Driblar

En algunes de les publicacions de l'Hoqueiteca ja he fet esment de l'espectacularitat de l'hoquei patins, que és en part gràcies a la velocitat que assoleix el joc pel fet de practicar-se sobre patins alhora que es domina una pilota molt petita amb un estic. Avui vull parlar d'un altre element que afegeix fantasia a l'hoquei: el dríbling. Aquest és un factor present en tots els esports on es compta amb un adversari, i en tots ells aporta la mateixa espectacularitat, però en hoquei trobo que és especial per la infinitat de recursos possibles, doncs es driblar amb patins no resulta gens senzill.

Un dels dríblings més bàsics és la finta. Per fer-la, el jugador ha d'enganyar el seu defensor movent el cos cap a un cantó per després patinar cap a l'altre, aprofitant el temps de reacció del contrincant per seguir-lo. És molt útil en situacions on l'atacant es trobi patinant a una velocitat elevada, i si resulta exitós, podria ben ser que el defensa necessités un trasplantament de maluc. Amb el cos també es pot superar un defensa amb una mitja volta, és a dir. tal com es fa amb la finta, patinar cap a un costat per girar ràpidament cap a l'altre. Aquesta vegada, però, donant l'esquena a l'adversari (protegint també la pilota) i demostrant una qualitat suprema en patinatge.

Amb l'estic i la pilota es poden realitzar centenars maneres de superar un contrincant. Només dependrà de la imaginació i la capacitat de qui ho hagi de realitzar. Per això és molt important saber dominar a la perfecció diverses formes de conduir la pilota. El dríbling d'aquesta mena més utilitzat és el ganxo, al qual ja vaig dedicar un article sencer. A més, amb la pilota també es pot provar de fer-se una autopassada, la qual es pot fer per moltes bandes: per l'esquena del defensa, per sota les seves cames (el popular túnel que tant ens agrada a tots), per sota l'estic (conegut com a estic-patí dins el món hoqueístic), contra la tanca, per sobre l'estic... Però de vegades no cal complicar-se tant per superar un defensa, ja que amb el simple fet d'amagar que es xutarà o es passarà la pilota es pot deixar sense arguments un adversari.

El que sí representa complicar-se la vida però alhora afegir espectacle són dríblings on es fa passar la pilota per llocs inversemblants, com entre les cames (la meva predilecció) o per darrere l'esquena, i dríblings on es juga aixecant la pilota del terra. 

Trobo molt convenient que els entrenadors treballin l'u contra u, especialment quan els jugadors són ben petits, per ajudar-los a desenvolupar un gran ventall de dríblings i maneres de superar un defensa, que posteriorment necessitaran saber fer quan siguin grans, i a més, entrenar-ho en situacions del joc diverses (amb velocitat, estàtic, al racó, a mitja pista, dins l'àrea...). A banda de formar jugadors desequilibrants, els entrenadors que hi dediquin especial atenció col·laboraran a crear un tipus d'hoquei més vistós de cara al públic, cosa que és del tot necessària.

Pavellons amb encant

Que Catalunya sigui una de les regions punteres en l'hoquei patins mundial és en part gràcies a la gran diversitat de clubs que hi ha on es practica. Des d'equips que competeixen per regnar a Europa fins a equips petits de barri on l'única finalitat és la diversió amb un estic i uns patins, i tots ells tenen en comú la marca catalana. Com és sabut, un dels senyals d'identitat de cada club en particular és la seva pista, el seu terreny de joc. Les instal·lacions, vaja. Que la tradició d'hoquei s'estengui al llarg de tota la geografia catalana obliga ja des de ben petits els equips a competir contra clubs diferents, coneixent d'aquesta manera la multiplicitat de pistes diferents que tenim a Catalunya. En portar voltant més de dotze anys per elles, avui els dedico aquest article.

