportius es dispara.

No vull entrar en aquesta discussió, ja que aquest és un blog d'hoquei patins i no d'esport. El que vull amb aquest article és presentar el cas de l'hoquei patins on, així com succeeix actualment al món del futbol, el moment polític que viu Catalunya té un pes important en la comprensió de la situació del nostre esport.

La Federació Catalana de Patinatge (FECAPA) arrossega des de fa una dècada la barreja entre política i esport, molt abans del moment d'auge de l'independentisme català. L'any 2004 la FIRS (Fédération Internationale Roller Sports) va reconèixer com a oficial (però de manera provisional) la nostra federació i, en conseqüència, les nostres seleccions. El mateix any, doncs, Catalunya participava en el Mundial B d'hoquei patins celebrat a Macau, on va quedar campiona encaixant només un gol en tot el torneig i obtenint el bitllet per disputar el Mundial A (categoria on encara es troba Espanya) l'any següent.

La possibilitat d'un enfrontament Catalunya-Espanya, sumada a la pèrdua de jugadors que suposaria per a la selecció espanyola en benefici de la selecció catalana, no va agradar gens als polítics espanyols del Govern de Zapatero ni a Carmelo Paniagua, personatge que avui en dia incomprensiblement segueix presidint la Federación Española de Patinaje (FEP). En l'assamblea de la FIRS de l'any 2005 a Fresno la votació per deixar enrere la provisionalitat del nomenament oficial de la FECAPA va tenir un resultat escandalosament negatiu per a Catalunya. Temps després, diversos representants de federacions d'altres països van reconèixer pressions per part de polítics espanyols per votar contra el reconeixement definitiu de la nostra federació. La votació es va repetir un any més tard a Roma, però el resultat va ser el mateix donades les esmentades pressions espanyoles, que no van cessar, a federacions votants.

Tot aquest escàndol és conegut com el 'Cas Fresno', que va tenir molta repercussió als mitjans de comunicació catalans, i va deixar nombroses seqüeles, com per exemple la renúncia de Miquel Masoliver (en aquell moment jugador del F.C. Barcelona) a defensar els colors de la selecció espanyola, tot i que posteriorment va rectificar vista l'amenaça de sanció que se li va posar, que el prohibiria de jugar durant un període d'entre dos a cinc anys, o la pèrdua del tradicional partit de Nadal que enfrontava Catalunya amb alguna altra selecció o en ocasions contra combinats mundials.

Des de llavors la FECAPA va quedar molt tocada, perdent força i representació a les federacions espanyola, europea i internacional. Això va provocar que aquesta es convertís en un dels principals actius en el moviment català actual, donant suport a l'Assamblea Nacional Catalana o publicitant Òmnium Cultural a les samarretes de les seleccions catalanes d'hoquei, que llueixen des de fa anys l'estelada.

El tracte donat per part de la Federació Espanyola de Carmelo Paniagua a la FECAPA no s'entén si no és barrejant política i esport, perquè en hoquei patins la representació catalana a les màximes categories espanyoles és altíssima (tan sols hi ha 11 equips que no són catalans dels 44 totals que sumen les dues OkLligues i la Primera divisió masculina), a més d'una selecció espanyola nodrida de catalans any rere any en gairebé el 100%, cosa que comporta pensar que hauria d'existir una bona relació entre ambdues federacions però, és clar, la política es va ficar pel mig.

Tenim doncs, un esport on s'ha barrejat política i esport des de fa ja molt de temps, i casualment, tampoc ha sigut en benefici de la part catalana, com passa ara amb el Barça. Sembla ser que els polítics espanyols no veuen correcte fer aquesta barreja, però no recorden que quan a ells els ha convingut fer-ho bé que no van dubtar-ho ni un moment.

Qüestió de mobilitat

En les darreres publicacions del blog m'he centrat en escriure sobre parts de l'hoquei que no entren en matèria específica, sinó que es podria dir que són un pèl 'superficials', de manera que tant els lectors més entesos d'aquest esport com aquells que segurament no en tenen gaires coneixements podien comprendre en tot moment de què tractaven.

En aquest article igualment la meva intenció final és que tots dos tipus de lectors puguin apropar-se una mica més a l'hoquei, però als menys experts és probable que aquesta informació els sigui nova totalment, tot i que espero que de totes maneres els sembli lògic i puguin entendre-ho. Al que m'estic referint és a la importància del patinatge en aquest esport.

