Pavellons amb encant

Que Catalunya sigui una de les regions punteres en l'hoquei patins mundial és en part gràcies a la gran diversitat de clubs que hi ha on es practica. Des d'equips que competeixen per regnar a Europa fins a equips petits de barri on l'única finalitat és la diversió amb un estic i uns patins, i tots ells tenen en comú la marca catalana. Com és sabut, un dels senyals d'identitat de cada club en particular és la seva pista, el seu terreny de joc. Les instal·lacions, vaja. Que la tradició d'hoquei s'estengui al llarg de tota la geografia catalana obliga ja des de ben petits els equips a competir contra clubs diferents, coneixent d'aquesta manera la multiplicitat de pistes diferents que tenim a Catalunya. En portar voltant més de dotze anys per elles, avui els dedico aquest article.

En un primer pla es troben aquells pavellons que impressionen, no per l'arquitectura, sinó pel pes del club. Fa molt respecte jugar-hi, doncs sembla que es jugui contra tota la història de l'entitat. Parlo de l'Olímpic de Vic, de Les Comes a Igualada  o del Palau d'Esports del Reus Deportiu. Clubs amb llarga trajectòria i enorme palmarès al màxim nivell. Sempre és agradable disputar-hi partits, però guanyar-n'hi és pur èxtasi. S'hi respira un ambient d'hoquei marejant. El meu lloc preferit per jugar a hoquei, però, és Sant Hipòlit de Voltregà. Allà, a més de tot el que acabo de dir, s'hi afegeix el fet de sumar-hi el pes que representa el club pel poble, ja que els seus jugadors sembla com si juguessin per defensar el club i la identitat del poble. Com els soldats a la guerra, que defensen el seu exèrcit i el seu país.

També hi ha pistes on la grandesa del club propietari imposa qui la visita, tot i no tenir tant de renom a l'Ok Lliga actualment. Són Les Casernes a Vilanova, el Parroquial de Tordera o el Municipal de Maçanet. En elles també és molt difícil guanyar partits, així com ho és en d'altres, que potser tot i no ser de clubs grans, el treball que han realitzat en els últims temps comença a donar-los resultats: Arenys de Munt, Vendrell, Geieg, Manlleu (i en general, en qualsevol pista d'Osona).

Fora del que serien els seus clubs també hi ha pistes on algun factor les fa molt peculiars: pot ben ser la seva diminuta mida, com la del Sentmenat, la del Sant Josep de Badalona o la pista vella del Monjos; o pot ben ser per culpa de tot el contrari, la grandiositat de la superfície de joc, com al pavelló de La Garriga o al de Capellades (també succeeix en totes les pistes de parquet). De vegades és el sòcol el que fa d'una pista especial (penso en Sant Cugat) o la il·luminació de la instal·lació (ara en Sant Feliu).

Un grup a part són les pistes situades en patis de col·legis, normalment descobertes (totes les que he visitat excepte la del Sant Ramon de Vilafranca) i amb tanques de posar i treure, que provoquen que la pista no sigui un rectangle perfecte. A més, recordo en especial la pista del Maristes Sant Joan, a Barcelona, que té cinc cantonades.

En definitiva, cada club i cada pavelló és un món, per això no vull entrar a criticar unes pistes i elogiar-ne altres. Cada pista té alguna cosa que la fa especial, però el que crec que li dóna més importància al record que en guardem d'elles són les anècdotes que hi vivim: un campionat, una derrota, un gol messiànic, una història de vestidor, un conserge acollidor, un moment d'hoquei...