Qüestió de mobilitat

En les darreres publicacions del blog m'he centrat en escriure sobre parts de l'hoquei que no entren en matèria específica, sinó que es podria dir que són un pèl 'superficials', de manera que tant els lectors més entesos d'aquest esport com aquells que segurament no en tenen gaires coneixements podien comprendre en tot moment de què tractaven.

En aquest article igualment la meva intenció final és que tots dos tipus de lectors puguin apropar-se una mica més a l'hoquei, però als menys experts és probable que aquesta informació els sigui nova totalment, tot i que espero que de totes maneres els sembli lògic i puguin entendre-ho. Al que m'estic referint és a la importància del patinatge en aquest esport.

Com és sabut, una de les principals característiques de l'hoquei sobre patins va implícita en el seu nom; efectivament, els moviments es realitzen sobre uns patins de quatre rodes, col·locades en dues files de dues rodes cada una, a diferència de l'hoquei línia, que s'assimila més a l'hoquei sobre gel, ja que el primer té les quatre rodes en una disposició lineal a l'eix vertical del patí i el segon es practica sobre un eix metàl·lic que permet desplaçar-se lliscant per sobre del gel. En les tres modalitats, doncs, serà imprescindible saber patinar correctament, però em centraré en la meva disciplina.

Doncs bé, a diferència de la majoria de la resta d'esports, el primer que s'ha d'ensenyar a algú que comença a jugar a hoquei patins és a moure's, ja que córrer amb sabates en sabem i no cal que s'ensenyi a córrer, per exemple, a algú que vol jugar a handbol. En canvi, s'ha de dominar l'art de patinar per practicar l'hoquei.

El domini del patí és bàsic tant en jugadors com en porters (com sempre, aquests a la seva manera), i és precisament un dels elements que marca la diferència quan els jugadors són més petits, tot i que sovint els entrenadors oblidem (m'hi incloc, és clar) treballar aquesta faceta del joc. Si un jugador arriba a categories elevades sense dominar tots els tipus de moviments que pot realitzar amb els patins difícilment (per no dir gairebé impossible) pugui arribar a jugar amb els millors.

I amb saber patinar no em refereixo a desplaçar-se sense caure. Al que faig referència és a saber tot el que es pot fer amb els patins (sempre ben lligats!): arrencar utilitzant els frens, arrencar sense els frens, arrencar en totes direccions, realitzar girs sense aixecar els peus, girar creuant les cames, canviar el sentit de la marxa en totes direccions, frenar amb les rodes, frenar amb els tacs, patinar sobre un sol peu, etcètera. No seguiré esmentant formes de patinar perquè segurament me'n deixaria més de la meitat, i és que no és una tasca senzilla.

Sense donar un toc alliçonador (no pretenc explicar com s'ha d'ensenyar o com s'ha de patinar), espero haver transmès la vital importància del patinatge en l'hoquei, ja que sent evident que en tot esport és molt important saber desplaçar-se, donada la peculiaritat de portar patins i no calçar vambes, el saber moure's cobra més importància, ja que patinar no és una cosa que les persones tinguem de manera innata, i per tant, treballar-ho a fons amb els petits (i no deixar mai de fer-ho) comportarà grans beneficis.

El sisè

És molt comú en futbol parlar de la importància de l'afició per l'equip local, l'anomenat dotzè jugador, aquella gent que va al camp a animar sense parar els seus per tal que es deixin la pell en cada acció del partit. I sol funcionar. Els locals, amb el suport de la seva gent, juguen per fer-los gaudir, per retornar-los l'esforç fet.

En hoquei patins, evidentment, també és molt important estar recolzat pels seguidors en els partits de casa. Sense ells, potser aquella pilota dividida al racó no es lluitaria. Sense ells, potser no s'afegiria tanta força a aquell xut de pala. O es faria una defensa més tancada, avorrida i sense confiança. Però aquesta seguretat ells te la faran guanyar. La llàstima és que això no es troba en gairebé cap pavelló.

Recentment s'han donat a l'OkLliga dos exemples claríssims del sobreesforç que es pot arribar a fer per tal de satisfer totes aquelles persones que han vingut a donar-te forces quan ja no te'n queda cap. Parlo de la victòria del Vilafranca davant del supercampió d'Europa aquest dimarts gràcies a una pista plena a vessar, i de com el Calafell va aconseguir aixecar un 0-4 en contra al Shum mentre Els Estrellats no van parar de cantar.

