Prenen la CERS al Vilafranca

La disputa entre catalans i portuguesos pels títols europeus vivia un nou episodi aquest diumenge, Dia del Treballador, amb la final de la Copa CERS entre el Patí Vilafranca i l'OC Barcelos, que jugava com a local i se n'ha proclamat vencedor (6-3). No pretenc fer una crònica del matx, del desenvolupament del partit només diré que els catalans s'han avançat per dues vegades en els primers cinc minuts i que algú (no necessàriament els jugadors portuguesos) els havia d'aturar.

Les ajudes arbitrals al conjunt liderat per Reinaldo Ventura (avui menys estrella que mai, ja que ha errat diverses faltes directes i ha vist dues targetes blaves) han sigut una constant durant tot el partit. El Barcelos ha aconseguit fer dos gols de penal a la primera part xiulats qui sap perquè, i encara més greu és que un dels dos hagi suposat la primera targeta blava (també n'ha acabat veient dues) per Jordi Galán. El primer dels dos és una piscina de campionat de l'atacant portuguès, que en veure's entre dos sticks ha decidit provar sort amb un salt. Al·lucinant. El segon penal és força similar, però aquesta vegada el davanter portuguès es tira de cap a terra en notar una presència darrere seu, per la qual cosa els àrbitres italians han interpretat penal i blava per enganxar el patí des del darrere.

Entre els dos penals a favor del conjunt local se n'haurien d'haver xiulat mínim dos a la seva pròpia àrea. O és que controlar la pilota amb el patí es troba dins el reglament europeu i aquí no ens ha arribat la circular que ho informa? A més, en una ocasió on Edu Fernández es trobava encarant sol la porteria de Da Silva un defensor li ha aixecat l'estic perquè no pogués llençar a porteria. I els àrbitres han deixat seguir. 

El Barcelos, que s'havia carregat de faltes en l'inici del matx, s'ha vist compensat en el tram final del primer període on els àrbitres han decidit equilibrar la balança de faltes d'equip. En tan sols dos minuts, la diferència de quatre faltes favorable als de Jordi Garcia s'ha reduït fins al punt d'estar equilibrada la balança. 

El recital de Ferrari i el seu company de xiulet ha seguit a la segona part. Qualsevol intent de desmarcada d'un jugador vilafranquí acabava amb aquest al terra. Rocasalbas també ha sigut expulsat dos minuts per una acció on Querido ha intentat forçar l'expulsió de Galán, que ja tenia dues blaves, llançant-se entre els dos catalans. El de Canet de Mar ha sigut llest veient-ho i ha aixecat l'estic per no cometre cap infracció, però els àrbitres havien de xiular alguna cosa i han mostrat la blava a l'altre jugador del Vilafranca. Ja cap al final, amb els del Penedès bolcats a l'atac, el mateix Rocasalbas ha penetrat per l'àrea portuguesa, forçant contacte amb Reinaldo Ventura (que per res havia sigut falta). Des de terra, Ventura ha jugat la pilota i ha tirat també a terra al 77 de del Vilafranca. Sorprenentment, l'àrbitre, que observava la jugada des de dos metres de distància, ha assenyalat la desena falta catalana, mentre tot el conjunt visitant es desesperava.

Si no volen que els equips de l'OkLliga guanyin cap títol europeu, que enviïn una circular i ja no s'hi presentaran més. Perquè sinó es van creuar Reus i Vilafranca als quarts de final? Situacions similars s'estan veient en els campionats de seleccions base, on la selecció espanyola és perjudicada gairebé sempre. 

Potser és que volen igualtat i que no guanyin sempre els mateixos. Que estiguin tranquils que l'economia dels equips catalans ja afavoreix aquesta igualtat (és menor que la de les lligues portuguesa i italiana). Sort que la superioritat tàctica és encara abismal.

Arenys de Munt i Barça, campions infantil i júnior

El passat cap de setmana els Campionats de Catalunya de les categories infantil i júnior donaven al tret de sortida a la sèrie de Campionats de Catalunya i de Barcelona d'hoquei patins base. Els seguiran els Campionats Juvenil i Aleví el proper cap de setmana, mentre que la setmana següent serà el torn de la categoria femenina sub16.

Pel que fa al torneig de categoria infantil, el campió ha sigut l'amfitrió, l'Arenys de Munt A. O millor dit, un dels amfitrions, ja que l'Arenys de Munt C també va aconseguir la classificació per a la fase final. L'anhelada final entre l'equip campió i el FC Barcelona no es va produir, ja que en la primera jornada, en la fase de grups, l'equip entrenat per Raul Carrera va perdre davant el Lleida, fet que va comportar-los acabar segons en el seu grup. El Barça, que sí va guanyar tots els partits de la primera fase, seria el seu rival a les semifinals. El partit que es va veure va ser de llegenda. Els locals perdien per 1-2 i es trobaven en inferioritat numèrica a falta d'un minut, però l'èpica i la classe dels jugadors arenyencs els va permetre empatar el partit i guanyar-lo a la pròrroga. A la final derrotarien el mateix Lleida, realitzant els desitjos de revenja pel primer partit.

En la categoria júnior, cap sorpresa relacionada amb el campió. L'equip entrenat per Jordi Camps ja va guanyar el Campionat la temporada anterior, i encara que ha patit algunes baixes de jugadors, el bloc s'ha mantingut. La qualitat dels jugadors del planter blaugrana, que són els mateixos que es troben en posició d'ascens a OkLliga a la Nacional Espanyola, ha quedat palesa un cop més, doncs, conquerint la primera posició. La sorpresa del campionat ha sigut el seu rival a la final, el Geieg, que va deixar bocabadat el públic de La Jonquera eliminant el Caldes en les semifinals. El seu premi serà jugar els Campionats d'Espanya d'Alcobendas.