Com és sabut, una de les principals característiques de l'hoquei sobre patins va implícita en el seu nom; efectivament, els moviments es realitzen sobre uns patins de quatre rodes, col·locades en dues files de dues rodes cada una, a diferència de l'hoquei línia, que s'assimila més a l'hoquei sobre gel, ja que el primer té les quatre rodes en una disposició lineal a l'eix vertical del patí i el segon es practica sobre un eix metàl·lic que permet desplaçar-se lliscant per sobre del gel. En les tres modalitats, doncs, serà imprescindible saber patinar correctament, però em centraré en la meva disciplina.

Doncs bé, a diferència de la majoria de la resta d'esports, el primer que s'ha d'ensenyar a algú que comença a jugar a hoquei patins és a moure's, ja que córrer amb sabates en sabem i no cal que s'ensenyi a córrer, per exemple, a algú que vol jugar a handbol. En canvi, s'ha de dominar l'art de patinar per practicar l'hoquei.

El domini del patí és bàsic tant en jugadors com en porters (com sempre, aquests a la seva manera), i és precisament un dels elements que marca la diferència quan els jugadors són més petits, tot i que sovint els entrenadors oblidem (m'hi incloc, és clar) treballar aquesta faceta del joc. Si un jugador arriba a categories elevades sense dominar tots els tipus de moviments que pot realitzar amb els patins difícilment (per no dir gairebé impossible) pugui arribar a jugar amb els millors.

I amb saber patinar no em refereixo a desplaçar-se sense caure. Al que faig referència és a saber tot el que es pot fer amb els patins (sempre ben lligats!): arrencar utilitzant els frens, arrencar sense els frens, arrencar en totes direccions, realitzar girs sense aixecar els peus, girar creuant les cames, canviar el sentit de la marxa en totes direccions, frenar amb les rodes, frenar amb els tacs, patinar sobre un sol peu, etcètera. No seguiré esmentant formes de patinar perquè segurament me'n deixaria més de la meitat, i és que no és una tasca senzilla.

Sense donar un toc alliçonador (no pretenc explicar com s'ha d'ensenyar o com s'ha de patinar), espero haver transmès la vital importància del patinatge en l'hoquei, ja que sent evident que en tot esport és molt important saber desplaçar-se, donada la peculiaritat de portar patins i no calçar vambes, el saber moure's cobra més importància, ja que patinar no és una cosa que les persones tinguem de manera innata, i per tant, treballar-ho a fons amb els petits (i no deixar mai de fer-ho) comportarà grans beneficis.

El sisè

És molt comú en futbol parlar de la importància de l'afició per l'equip local, l'anomenat dotzè jugador, aquella gent que va al camp a animar sense parar els seus per tal que es deixin la pell en cada acció del partit. I sol funcionar. Els locals, amb el suport de la seva gent, juguen per fer-los gaudir, per retornar-los l'esforç fet.

En hoquei patins, evidentment, també és molt important estar recolzat pels seguidors en els partits de casa. Sense ells, potser aquella pilota dividida al racó no es lluitaria. Sense ells, potser no s'afegiria tanta força a aquell xut de pala. O es faria una defensa més tancada, avorrida i sense confiança. Però aquesta seguretat ells te la faran guanyar. La llàstima és que això no es troba en gairebé cap pavelló.

Recentment s'han donat a l'OkLliga dos exemples claríssims del sobreesforç que es pot arribar a fer per tal de satisfer totes aquelles persones que han vingut a donar-te forces quan ja no te'n queda cap. Parlo de la victòria del Vilafranca davant del supercampió d'Europa aquest dimarts gràcies a una pista plena a vessar, i de com el Calafell va aconseguir aixecar un 0-4 en contra al Shum mentre Els Estrellats no van parar de cantar.

És clar que hi ha clubs amb una capacitat de moure gent enorme, com els Sac i Ganxo a Sant Hipòlit o els Orgull Roig i Negre a El Vendrell. Potser gran part dels èxits que han recollit últimament els dos és gràcies a ells. Recordo la infinitat de dies seguits que vaig tenir entonar la gralla dels vendrellencs després de la Copa del Rei de Lleida i els crits de 'VOL-TRE-GÀ!' de la darrera edició d'aquest torneig a Blanes.