És clar que hi ha clubs amb una capacitat de moure gent enorme, com els Sac i Ganxo a Sant Hipòlit o els Orgull Roig i Negre a El Vendrell. Potser gran part dels èxits que han recollit últimament els dos és gràcies a ells. Recordo la infinitat de dies seguits que vaig tenir entonar la gralla dels vendrellencs després de la Copa del Rei de Lleida i els crits de 'VOL-TRE-GÀ!' de la darrera edició d'aquest torneig a Blanes.

La setmana passada parlava de l'espectacularitat i màgia del nostre esport, Però el cert és que el poc públic que es deixa veure pels pavellons (la majoria) es podria qualificar de tribuneru, com el del Camp Nou. Hi ha moments on els clubs fan una crida a animar: quan lluiten per aconseguir un ascens o per evitar un descens de categoria, moments especials com l'anterior exemple de la Copa del Rei, etcètera. Però això hauria de ser sempre. Tot just ho deia Roger Rocasalbas moments després d'haver aconseguit batre al Barça: "Els necessitem sempre, no només avui, dissabte tenim un partit importantíssim".

El nostre esport és màgic, i ho és sempre, no només quan hi ha en joc fites importants.Crec que els clubs s'haurien de posar a treballar des de ja per arrossegar més gent als pavellons amb ganes d'animar els seus perquè hi pugui haver una festa a les grades, i que això traspassi les tanques i es reflecteixi a la pista, Al cap i a la fi, els bons resultats tindran com a primers beneficiats els clubs. En una època com la que vivim no costa res transmetre missatges a través de les xarxes socials. Els jugadors ho agrairan,

Dono l'enhorabona a tots aquells que ja s'han posat a treballar perquè la passió dels jugadors tingui recompensa a les grades: Sang Culé, Vigatans 1705, Front Tauró, Front Mataroní...

Art privat

L'hoquei patins és un esport peculiar, molt peculiar. Aprendre a jugar-lo no és una tasca fàcil. S'han de dominar dos arts ben diferents, patinar i moure l'estic. Un amb les cames i un amb els braços. I fer-ho alhora. El resultat és exquisit, tot un plaer per a la vista. La prova és la pregunta que fa tothom en veure per primera vegada un partit d'hoquei: "I com ho fan tot això?". Els nous espectadors queden meravellats. I volen repetir. I repeteixen. Però perquè? Què té el roller hockey que enganxa tant?

Amb els patins els jugadors poden creuar la pista en menys de cinc segons o agafar velocitats frenètiques mentre es posen a patinar d'esquena. I a sobre, utilitzen les rodes per frenar. Perquè els patins tenen frens, és clar, però aquests els serveixen per arrencar a patinar. Al·lucinant. I amb aquella pilota tant petita poden elaborar moviments summament plàstics: passar-se-la entre les cames, per darrere l'esquena, aixecar-la per jugar amb ella a l'aire o inclús intentar fer gol des de la pròpia meitat de la pista. Això passa amb els jugadors de pista, perquè els porters... Ai! Els porters mereixen un llibre sencer.

Per si no n'hi hagués prou amb les individualitats, el joc en equip no té res a envejar en quant a espectacularitat: defenses a l'home, defenses zonals, contraatacs, bloqueigs, encreuaments, passades de camp a camp, passades a l'aire... En definitiva, tot un ventall d'opcions que deixarien bocabadat a qualsevol. Rectifico: qualsevol que ho pugui veure.

Cada dia els mitjans de comunicació ens il·luminen amb les jugades maradonianes de Messi. Amb els gols de Cristiano. Amb l'eficàcia de Pau Gasol. Amb l'esperit de superació de Nadal. Amb la força de Sergio Lozano. Amb els avançaments de Rossi i de Hamilton. 

Però aquests mitjans també ens priven de les jugades de Jordi Bargalló. I dels gols de Pablo Álvarez. I de l'eficàcia de Mitjans, l'elegància d'Alabart i de la destresa de Marín. I ens priven a tots, no només als seguidors que hi entenem d'hoquei. Si tot això es veiés a la televisió o se'n parlés a la ràdio, segurament l'hoquei patins tindria per fi, d'una vegada per totes, el reconeixement merescut. Perquè si es tracta de la tercera disciplina de Catalunya en nombre de practicants, en espais

als mitjans de comunicació es troba a la cua.

Fins que aquest panorama no canviï, l'art de l'hoquei sobre patins seguirà sent minoritari, però no per això un art menyspreat. Perquè els que gaudim d'aquest art, de moment reservat als que el practiquem o hi tenim relació directa, n'estem del tot enamorats.