En un primer pla es troben aquells pavellons que impressionen, no per l'arquitectura, sinó pel pes del club. Fa molt respecte jugar-hi, doncs sembla que es jugui contra tota la història de l'entitat. Parlo de l'Olímpic de Vic, de Les Comes a Igualada  o del Palau d'Esports del Reus Deportiu. Clubs amb llarga trajectòria i enorme palmarès al màxim nivell. Sempre és agradable disputar-hi partits, però guanyar-n'hi és pur èxtasi. S'hi respira un ambient d'hoquei marejant. El meu lloc preferit per jugar a hoquei, però, és Sant Hipòlit de Voltregà. Allà, a més de tot el que acabo de dir, s'hi afegeix el fet de sumar-hi el pes que representa el club pel poble, ja que els seus jugadors sembla com si juguessin per defensar el club i la identitat del poble. Com els soldats a la guerra, que defensen el seu exèrcit i el seu país.

També hi ha pistes on la grandesa del club propietari imposa qui la visita, tot i no tenir tant de renom a l'Ok Lliga actualment. Són Les Casernes a Vilanova, el Parroquial de Tordera o el Municipal de Maçanet. En elles també és molt difícil guanyar partits, així com ho és en d'altres, que potser tot i no ser de clubs grans, el treball que han realitzat en els últims temps comença a donar-los resultats: Arenys de Munt, Vendrell, Geieg, Manlleu (i en general, en qualsevol pista d'Osona).

Fora del que serien els seus clubs també hi ha pistes on algun factor les fa molt peculiars: pot ben ser la seva diminuta mida, com la del Sentmenat, la del Sant Josep de Badalona o la pista vella del Monjos; o pot ben ser per culpa de tot el contrari, la grandiositat de la superfície de joc, com al pavelló de La Garriga o al de Capellades (també succeeix en totes les pistes de parquet). De vegades és el sòcol el que fa d'una pista especial (penso en Sant Cugat) o la il·luminació de la instal·lació (ara en Sant Feliu).

Un grup a part són les pistes situades en patis de col·legis, normalment descobertes (totes les que he visitat excepte la del Sant Ramon de Vilafranca) i amb tanques de posar i treure, que provoquen que la pista no sigui un rectangle perfecte. A més, recordo en especial la pista del Maristes Sant Joan, a Barcelona, que té cinc cantonades.

En definitiva, cada club i cada pavelló és un món, per això no vull entrar a criticar unes pistes i elogiar-ne altres. Cada pista té alguna cosa que la fa especial, però el que crec que li dóna més importància al record que en guardem d'elles són les anècdotes que hi vivim: un campionat, una derrota, un gol messiànic, una història de vestidor, un conserge acollidor, un moment d'hoquei...

La nova fornada és a punt

El calendari ha avançat i ens trobem ja a principis de desembre. El final de la primera volta de l'OK Lliga és a tocar i, de moment, la competició està deixant moltes sorpreses. Una d'elles, molt positiva, és veure com  ha augmentat la presència de jugadors joves en gairebé tots els equips, alhora que a més, aquest jovent ha respòs molt correctament a les opcions que els han donat els seus entrenadors. Aquells que a l'estiu, en ple període de fitxatges, es lamentaven sobre l'obligació de confiar en el planter, donada la dificultat de fitxar grans jugadors per culpa de la penúria econòmica dels clubs, ja deuen haver fet muts i a la gàbia.

La nova promoció, de vegades criticada per no conduir les seleccions espanyoles a medalles d'or en els darrers anys (llegiu l'article "Somriure perdent l'hegemonia" d'aquest mateix blog), ha demostrat sobrerament que es troba preparada per donar peu, per fi, al relleu generacional que necessita la nostra competició. Saber com i en quina mesura toca retirar una generació és un tema delicat, però tal com ha demostrat recentment Portugal, apostar per joves promeses és garantia d'èxit. Allà, Helder Nunes, Gonçalo Alves i el seu seguici ja lideren la competició lusitana, i amb la selecció a punt van ser de conquerir Europa el passat estiu a França.