La setmana passada parlava de l'espectacularitat i màgia del nostre esport, Però el cert és que el poc públic que es deixa veure pels pavellons (la majoria) es podria qualificar de tribuneru, com el del Camp Nou. Hi ha moments on els clubs fan una crida a animar: quan lluiten per aconseguir un ascens o per evitar un descens de categoria, moments especials com l'anterior exemple de la Copa del Rei, etcètera. Però això hauria de ser sempre. Tot just ho deia Roger Rocasalbas moments després d'haver aconseguit batre al Barça: "Els necessitem sempre, no només avui, dissabte tenim un partit importantíssim".

El nostre esport és màgic, i ho és sempre, no només quan hi ha en joc fites importants.Crec que els clubs s'haurien de posar a treballar des de ja per arrossegar més gent als pavellons amb ganes d'animar els seus perquè hi pugui haver una festa a les grades, i que això traspassi les tanques i es reflecteixi a la pista, Al cap i a la fi, els bons resultats tindran com a primers beneficiats els clubs. En una època com la que vivim no costa res transmetre missatges a través de les xarxes socials. Els jugadors ho agrairan,

Dono l'enhorabona a tots aquells que ja s'han posat a treballar perquè la passió dels jugadors tingui recompensa a les grades: Sang Culé, Vigatans 1705, Front Tauró, Front Mataroní...

Art privat

L'hoquei patins és un esport peculiar, molt peculiar. Aprendre a jugar-lo no és una tasca fàcil. S'han de dominar dos arts ben diferents, patinar i moure l'estic. Un amb les cames i un amb els braços. I fer-ho alhora. El resultat és exquisit, tot un plaer per a la vista. La prova és la pregunta que fa tothom en veure per primera vegada un partit d'hoquei: "I com ho fan tot això?". Els nous espectadors queden meravellats. I volen repetir. I repeteixen. Però perquè? Què té el roller hockey que enganxa tant?

Amb els patins els jugadors poden creuar la pista en menys de cinc segons o agafar velocitats frenètiques mentre es posen a patinar d'esquena. I a sobre, utilitzen les rodes per frenar. Perquè els patins tenen frens, és clar, però aquests els serveixen per arrencar a patinar. Al·lucinant. I amb aquella pilota tant petita poden elaborar moviments summament plàstics: passar-se-la entre les cames, per darrere l'esquena, aixecar-la per jugar amb ella a l'aire o inclús intentar fer gol des de la pròpia meitat de la pista. Això passa amb els jugadors de pista, perquè els porters... Ai! Els porters mereixen un llibre sencer.

Per si no n'hi hagués prou amb les individualitats, el joc en equip no té res a envejar en quant a espectacularitat: defenses a l'home, defenses zonals, contraatacs, bloqueigs, encreuaments, passades de camp a camp, passades a l'aire... En definitiva, tot un ventall d'opcions que deixarien bocabadat a qualsevol. Rectifico: qualsevol que ho pugui veure.

Cada dia els mitjans de comunicació ens il·luminen amb les jugades maradonianes de Messi. Amb els gols de Cristiano. Amb l'eficàcia de Pau Gasol. Amb l'esperit de superació de Nadal. Amb la força de Sergio Lozano. Amb els avançaments de Rossi i de Hamilton. 

Però aquests mitjans també ens priven de les jugades de Jordi Bargalló. I dels gols de Pablo Álvarez. I de l'eficàcia de Mitjans, l'elegància d'Alabart i de la destresa de Marín. I ens priven a tots, no només als seguidors que hi entenem d'hoquei. Si tot això es veiés a la televisió o se'n parlés a la ràdio, segurament l'hoquei patins tindria per fi, d'una vegada per totes, el reconeixement merescut. Perquè si es tracta de la tercera disciplina de Catalunya en nombre de practicants, en espais

als mitjans de comunicació es troba a la cua.

Fins que aquest panorama no canviï, l'art de l'hoquei sobre patins seguirà sent minoritari, però no per això un art menyspreat. Perquè els que gaudim d'aquest art, de moment reservat als que el practiquem o hi tenim relació directa, n'estem del tot enamorats.