Torna l'OK Lliga femenina

Aquest dissabte s'inicia de nou la màxima competició femenina d'hoquei patins d'àmbit estatal. Enguany el torneig de la regularitat es presenta molt atractiu, on es preveu una lluita aferrissada tant en la part alta com en la part baixa. A més, la Copa de la Reina tornarà a ser disputada per vuit equips, que faran que hi hagi emoció i interès per ocupar aquestes places ja des de la primera volta.

Pel que fa a la part alta de la classificació, les vigents campiones són les úniques que no han vist realitzat cap moviment en la plantilla. En vista dels resultats de l'any passat, el Palau de Plegamans, doncs, seguirà confiant en la tripleta Puigdueta-Busquets-Gurri i en Laura Vicente a la porteria. Dos dels aspirants de la temporada passada, el Manlleu i el Voltregà, han operat de manera oposada: mentre el Manlleu ha patit la marxa de tres de les jugadores més importants de l'any passat i confiarà en gent de la casa com Burgaya o Pujadas i la nouvinguda Sílvia Jurado, el Voltregà, en canvi, seguirà confiant en el mateix bloc de jugadores i només hi ha afegit dos fitxatges (Joana Comas i Adriana Gutiérrez) que aportaran joventut i frescor a pista. Tot i això, els conjunts osonencs seguiran aspirant a tot.

En posicions europees sempre s'ha de tenir en compte el Gijón, que només ha canviat de portera, fitxant la colombiana Carolina Correa i ha pogut mantenir la catalana María Díez al capdavant de l'atac. El Vilanova es presenta com l'alternativa als quatre 'grans', ja que en haver incorporat Font, Castro, Vall i les dues germanes Flix (les tres primeres del Manlleu) pot optar a les primeres places. No es pot deixar enrere el Mataró, on ha retornat la germana gran de les Fontdeglòria, i que després d'haver sorprès en el seu debut a l'OKLliga buscarà reafirmar la solidesa del grup.

A la part central de la taula els equips han quedat força minvats: tant l'Sferic de Terrassa com el Bigues i Riells han perdut dues jugadores clau en la permanència obtinguda l'any passat. L'Igualada, per la seva part, ha perdut la veterana Marta Soler. En aquesta zona segurament hi trobarem el Cerdanyola, que tot i tornar a la categoria, té plantilla suficient com per assolir la permanència, i el Girona, que s'ha reforçat amb jugadores de Nacional Catalana per intentar evitar l'ensurt de la passada temporada, on es van salvar en l´última jornada.

Els tres conjunts madrilenys que s'enfrontaran aquest any a la màxima divisió femenina no han patit gaires canvis. Després dels mals resultats de l'any passat, l'Alcorcón només ha recuperat la portera Teresa Bernardas, mentre Las Rozas i El Santa María del Pilar buscaran com sigui la permanència.

Desitjo molta sort a tots els equips i encoratjo els aficionats a anar als pavellons a recolzar les noies, que s'ho mereixen igual que els equips masculins, ja que de ben segur ens donaran grans partits d'hoquei. Que comenci la festa!

Somriure perdent l'hegemonia

Tot just fa una setmana la selecció espanyola sub20 perdia la final del Campionat del Món davant Portugal a la tanda de penals en errar tres dels cinc llançaments. En aquesta categoria, aquesta derrota significava per Espanya no guanyar cap de les tres últimes competicions (l'Europeu de l'any passat i el Mundial de Colòmbia del 2013), que han tingut com a campiona la selecció portuguesa.

En l'altre categoria de base on es disputen competicions internacionals, Espanya tampoc ha guanyat cap de les tres darreres competicions. En aquest cas només es juguen campionats d'Europa, que han guanyat Portugal, Itàlia i novament Portugal respectivament el 2013, 2014 i 2015.

En la categoria sènior, la dels Pedro Gil, Marc Gual, Jordi Bargalló... Espanya fluixeja també. Tot i que fa dos anys es va guanyar el Mundial d'Angola davant Argentina, en un partit on els sud-americans van remuntar un 3-0 en contra, aquest estiu els argentins van derrotar els espanyols per un contundent 6-1. I pel que fa a la competició europea, el 2014 Itàlia es va endur l'or davant una selecció espanyola que ja va patir el 2012 per ser campiona d'Europa, derrotant Portugal amb un gol de Jordi Bargalló a sis segons del final.