En aquesta OK Lliga que encapçala el Vic, és precisament l'equip osonenc el màxim estendard de la qualitat dels nous jugadors. Font, Burgaya, Presas i Casas gaudeixen de molts minuts en un equip que no aconseguia tant bons resultats des de feia temps. A dalt de la classificació també hi ha el Liceo, equip que compta a les seves files amb un estel·lar Pau Bargalló, un potent David Torres i un César Carballeira que per fi comença a entrar en els plans de Carlos Gil. El Barça, per la seva part, poc pot fer entrar els joves en la rotació de minuts (l'equip el formen vuit cracks mundials), però té en els jugadors del filial moltes esperances, ja que ara mateix lideren la taula de Nacional Espanyola, destacant entre ells els germans Nil i Blai Roca. Aquest últim, porter, podria ser d'una vegada per totes el porter del planter que pugi al primer equip una vegada es retiri Egurrola.

A la resta d'equips també hi ha jugadors que estan marcant la diferència sense superar els 23 anys: Alabart porta el timó del Voltregà, Candamio i Crespo són una assegurança de gol al Cerceda i al Lloret respectivament, Xaus i Palau s'han fet un lloc a la primera plantilla del Noia i Acsensi és el diamant del Caldes. Altres, tot just comencen a despuntar, com Llisa i Cuevas al Lleida. Però donant una ullada a la Nacional Espanyola, la segona divisió estatal, s'hi troba més del mateix. Exemples: Torner és el pitxitxi del Tordera i Farnés del Sant Cugat. 

És impossible esmentar-los a tots en un article, però el que vull remarcar amb aquest article és que davant dels nostres ulls tenim una gran generació de jugadors demanant pas als seus entrenadors i per què no dir-ho, que podrien començar a entrar en convocatòries de la selecció. Potser és amb ells quan l'hoquei patins nacional recupera el tro mundial. Però si no s'aposta per ells, si els clubs i entrenadors no se la juguen, mai se sabrà on es troba el sostre dels nous cracks. De moment, la cosa pinta bé. 

Tècniques de conducció: el ganxo

Inauguro avui una secció d'articles a l'Hoqueiteca amb la finalitat de tenir-ne alguns agrupats segons la seva temàtica. Espero, doncs, poder-li donar continuïtat a una sèrie d'articles sobre diferents tècniques de conducció de la pilota en hoquei patins. L'honor de donar-li el tret de sortida a aquest apartat no podia tenir-lo un altre moviment que no fos el ganxo. Un ganxo, en el llenguatge quotidià, és una peça corbada que acaba en punxa amb la utilitat de penjar-hi o agafar-hi algun objecte. En el llenguatge propi de l'hoquei patins, s'adopta aquest mot amb la finalitat de descriure un moviment de pilota similar al de la forma d'un ganxo.

D'aquesta manera, quan sentim la paraula "ganxo" en referència al món "hoqueístic" no es vol dir res més que, tenint la pilota en un costat del cos, algú la condueix una mica endavant, per després passar-se-la a l'altre costat del cos alhora que fa retrocedir-la (en el sentit d'aproximar-la a la persona que el realitza). Per tal que sigui el màxim d'efectiu, s'ha de fer tots els passos sense que la pilota deixi de tocar l'estic, aprofitant-ne la curvatura. És un moviment molt utilitzat en el nostre esport, bàsic en l'aprenentatge de la conducció de la pilota, ja que en categories avançades realitzar un bon ganxo pot ser molt avantatjós. A més, es pot realitzar cap a les dues bandes, és a dir, tant es pot fer iniciant-lo en la "cullera" i finalitzant-lo en la "pala" com en el sentit invers, tot  i que el ganxo cullera-pala sol ser més dificultós posat que es realitza cap a la banda per on no s'agafa l'estic. Més endavant ja explicaré què significa això de pala i cullera. Pels menys entesos, sabeu de moment que em refereixo que es pot realitzar tant de dreta a esquerra com a l'inrevés.

