Sota pals

A la vuitena entrada de l'Hoqueiteca ha arribat el moment de parlar d'una de les parts més importants (fins i tot de vegades considerada com la que més) de l'hoquei patins. Es tracta de la figura del porter, aquella que aconsegueix que sigui realment complex introduir una pilota de cinc centímetres en una porteria d'un metre d'amplada. I això que un llançament pot assolir velocitats dignes de Marc Màrquez i es pot efectuar des de tan sols uns pams de distància respecte la porteria.

Hi ha teories sobre la importància real del porter en un equip d'hoquei patins. Normalment la situen entre el 50% i el 80%. Per fer-nos una idea, és com si entre els vuit jugadors de camp només puguin aspirar a equiparar-la. I és que, a l'igual que una casa es comença a construir pels fonaments, un equip d'hoquei es construeix des de la porteria, ja que sense un bon porter, un equip que comptés amb jugadors estelars tindria complicat guanyar algun campionat. S'ha de pensar que en hoquei patins es pot provar de llançar a porteria des de qualsevol posició del camp amb probabilitat de fer gol, encara que et trobis amb una defensa sòlida al davant. Per això, l'entrenador ha de tenir assegurat que, fins i tot en el supòsit que el seu equip portés a terme una bona defensa i aconseguís que l'equip rival xutés forçat i en una mala posició, el porter aturarà el llançament. I encara n'agafa més amb el nou reglament en vigor, ja que no rebre gols a pilota aturada pot ser garantia d'èxit en qualsevol partit.

El porter és un dels principals factors que diferencien l'hoquei patins dels altres esports i un dels primers que deixa fascinats els espectadors, donada la doble dificultat de la posició. En primer lloc, amb molta similitud amb la resta de porters de la resta d'esports, es troba la dificultat emotiva de la posició. En segon lloc, apareix la dificultat tècnica. Si fa dues setmanes parlava de la importància del domini del patí en els jugadors de camp, el repertori tècnic que ha de dominar un porter és digne d'admirar: patinar de "cuclilles", realitzar aturades en diverses posicions (pantalla, pas de tanca, mitja-sortida...) que no són gens senzilles d'efectuar i requereixen d'unes condicions físiques excepcionals. A més, haver d'aturar la pilota amb totes les parts del cos i alhora dominar l'estic (que en el seu cas, només agafa amb una mà) converteixen la figura del porter en una mena de súper heroi. I és que tot això ho ha de portar a terme amb una sèrie de proteccions al damunt que en conjunt superen els 13 quilograms de pes.

A més, sorgeixen molts altres inconvenients, de caràcter extra-esportius la majoria d'ells, que sumats als anteriors fan que arribar a ser un bon porter estigui només a l'abast de molt pocs: preu del material, por dels pares a que facin mal al seu fill (quan aquest s'inicia en aquesta pràctica), menyspreu popular per no haver de moure's més enllà d'un metre quadrat...

Per això, vull felicitar ja d'entrada a tots aquells que han decidit ser porters i encoratjar nous practicants d'hoquei a provar de ser-ho i animar a entrenadors, companys, públic i tothom a valorar molt més aquesta posició. Només aquells que alguna vegada hem provat de jugar com a porters sabem la dificultat de tot plegat. Ànims porters, sou molt grans!

Política en detriment de l'esport

En els últims temps s'està debatent, i molt, si és ètic barrejar política i esport. Concretament, el debat sorgeix a partir de l'exhibició d'estelades dels seguidors del Barça a la final de la Champions del juny passat i la posterior multa de la UEFA al club català. Per una banda, es defensa que són dos mons totalment separats i que res tenen a veure l'un amb l'altre, per tant no hauria d'existir implicacions entre ells; alguns altres defensen que esport i política sempre han anat barrejats, ja que l'esport és un factor que sovint deixa entreveure els sentiments reals de la població en congregar-se milers de persones en un mateix estadi o pavelló, i és clar, en moments on la política és portada dia rere dia i en aquest aspecte es viuen moments d'alta tensió, la representació que cobra la política en esdeveniments esportius es dispara.

No vull entrar en aquesta discussió, ja que aquest és un blog d'hoquei patins i no d'esport. El que vull amb aquest article és presentar el cas de l'hoquei patins on, així com succeeix actualment al món del futbol, el moment polític que viu Catalunya té un pes important en la comprensió de la situació del nostre esport.