Davant d'aquest panorama, he llegit alguns comentaris de crítica als seleccionadors, a la federació o als jugadors. Generalment argumenten la falta de treball i sobretot, posen en dubte la capacitat d'algunes persones relacionades amb els esmentats resultats. Sobre ells només en faré aquesta menció. El que vull és oferir una visió optimista de les derrotes espanyoles.

Ja no estem sols al món de l'hoquei. I això és molt bo. Que Espanya ja no es passegi per les competicions internacionals no és perquè hagi baixat el rendiment. És perquè els altres països l'han apujat, a base de treball i esforç de moltíssimes persones durant molts anys. Veient com on en llocs on abans "no se pasaba de cuartos" s'han guanyat títols internacionals, ens aporta moltes coses positives. Ens pot servir, per exemple, per veure nous mètodes de treball. O per millorar nosaltres, els que abans ho guanyàvem tot, perquè ara ens haurem d'esforçar molt més per guanyar algun títol internacional.

Els tornejos internacionals seran molt més interessants. I això és molt bo. No serà sempre una final Espanya-Portugal o Espanya-Argentina. Itàlia s'ha endut algun títol darrerament. Com Argentina i com Portugal. També França està oferint molt bon nivell. Com Angola i Moçambic.

Els mitjans de comunicació es faran ressò d'aquestes competicions. I això és molt bo. La gent ho veurà i no canviaran de canal perquè Espanya guanya 5-0 a la mitja part. Qui sap si pujarà l'audiència i es retransmeten més partits d'OkLliga.

En definitiva, l'hoquei patins està vivint un moment extraordinari. Que aquí perdem l'hegemonia no significa que haguem de deixar de somriure. La resta ha igualat el nostre nivell en aquest esport, on havíem regnat tant temps. On la selecció espanyola havia acumulant una ratxa de més de 50 partits sense perdre. Però això no pot tenir cap més conseqüència que afavorir-nos.

Què volem aconseguir?

M'inicio en aquest blog escrivint d'un tema de molt interès i que, més tard o més d'hora, ens afecta a tots, ja que hem estat jugadors de base, els nostres fills jugaran a hoquei (si ho volen, mai forçats) o simplement ens interessa el futur d'aquest esport. Es tracta ni més ni menys que dels objectius que volem treballar en categories de base, amb la canalla que no fa ni cinc anys que es corda els patins.

En aquest debat hi ha dos bàndols clarament oposats, tot i que al cap i a la fi l'objectiu de l'entrenador sempre és (o això desitjo) ensenyar als nens a jugar a hoquei patins.

Per arribar a aquesta fita, no gens fàcil, es pot triar, en primer lloc, el camí d'anar a guanyar tots els partits (sé que sona extrany, no és per això que s'organitzen les competicions?) però fent-ho amb una sèrie de mètodes, segons el meu parer, poc efectius, com seria la defensa zonal tancadíssima impossible de trencar (no haurien de patinar enlloc de quedar-se plantats a una rajola?; quants equips a l'OKLliga opten per defensar en zona?) o prohibir nens anar a l'atac per evitar el contracop en superioritat del rival (com sabran on col•locar-se el dia que els toqui atacar?). A les dues fotografies, fetes en un mateix partit, es veuen aquests dos exemples.

L'altre via a escollir comporta una sèrie de lliçons on l'entrenador potser gaudeix de menys probabilitats de guanyar un partit contra un equip que treballi amb l'altre mètode quan encara els jugadors no són d'edat avançada, però que de ben segur servirà per quan es trobin en categories on sí es busqui l'esperit competitiu veure la feina feta en anteriors anys. Aquestes lliçons tindrien com a exemples clars la defensa individual, per millorar el patí, o la correcta col•locació dels quatre jugadors a l'hora d'atacar (encara que això provoqui pèrdues greus de pilota o errades en les passades).

Amb aquest article no pretenc lloar al màxim una manera de treballar amb la canalla i criticar-ne una altra. Escollir la primera opció seria bona, per exemple, en un club on es busquen els triomfs en edats petites al no tenir equips de categories superiors, encara que suposo que hi ha moltíssimes opcions intermèdies que no s'apropin ni al happyflower ni a la competitivitat extrema.

Per últim, i més destinat als entrenadors d'aquests nens, deixo una pregunta que va llençar a l'aire Paco González al curs d'entrenadors, que se'm va quedar grabada: volem guanyar tots els partits i ser entrenadors d'OKLliga o formar jugadors que puguin competir a l'OKLliga? Pensem-hi.

Dos jugadors renunciant a atacar.

Defensa en quadre.