La gran utilitat d'aquest recurs es troba en situacions en les que s'hagi de superar un adversari, ja sigui anant a driblar un defensor o a un porter, perquè permet enganyar-los, doncs si realitza correctament, en fer el primer pas (moure la pilota endavant), el contrincant pot pensar que es produirà un llançament a porteria o una passada a un company. Llavors, és quan ràpidament es canvia la pilota de costat, aprofitant el temps que comportarà la reacció del rival en veure que no hi ha hagut ni passada ni xut. Inclús si l'opositor no arriba a creure's del tot aquesta enganyifa, com que en passar la pilota de banda a banda del cos també s'ha d'apropar una mica a qui l'està realitzant, també s'allunya per tant la pilota del defensor, i així doncs, el recurs emprat pot resultar igualment exitós en evitar que aquest últim hi tingui abast.

Depenent de l'amplitud del moviment dels braços quan es fa un ganxo, es parla de ganxo curt (moviment petit i normalment força ràpid), o de ganxo llarg (moviment molt ample, molt vistós i agradable per a l'espectador). El primer s'utilitza més en la definició de l'un contra porter, tot i que de totes maneres un ganxo llarg en aquesta situació és igual d'efectiva. També es pot parlar del "contraganxo", que es tracta de realitzar un ganxo quan se n'acaba de realitzar un, és a dir, fer dos ganxos seguits, un cap a cada costat.

Per acabar, deixo un vídeo del mestre del ganxo pala-cullera Gaby Cairo on explica com realitzar-lo, encara que només ho enfoca per anar a fer gol. Que aprofiti!

Un sistema de competició nefast

En tot esport és imprescindible una organització que coordini els clubs, estableixi un reglament de joc i dissenyi un sistema de competició entre moltes d'altres funcions. En el cas de l'hoquei patins català, és la Federació Catalana de Patinatge l'encarregada de realitzar aquestes tasques, a més de fer-ho també en disciplines com el patinatge artístic, l'hoquei línia o el patinatge "freestyle", que són esports englobats dins la mateixa federació. En l'article d'avui m'agradaria fer crítica d'una de les funcions ja esmentades, el disseny d'un sistema de competició.

En primer lloc, cal qualificar aquesta tasca com una de les més importants que porta a terme una federació, ja que és la primera en afectar els clubs, és la cara visible de la federació, per tant el sistema de competició crec que hauria de ser acordat entre federació i clubs amb un gran consens.

Seguint amb les competicions d'hoquei patins catalanes, em disposo primer a explicar-les i després a argumentar perquè no les trobo agradables. La competició comença, en totes les categories, amb els diferents equips repartits en grups de cinc o sis participants, tot i que en casos excepcionals es troba algun grup de quatre. Un cop finalitzada aquesta primera "lligueta" (com sol ser anomenada per la seva curta durada), abans del període nadalenc es disputen una sèrie d'eliminatòries entre els primers classificats que decideixen quins equips jugaran la lliga preferent (els guanyadors) o la copa federació (els perdedors de les eliminatòries, on trobaran els que no van poder classificar-s'hi). Distribuïts de nou en diferents grups, es juga una segona lliga de cada grup els primers dels quals tenen accés a la fase final del Campionat de Catalunya o en el segon cas, de la Copa Federació.