La Federació Catalana de Patinatge (FECAPA) arrossega des de fa una dècada la barreja entre política i esport, molt abans del moment d'auge de l'independentisme català. L'any 2004 la FIRS (Fédération Internationale Roller Sports) va reconèixer com a oficial (però de manera provisional) la nostra federació i, en conseqüència, les nostres seleccions. El mateix any, doncs, Catalunya participava en el Mundial B d'hoquei patins celebrat a Macau, on va quedar campiona encaixant només un gol en tot el torneig i obtenint el bitllet per disputar el Mundial A (categoria on encara es troba Espanya) l'any següent.

La possibilitat d'un enfrontament Catalunya-Espanya, sumada a la pèrdua de jugadors que suposaria per a la selecció espanyola en benefici de la selecció catalana, no va agradar gens als polítics espanyols del Govern de Zapatero ni a Carmelo Paniagua, personatge que avui en dia incomprensiblement segueix presidint la Federación Española de Patinaje (FEP). En l'assamblea de la FIRS de l'any 2005 a Fresno la votació per deixar enrere la provisionalitat del nomenament oficial de la FECAPA va tenir un resultat escandalosament negatiu per a Catalunya. Temps després, diversos representants de federacions d'altres països van reconèixer pressions per part de polítics espanyols per votar contra el reconeixement definitiu de la nostra federació. La votació es va repetir un any més tard a Roma, però el resultat va ser el mateix donades les esmentades pressions espanyoles, que no van cessar, a federacions votants.

Tot aquest escàndol és conegut com el 'Cas Fresno', que va tenir molta repercussió als mitjans de comunicació catalans, i va deixar nombroses seqüeles, com per exemple la renúncia de Miquel Masoliver (en aquell moment jugador del F.C. Barcelona) a defensar els colors de la selecció espanyola, tot i que posteriorment va rectificar vista l'amenaça de sanció que se li va posar, que el prohibiria de jugar durant un període d'entre dos a cinc anys, o la pèrdua del tradicional partit de Nadal que enfrontava Catalunya amb alguna altra selecció o en ocasions contra combinats mundials.

Des de llavors la FECAPA va quedar molt tocada, perdent força i representació a les federacions espanyola, europea i internacional. Això va provocar que aquesta es convertís en un dels principals actius en el moviment català actual, donant suport a l'Assamblea Nacional Catalana o publicitant Òmnium Cultural a les samarretes de les seleccions catalanes d'hoquei, que llueixen des de fa anys l'estelada.

El tracte donat per part de la Federació Espanyola de Carmelo Paniagua a la FECAPA no s'entén si no és barrejant política i esport, perquè en hoquei patins la representació catalana a les màximes categories espanyoles és altíssima (tan sols hi ha 11 equips que no són catalans dels 44 totals que sumen les dues OkLligues i la Primera divisió masculina), a més d'una selecció espanyola nodrida de catalans any rere any en gairebé el 100%, cosa que comporta pensar que hauria d'existir una bona relació entre ambdues federacions però, és clar, la política es va ficar pel mig.

Tenim doncs, un esport on s'ha barrejat política i esport des de fa ja molt de temps, i casualment, tampoc ha sigut en benefici de la part catalana, com passa ara amb el Barça. Sembla ser que els polítics espanyols no veuen correcte fer aquesta barreja, però no recorden que quan a ells els ha convingut fer-ho bé que no van dubtar-ho ni un moment.

Qüestió de mobilitat

En les darreres publicacions del blog m'he centrat en escriure sobre parts de l'hoquei que no entren en matèria específica, sinó que es podria dir que són un pèl 'superficials', de manera que tant els lectors més entesos d'aquest esport com aquells que segurament no en tenen gaires coneixements podien comprendre en tot moment de què tractaven.

En aquest article igualment la meva intenció final és que tots dos tipus de lectors puguin apropar-se una mica més a l'hoquei, però als menys experts és probable que aquesta informació els sigui nova totalment, tot i que espero que de totes maneres els sembli lògic i puguin entendre-ho. Al que m'estic referint és a la importància del patinatge en aquest esport.

Com és sabut, una de les principals característiques de l'hoquei sobre patins va implícita en el seu nom; efectivament, els moviments es realitzen sobre uns patins de quatre rodes, col·locades en dues files de dues rodes cada una, a diferència de l'hoquei línia, que s'assimila més a l'hoquei sobre gel, ja que el primer té les quatre rodes en una disposició lineal a l'eix vertical del patí i el segon es practica sobre un eix metàl·lic que permet desplaçar-se lliscant per sobre del gel. En les tres modalitats, doncs, serà imprescindible saber patinar correctament, però em centraré en la meva disciplina.

Doncs bé, a diferència de la majoria de la resta d'esports, el primer que s'ha d'ensenyar a algú que comença a jugar a hoquei patins és a moure's, ja que córrer amb sabates en sabem i no cal que s'ensenyi a córrer, per exemple, a algú que vol jugar a handbol. En canvi, s'ha de dominar l'art de patinar per practicar l'hoquei.

