En els últims temps s'està debatent, i molt, si és ètic barrejar política i esport. Concretament, el debat sorgeix a partir de l'exhibició d'estelades dels seguidors del Barça a la final de la Champions del juny passat i la posterior multa de la UEFA al club català. Per una banda, es defensa que són dos mons totalment separats i que res tenen a veure l'un amb l'altre, per tant no hauria d'existir implicacions entre ells; alguns altres defensen que esport i política sempre han anat barrejats, ja que l'esport és un factor que sovint deixa entreveure els sentiments reals de la població en congregar-se milers de persones en un mateix estadi o pavelló, i és clar, en moments on la política és portada dia rere dia i en aquest aspecte es viuen moments d'alta tensió, la representació que cobra la política en esdeveniments esportius es dispara.
No vull entrar en aquesta discussió, ja que aquest és un blog d'hoquei patins i no d'esport. El que vull amb aquest article és presentar el cas de l'hoquei patins on, així com succeeix actualment al món del futbol, el moment polític que viu Catalunya té un pes important en la comprensió de la situació del nostre esport.
La Federació Catalana de Patinatge (FECAPA) arrossega des de fa una dècada la barreja entre política i esport, molt abans del moment d'auge de l'independentisme català. L'any 2004 la FIRS (Fédération Internationale Roller Sports) va reconèixer com a oficial (però de manera provisional) la nostra federació i, en conseqüència, les nostres seleccions. El mateix any, doncs, Catalunya participava en el Mundial B d'hoquei patins celebrat a Macau, on va quedar campiona encaixant només un gol en tot el torneig i obtenint el bitllet per disputar el Mundial A (categoria on encara es troba Espanya) l'any següent.
La possibilitat d'un enfrontament Catalunya-Espanya, sumada a la pèrdua de jugadors que suposaria per a la selecció espanyola en benefici de la selecció catalana, no va agradar gens als polítics espanyols del Govern de Zapatero ni a Carmelo Paniagua, personatge que avui en dia incomprensiblement segueix presidint la Federación Española de Patinaje (FEP). En l'assamblea de la FIRS de l'any 2005 a Fresno la votació per deixar enrere la provisionalitat del nomenament oficial de la FECAPA va tenir un resultat escandalosament negatiu per a Catalunya. Temps després, diversos representants de federacions d'altres països van reconèixer pressions per part de polítics espanyols per votar contra el reconeixement definitiu de la nostra federació. La votació es va repetir un any més tard a Roma, però el resultat va ser el mateix donades les esmentades pressions espanyoles, que no van cessar, a federacions votants.
Tot aquest escàndol és conegut com el 'Cas Fresno', que va tenir molta repercussió als mitjans de comunicació catalans, i va deixar nombroses seqüeles, com per exemple la renúncia de Miquel Masoliver (en aquell moment jugador del F.C. Barcelona) a defensar els colors de la selecció espanyola, tot i que posteriorment va rectificar vista l'amenaça de sanció que se li va posar, que el prohibiria de jugar durant un període d'entre dos a cinc anys, o la pèrdua del tradicional partit de Nadal que enfrontava Catalunya amb alguna altra selecció o en ocasions contra combinats mundials.
Des de llavors la FECAPA va quedar molt tocada, perdent força i representació a les federacions espanyola, europea i internacional. Això va provocar que aquesta es convertís en un dels principals actius en el moviment català actual, donant suport a l'Assamblea Nacional Catalana o publicitant Òmnium Cultural a les samarretes de les seleccions catalanes d'hoquei, que llueixen des de fa anys l'estelada.
El tracte donat per part de la Federació Espanyola de Carmelo Paniagua a la FECAPA no s'entén si no és barrejant política i esport, perquè en hoquei patins la representació catalana a les màximes categories espanyoles és altíssima (tan sols hi ha 11 equips que no són catalans dels 44 totals que sumen les dues OkLligues i la Primera divisió masculina), a més d'una selecció espanyola nodrida de catalans any rere any en gairebé el 100%, cosa que comporta pensar que hauria d'existir una bona relació entre ambdues federacions però, és clar, la política es va ficar pel mig.
Tenim doncs, un esport on s'ha barrejat política i esport des de fa ja molt de temps, i casualment, tampoc ha sigut en benefici de la part catalana, com passa ara amb el Barça. Sembla ser que els polítics espanyols no veuen correcte fer aquesta barreja, però no recorden que quan a ells els ha convingut fer-ho bé que no van dubtar-ho ni un moment.
Et recomano 'Els Cassos d'Internacionalització 4' on s'analitza el 'Cas Fresno'. És gratuït, tant la FOCIR (organització que edita i publica la col.lecció) com els autors tenen copies.
ResponEliminaSalut!