Tot seguit exposo els motius que motiven la meva crítica al sistema establert. Anem per parts. Primer, la distribució dels equips de la "lligueta" no es fa per sorteig pur, tal com es diu des de la federació. Com ho sé? Doncs perquè, només observant els grups, es fa notori que els grups s'organitzen territorialment, sent d'aquesta manera molt comuns grup com Vic-Voltregà-Tona-Taradell-Manlleu, Caldes-Castellar-Sentmenat-Ripollet-Santa Perpètua o Vilanova-Cubelles-Torrelles-Sitges. A més, sobretot en les categories més petites, aprofiten la classificació "A" o "B" (normalment "A" correspon a equips de segon any en la categoria mentre "B· s'assigna als de primer any) per fer un repartiment totalment equitatiu. Així doncs, en un grup de sis equips es troben gairebé segur tres equips "A" amb tres equips "B". Segur que l'atzar no ho decidiria d'aquesta manera. Aquesta és una mesura que en part trobo correcta, però que no ens enganyin dient-nos que els grups són decidits mitjançant un sorteig pur.

Segon, un punt que trobo molt injust és la decisió de quins equips s'enfrontaran a quins en les eliminatòries classificatòries. Anteriorment també es feia a través d'aquests "sortejos purs" de la Federació, però en rebre crítiques per culpa d'aquest atzar tan dubtós, van decidir fer uns coeficients per classificar quins equips que haguessin quedat en la mateixa posició en el seu respectiu grup era millor que l'altre per tal d'emparellar, per exemple, el millor primer amb el pitjor tercer, creient així que tot seria molt just. Però cal recordar als organitzadors que un no és millor que l'altre ja que provenen de diferents grups i no han jugat contra els mateixos equips. Precisament, com he dit en el punt anterior, aquí rau l'error de calcular aquests coeficients matemàtics: els primers grups no són decidits per mà innocent, provocant que en la taula classificatòria el millor primer (matemàtic) potser en realitat no és ni el desè millor equip ja que en la seva zona no ha competit contra equips forts.

Tercer, en la primera fase prenadalenca es produeixen desigualtats enormes entre equips, que si bé són aguantables en categories com la júnior o la juvenil, parlant de benjamins o de prebenjamins pot comportar que un equip no anoti cap gol en tota la lliga, perquè si bé abans esmentava equips de zones on no hi ha gaire nivell, pot passar just el contrari, que un club es trobi en una zona on tots els equips del voltant siguin seriosos aspirants a guanyar el Campionat de Catalunya.

Quart, i deixant aturat en aquest punt l'assumpte per si de cas no em tanquin el blog, el calendari queda molt mal repartit. Explicant-ho millor, des de l'inici del període escolar fins a les vacances de Nadal aquest any hem tingut catorze caps de setmana i els pobres equips que els ha "tocat" estar enquadrats en grups de quatre o cinc equips només disputaran vuit partits de lliga més els dos partits d'eliminatòria aquells que s'ho hagin merescut. És a dir, quatre o sis caps de setmana sense partit. Després de les festes nadalenques, en canvi, el calendari queda atapeït doncs els grups els formen vuit equips (catorze jornades) amb un termini d'unes quinze o setze setmanes, depenent de Carnestoltes i Setmana Santa. No seria més còmode organitzar lligues més llargues abans de Nadal?
Un cop acabada la segona fase, els darrers classificats acostumaven a donar per finalitzada la temporada oficial (estem parlant del mes d'abril). Per sort, en l'actualitat es juga una nova fase que s'allarga fins la fi del període escolar.

Cal buscar solucions a tot aquest problema. Com sempre, primer mirant-nos al mirall i segon fixant-nos en els que ho fan millor que nosaltres. Tenim com a exemples el futbol, on els equips disputen lligues que duren tot l'any organitzades segons el nivell del club de temporades anteriors, i l'handbol, on a principi de temporada cada equip juga una eliminatòria contra un altre emparellats segons la classificació de l'any anterior, i d'aquesta manera, ja es juga des de principi de temporada en grups distribuïts per nivells. Com he dit abans, el sistema de competició és la cara visible de la Federació i per això, el sistema actual no ajuda a donar una bona imatge de la nostra. Treballem dur, organitzem-nos bé i podrem col•locar l'hoquei patins on li pertoca.