El domini del patí és bàsic tant en jugadors com en porters (com sempre, aquests a la seva manera), i és precisament un dels elements que marca la diferència quan els jugadors són més petits, tot i que sovint els entrenadors oblidem (m'hi incloc, és clar) treballar aquesta faceta del joc. Si un jugador arriba a categories elevades sense dominar tots els tipus de moviments que pot realitzar amb els patins difícilment (per no dir gairebé impossible) pugui arribar a jugar amb els millors.

I amb saber patinar no em refereixo a desplaçar-se sense caure. Al que faig referència és a saber tot el que es pot fer amb els patins (sempre ben lligats!): arrencar utilitzant els frens, arrencar sense els frens, arrencar en totes direccions, realitzar girs sense aixecar els peus, girar creuant les cames, canviar el sentit de la marxa en totes direccions, frenar amb les rodes, frenar amb els tacs, patinar sobre un sol peu, etcètera. No seguiré esmentant formes de patinar perquè segurament me'n deixaria més de la meitat, i és que no és una tasca senzilla.

Sense donar un toc alliçonador (no pretenc explicar com s'ha d'ensenyar o com s'ha de patinar), espero haver transmès la vital importància del patinatge en l'hoquei, ja que sent evident que en tot esport és molt important saber desplaçar-se, donada la peculiaritat de portar patins i no calçar vambes, el saber moure's cobra més importància, ja que patinar no és una cosa que les persones tinguem de manera innata, i per tant, treballar-ho a fons amb els petits (i no deixar mai de fer-ho) comportarà grans beneficis.

El sisè

És molt comú en futbol parlar de la importància de l'afició per l'equip local, l'anomenat dotzè jugador, aquella gent que va al camp a animar sense parar els seus per tal que es deixin la pell en cada acció del partit. I sol funcionar. Els locals, amb el suport de la seva gent, juguen per fer-los gaudir, per retornar-los l'esforç fet.

En hoquei patins, evidentment, també és molt important estar recolzat pels seguidors en els partits de casa. Sense ells, potser aquella pilota dividida al racó no es lluitaria. Sense ells, potser no s'afegiria tanta força a aquell xut de pala. O es faria una defensa més tancada, avorrida i sense confiança. Però aquesta seguretat ells te la faran guanyar. La llàstima és que això no es troba en gairebé cap pavelló.

Recentment s'han donat a l'OkLliga dos exemples claríssims del sobreesforç que es pot arribar a fer per tal de satisfer totes aquelles persones que han vingut a donar-te forces quan ja no te'n queda cap. Parlo de la victòria del Vilafranca davant del supercampió d'Europa aquest dimarts gràcies a una pista plena a vessar, i de com el Calafell va aconseguir aixecar un 0-4 en contra al Shum mentre Els Estrellats no van parar de cantar.

És clar que hi ha clubs amb una capacitat de moure gent enorme, com els Sac i Ganxo a Sant Hipòlit o els Orgull Roig i Negre a El Vendrell. Potser gran part dels èxits que han recollit últimament els dos és gràcies a ells. Recordo la infinitat de dies seguits que vaig tenir entonar la gralla dels vendrellencs després de la Copa del Rei de Lleida i els crits de 'VOL-TRE-GÀ!' de la darrera edició d'aquest torneig a Blanes.

La setmana passada parlava de l'espectacularitat i màgia del nostre esport, Però el cert és que el poc públic que es deixa veure pels pavellons (la majoria) es podria qualificar de tribuneru, com el del Camp Nou. Hi ha moments on els clubs fan una crida a animar: quan lluiten per aconseguir un ascens o per evitar un descens de categoria, moments especials com l'anterior exemple de la Copa del Rei, etcètera. Però això hauria de ser sempre. Tot just ho deia Roger Rocasalbas moments després d'haver aconseguit batre al Barça: "Els necessitem sempre, no només avui, dissabte tenim un partit importantíssim".

El nostre esport és màgic, i ho és sempre, no només quan hi ha en joc fites importants.Crec que els clubs s'haurien de posar a treballar des de ja per arrossegar més gent als pavellons amb ganes d'animar els seus perquè hi pugui haver una festa a les grades, i que això traspassi les tanques i es reflecteixi a la pista, Al cap i a la fi, els bons resultats tindran com a primers beneficiats els clubs. En una època com la que vivim no costa res transmetre missatges a través de les xarxes socials. Els jugadors ho agrairan,

Dono l'enhorabona a tots aquells que ja s'han posat a treballar perquè la passió dels jugadors tingui recompensa a les grades: Sang Culé, Vigatans 1705, Front Tauró, Front Mataroní...

Art privat

L'hoquei patins és un esport peculiar, molt peculiar. Aprendre a jugar-lo no és una tasca fàcil. S'han de dominar dos arts ben diferents, patinar i moure l'estic. Un amb les cames i un amb els braços. I fer-ho alhora. El resultat és exquisit, tot un plaer per a la vista. La prova és la pregunta que fa tothom en veure per primera vegada un partit d'hoquei: "I com ho fan tot això?". Els nous espectadors queden meravellats. I volen repetir. I repeteixen. Però perquè? Què té el roller hockey que enganxa tant?

Amb els patins els jugadors poden creuar la pista en menys de cinc segons o agafar velocitats frenètiques mentre es posen a patinar d'esquena. I a sobre, utilitzen les rodes per frenar. Perquè els patins tenen frens, és clar, però aquests els serveixen per arrencar a patinar. Al·lucinant. I amb aquella pilota tant petita poden elaborar moviments summament plàstics: passar-se-la entre les cames, per darrere l'esquena, aixecar-la per jugar amb ella a l'aire o inclús intentar fer gol des de la pròpia meitat de la pista. Això passa amb els jugadors de pista, perquè els porters... Ai! Els porters mereixen un llibre sencer.

Per si no n'hi hagués prou amb les individualitats, el joc en equip no té res a envejar en quant a espectacularitat: defenses a l'home, defenses zonals, contraatacs, bloqueigs, encreuaments, passades de camp a camp, passades a l'aire... En definitiva, tot un ventall d'opcions que deixarien bocabadat a qualsevol. Rectifico: qualsevol que ho pugui veure.

Cada dia els mitjans de comunicació ens il·luminen amb les jugades maradonianes de Messi. Amb els gols de Cristiano. Amb l'eficàcia de Pau Gasol. Amb l'esperit de superació de Nadal. Amb la força de Sergio Lozano. Amb els avançaments de Rossi i de Hamilton. 

Però aquests mitjans també ens priven de les jugades de Jordi Bargalló. I dels gols de Pablo Álvarez. I de l'eficàcia de Mitjans, l'elegància d'Alabart i de la destresa de Marín. I ens priven a tots, no només als seguidors que hi entenem d'hoquei. Si tot això es veiés a la televisió o se'n parlés a la ràdio, segurament l'hoquei patins tindria per fi, d'una vegada per totes, el reconeixement merescut. Perquè si es tracta de la tercera disciplina de Catalunya en nombre de practicants, en espais

als mitjans de comunicació es troba a la cua.

Fins que aquest panorama no canviï, l'art de l'hoquei sobre patins seguirà sent minoritari, però no per això un art menyspreat. Perquè els que gaudim d'aquest art, de moment reservat als que el practiquem o hi tenim relació directa, n'estem del tot enamorats.

Torna l'OK Lliga femenina

Aquest dissabte s'inicia de nou la màxima competició femenina d'hoquei patins d'àmbit estatal. Enguany el torneig de la regularitat es presenta molt atractiu, on es preveu una lluita aferrissada tant en la part alta com en la part baixa. A més, la Copa de la Reina tornarà a ser disputada per vuit equips, que faran que hi hagi emoció i interès per ocupar aquestes places ja des de la primera volta.

Pel que fa a la part alta de la classificació, les vigents campiones són les úniques que no han vist realitzat cap moviment en la plantilla. En vista dels resultats de l'any passat, el Palau de Plegamans, doncs, seguirà confiant en la tripleta Puigdueta-Busquets-Gurri i en Laura Vicente a la porteria. Dos dels aspirants de la temporada passada, el Manlleu i el Voltregà, han operat de manera oposada: mentre el Manlleu ha patit la marxa de tres de les jugadores més importants de l'any passat i confiarà en gent de la casa com Burgaya o Pujadas i la nouvinguda Sílvia Jurado, el Voltregà, en canvi, seguirà confiant en el mateix bloc de jugadores i només hi ha afegit dos fitxatges (Joana Comas i Adriana Gutiérrez) que aportaran joventut i frescor a pista. Tot i això, els conjunts osonencs seguiran aspirant a tot.

En posicions europees sempre s'ha de tenir en compte el Gijón, que només ha canviat de portera, fitxant la colombiana Carolina Correa i ha pogut mantenir la catalana María Díez al capdavant de l'atac. El Vilanova es presenta com l'alternativa als quatre 'grans', ja que en haver incorporat Font, Castro, Vall i les dues germanes Flix (les tres primeres del Manlleu) pot optar a les primeres places. No es pot deixar enrere el Mataró, on ha retornat la germana gran de les Fontdeglòria, i que després d'haver sorprès en el seu debut a l'OKLliga buscarà reafirmar la solidesa del grup.