Sota pals

A la vuitena entrada de l'Hoqueiteca ha arribat el moment de parlar d'una de les parts més importants (fins i tot de vegades considerada com la que més) de l'hoquei patins. Es tracta de la figura del porter, aquella que aconsegueix que sigui realment complex introduir una pilota de cinc centímetres en una porteria d'un metre d'amplada. I això que un llançament pot assolir velocitats dignes de Marc Màrquez i es pot efectuar des de tan sols uns pams de distància respecte la porteria.

Hi ha teories sobre la importància real del porter en un equip d'hoquei patins. Normalment la situen entre el 50% i el 80%. Per fer-nos una idea, és com si entre els vuit jugadors de camp només puguin aspirar a equiparar-la. I és que, a l'igual que una casa es comença a construir pels fonaments, un equip d'hoquei es construeix des de la porteria, ja que sense un bon porter, un equip que comptés amb jugadors estelars tindria complicat guanyar algun campionat. S'ha de pensar que en hoquei patins es pot provar de llançar a porteria des de qualsevol posició del camp amb probabilitat de fer gol, encara que et trobis amb una defensa sòlida al davant. Per això, l'entrenador ha de tenir assegurat que, fins i tot en el supòsit que el seu equip portés a terme una bona defensa i aconseguís que l'equip rival xutés forçat i en una mala posició, el porter aturarà el llançament. I encara n'agafa més amb el nou reglament en vigor, ja que no rebre gols a pilota aturada pot ser garantia d'èxit en qualsevol partit.

El porter és un dels principals factors que diferencien l'hoquei patins dels altres esports i un dels primers que deixa fascinats els espectadors, donada la doble dificultat de la posició. En primer lloc, amb molta similitud amb la resta de porters de la resta d'esports, es troba la dificultat emotiva de la posició. En segon lloc, apareix la dificultat tècnica. Si fa dues setmanes parlava de la importància del domini del patí en els jugadors de camp, el repertori tècnic que ha de dominar un porter és digne d'admirar: patinar de "cuclilles", realitzar aturades en diverses posicions (pantalla, pas de tanca, mitja-sortida...) que no són gens senzilles d'efectuar i requereixen d'unes condicions físiques excepcionals. A més, haver d'aturar la pilota amb totes les parts del cos i alhora dominar l'estic (que en el seu cas, només agafa amb una mà) converteixen la figura del porter en una mena de súper heroi. I és que tot això ho ha de portar a terme amb una sèrie de proteccions al damunt que en conjunt superen els 13 quilograms de pes.

A més, sorgeixen molts altres inconvenients, de caràcter extra-esportius la majoria d'ells, que sumats als anteriors fan que arribar a ser un bon porter estigui només a l'abast de molt pocs: preu del material, por dels pares a que facin mal al seu fill (quan aquest s'inicia en aquesta pràctica), menyspreu popular per no haver de moure's més enllà d'un metre quadrat...

Per això, vull felicitar ja d'entrada a tots aquells que han decidit ser porters i encoratjar nous practicants d'hoquei a provar de ser-ho i animar a entrenadors, companys, públic i tothom a valorar molt més aquesta posició. Només aquells que alguna vegada hem provat de jugar com a porters sabem la dificultat de tot plegat. Ànims porters, sou molt grans!

Política en detriment de l'esport

En els últims temps s'està debatent, i molt, si és ètic barrejar política i esport. Concretament, el debat sorgeix a partir de l'exhibició d'estelades dels seguidors del Barça a la final de la Champions del juny passat i la posterior multa de la UEFA al club català. Per una banda, es defensa que són dos mons totalment separats i que res tenen a veure l'un amb l'altre, per tant no hauria d'existir implicacions entre ells; alguns altres defensen que esport i política sempre han anat barrejats, ja que l'esport és un factor que sovint deixa entreveure els sentiments reals de la població en congregar-se milers de persones en un mateix estadi o pavelló, i és clar, en moments on la política és portada dia rere dia i en aquest aspecte es viuen moments d'alta tensió, la representació que cobra la política en esdeveniments esportius es dispara.