A la part central de la taula els equips han quedat força minvats: tant l'Sferic de Terrassa com el Bigues i Riells han perdut dues jugadores clau en la permanència obtinguda l'any passat. L'Igualada, per la seva part, ha perdut la veterana Marta Soler. En aquesta zona segurament hi trobarem el Cerdanyola, que tot i tornar a la categoria, té plantilla suficient com per assolir la permanència, i el Girona, que s'ha reforçat amb jugadores de Nacional Catalana per intentar evitar l'ensurt de la passada temporada, on es van salvar en l´última jornada.

Els tres conjunts madrilenys que s'enfrontaran aquest any a la màxima divisió femenina no han patit gaires canvis. Després dels mals resultats de l'any passat, l'Alcorcón només ha recuperat la portera Teresa Bernardas, mentre Las Rozas i El Santa María del Pilar buscaran com sigui la permanència.

Desitjo molta sort a tots els equips i encoratjo els aficionats a anar als pavellons a recolzar les noies, que s'ho mereixen igual que els equips masculins, ja que de ben segur ens donaran grans partits d'hoquei. Que comenci la festa!

Somriure perdent l'hegemonia

Tot just fa una setmana la selecció espanyola sub20 perdia la final del Campionat del Món davant Portugal a la tanda de penals en errar tres dels cinc llançaments. En aquesta categoria, aquesta derrota significava per Espanya no guanyar cap de les tres últimes competicions (l'Europeu de l'any passat i el Mundial de Colòmbia del 2013), que han tingut com a campiona la selecció portuguesa.

En l'altre categoria de base on es disputen competicions internacionals, Espanya tampoc ha guanyat cap de les tres darreres competicions. En aquest cas només es juguen campionats d'Europa, que han guanyat Portugal, Itàlia i novament Portugal respectivament el 2013, 2014 i 2015.

En la categoria sènior, la dels Pedro Gil, Marc Gual, Jordi Bargalló... Espanya fluixeja també. Tot i que fa dos anys es va guanyar el Mundial d'Angola davant Argentina, en un partit on els sud-americans van remuntar un 3-0 en contra, aquest estiu els argentins van derrotar els espanyols per un contundent 6-1. I pel que fa a la competició europea, el 2014 Itàlia es va endur l'or davant una selecció espanyola que ja va patir el 2012 per ser campiona d'Europa, derrotant Portugal amb un gol de Jordi Bargalló a sis segons del final.

Davant d'aquest panorama, he llegit alguns comentaris de crítica als seleccionadors, a la federació o als jugadors. Generalment argumenten la falta de treball i sobretot, posen en dubte la capacitat d'algunes persones relacionades amb els esmentats resultats. Sobre ells només en faré aquesta menció. El que vull és oferir una visió optimista de les derrotes espanyoles.

Ja no estem sols al món de l'hoquei. I això és molt bo. Que Espanya ja no es passegi per les competicions internacionals no és perquè hagi baixat el rendiment. És perquè els altres països l'han apujat, a base de treball i esforç de moltíssimes persones durant molts anys. Veient com on en llocs on abans "no se pasaba de cuartos" s'han guanyat títols internacionals, ens aporta moltes coses positives. Ens pot servir, per exemple, per veure nous mètodes de treball. O per millorar nosaltres, els que abans ho guanyàvem tot, perquè ara ens haurem d'esforçar molt més per guanyar algun títol internacional.

Els tornejos internacionals seran molt més interessants. I això és molt bo. No serà sempre una final Espanya-Portugal o Espanya-Argentina. Itàlia s'ha endut algun títol darrerament. Com Argentina i com Portugal. També França està oferint molt bon nivell. Com Angola i Moçambic.

Els mitjans de comunicació es faran ressò d'aquestes competicions. I això és molt bo. La gent ho veurà i no canviaran de canal perquè Espanya guanya 5-0 a la mitja part. Qui sap si pujarà l'audiència i es retransmeten més partits d'OkLliga.

En definitiva, l'hoquei patins està vivint un moment extraordinari. Que aquí perdem l'hegemonia no significa que haguem de deixar de somriure. La resta ha igualat el nostre nivell en aquest esport, on havíem regnat tant temps. On la selecció espanyola havia acumulant una ratxa de més de 50 partits sense perdre. Però això no pot tenir cap més conseqüència que afavorir-nos.