No vull entrar en aquesta discussió, ja que aquest és un blog d'hoquei patins i no d'esport. El que vull amb aquest article és presentar el cas de l'hoquei patins on, així com succeeix actualment al món del futbol, el moment polític que viu Catalunya té un pes important en la comprensió de la situació del nostre esport.

La Federació Catalana de Patinatge (FECAPA) arrossega des de fa una dècada la barreja entre política i esport, molt abans del moment d'auge de l'independentisme català. L'any 2004 la FIRS (Fédération Internationale Roller Sports) va reconèixer com a oficial (però de manera provisional) la nostra federació i, en conseqüència, les nostres seleccions. El mateix any, doncs, Catalunya participava en el Mundial B d'hoquei patins celebrat a Macau, on va quedar campiona encaixant només un gol en tot el torneig i obtenint el bitllet per disputar el Mundial A (categoria on encara es troba Espanya) l'any següent.

La possibilitat d'un enfrontament Catalunya-Espanya, sumada a la pèrdua de jugadors que suposaria per a la selecció espanyola en benefici de la selecció catalana, no va agradar gens als polítics espanyols del Govern de Zapatero ni a Carmelo Paniagua, personatge que avui en dia incomprensiblement segueix presidint la Federación Española de Patinaje (FEP). En l'assamblea de la FIRS de l'any 2005 a Fresno la votació per deixar enrere la provisionalitat del nomenament oficial de la FECAPA va tenir un resultat escandalosament negatiu per a Catalunya. Temps després, diversos representants de federacions d'altres països van reconèixer pressions per part de polítics espanyols per votar contra el reconeixement definitiu de la nostra federació. La votació es va repetir un any més tard a Roma, però el resultat va ser el mateix donades les esmentades pressions espanyoles, que no van cessar, a federacions votants.

Tot aquest escàndol és conegut com el 'Cas Fresno', que va tenir molta repercussió als mitjans de comunicació catalans, i va deixar nombroses seqüeles, com per exemple la renúncia de Miquel Masoliver (en aquell moment jugador del F.C. Barcelona) a defensar els colors de la selecció espanyola, tot i que posteriorment va rectificar vista l'amenaça de sanció que se li va posar, que el prohibiria de jugar durant un període d'entre dos a cinc anys, o la pèrdua del tradicional partit de Nadal que enfrontava Catalunya amb alguna altra selecció o en ocasions contra combinats mundials.

Des de llavors la FECAPA va quedar molt tocada, perdent força i representació a les federacions espanyola, europea i internacional. Això va provocar que aquesta es convertís en un dels principals actius en el moviment català actual, donant suport a l'Assamblea Nacional Catalana o publicitant Òmnium Cultural a les samarretes de les seleccions catalanes d'hoquei, que llueixen des de fa anys l'estelada.

El tracte donat per part de la Federació Espanyola de Carmelo Paniagua a la FECAPA no s'entén si no és barrejant política i esport, perquè en hoquei patins la representació catalana a les màximes categories espanyoles és altíssima (tan sols hi ha 11 equips que no són catalans dels 44 totals que sumen les dues OkLligues i la Primera divisió masculina), a més d'una selecció espanyola nodrida de catalans any rere any en gairebé el 100%, cosa que comporta pensar que hauria d'existir una bona relació entre ambdues federacions però, és clar, la política es va ficar pel mig.

Tenim doncs, un esport on s'ha barrejat política i esport des de fa ja molt de temps, i casualment, tampoc ha sigut en benefici de la part catalana, com passa ara amb el Barça. Sembla ser que els polítics espanyols no veuen correcte fer aquesta barreja, però no recorden que quan a ells els ha convingut fer-ho bé que no van dubtar-ho ni un moment.