Entreteniment d'hoquei patins

Per als següents dies festius (o per quan volgueu) us proposo tres jocs ben senzills relacionats amb el nostre esport. Només cal descarregar-se l'arxiu, imprimir-lo i gaudir-ne!

No en penjaré les solucions, ja que són ben senzilles i fàcils de trobar a Internet! Bones vacances!

Jocs d'hoquei patins

Existeixen les posicions en l'hoquei?

Quan algú que desconeix l'hoquei conversa amb algú que hi juga, una de les primeres preguntes que li fa és "I tu de què jugues?", obtenint normalment com una resposta "en hoquei patins tothom fa de tot". Encara que això no deixa de ser cert, és una afirmació la qual penso que cal matisar per moltes bandes, doncs tot i que a primer cop d'ull les dues úniques posicions reals en hoquei patins són la de porter i la de jugador de camp, realment en l'apartat de jugadors de camp existeixen diverses funcions a realitzar dins el terreny de joc.

Pel que fa a la resposta esmentada abans, "tothom fa de tot", cal dir que evidentment en la resta d'esports amb pilota també tots els jugadors defensen i tots ataquen, però a diferència d'esports com el futbol, on hi ha una sèrie de jugadors expressament destinats a defensar i d'altres a atacar, o d'esports com l'handbol, on cada jugador  (en atac i en defensa) té com a missió encarregar-se d'una determinada zona de la pista, en hoquei els quatre jugadors tornen a la seva meitat de camp a defensar (poques vegades passa en futbol), a més d'haver de moure's per qualsevol zona d'aquesta meitat (no com en handbol). Llavors és cert que els quatre jugadors han de desenvolupar-se en tots els aspectes ofensius i defensius.

Tot i haver de desplaçar-se per tot el terreny de joc, jo sóc del parer que a més de la de jugador camp, cada jugador té una posició específica, I és que les habilitats individuals de cadascú defineixen en quines zones del camp pot tenir major influència i millors conseqüències per al seu equip. No obstant, crec que tots els jugadors han d'entrenar-se en totes les zones i treballar totes les funcions, ja que aquestes posicions en realitat són el lloc ideal de situació a la pista, però en un partit s'haurà de jugar en tots llocs. Més aviat, les posicions no deixen de ser la tendència, d'un jugador (o ordre del seu entrenador), a caure i jugar en llocs de la pista on les seves qualitats llueixen millor. Les posicions de les que parlo, i a dins els quals sovint es cataloga als jugadors d'hoquei, són les de davanter, centrecampista i defensa. Lògicament n'hi ha diferents tipus dins de cada demarcació.

Es titlla de davanters aquells jugadors que normalment, quan el seu equip ataca, es mouen per l'àrea i els seus voltants, s'ofereixen al segon pal i a darrere la porteria. Quan els toca defensar, acostumen a ser la primera línia defensiva (perquè en finalitzar l'atac són els jugadors més avançats de l'equip), i a més, quan el seu equip recupera la pilota, surten de pressa al contraatac. En assimilació a un altre esport, aquesta posició és similar a la de pivot de futbol sala. Dos jugadors que exemplifiquen clarament aquesta posició són Raul Marín (Reus Deportiu) i Toni Pérez (Liceo).

Raul Marín.

La segona posició en la que s'encasella als jugadors és la de defensa. Aquests jugadors destaquen per tenir molt bona qualitat defensiva, col·locant-se a prop de la seva porteria quan el seu equip no té la pilota, ja que és difícil passar-los en 1x1. Normalment són jugadors corpulents i forts, perquè han de lluitar pilotes a l'àrea pròpia. En la faceta ofensiva, aquests jugadors organitzen l'equip i el joc col·lectiu des del darrere (mitja pista), per la qual cosa un excel·lent complement d'aquests jugadors és un llançament potent. Exemples de defenses d'hoquei són Marc Gual (Barça) i Sergio Miras (Vendrell).

Per contrapunt, els migcampistes seran aquells jugadors que, sense tenir una tendència clarament ofensiva ni defensiva, poden desenvolupar tasques complementàries a les altres dues posicions. És a dir, estan còmodes realitzant la feina dels altres dos, però no tenen cap lloc ideal, sinó que ajuden en el que l'equip necessiti. En atac, es mouen bé per la zona de 9 (mitja mitja-pista), però poden anar a ajudar als davanters en la zona dels racons així com en la contenció defensiva al darrere. Mentrestant, en defensa poden marcar qualsevol tipus de jugador. Un exemple clar d'un migcampista és el "tot-terreny" Jordi Bargalló (Liceo).

Una OK Lliga encara més descafeïnada

Que el Barça és el principal favorit i aspirant a guanyar el títol de lliga cada any és un fet purament objectiu. El pressupost de la secció d'hoquei d'un dels clubs de futbol amb més ingressos del món supera de llarg el de la resta de clubs de la competició, cosa que el permet confeccionar plantilles gairebé insuperables. La d'aquest any n'és una d'elles, on es combinen l'experiència i veterania de jugadors com Gual, Panadero i Egurrola, amb l'enorme pólvora argentina que són els Álvarez, Pascual i Ordóñez; i jugadors de gran projecció com Barroso, Lamas i el júnior Nil Roca. 

Aquests jugadors fan que el Barça sigui sempre el rival a batre, i encara que en poques ocasions, sobretot en els tornejos d'eliminatòries com la Copa del Rei o la Copa d'Europa, algun altre equip pugui vèncer-los. Però en un torneig on es premia la regularitat, pocs equips i jugadors poden seguir el ritme incansable d'alguns dels millors jugadors. 

Un d'ells ha estat sempre el Liceo, ja que guiats per la llum de Jordi Bargalló (les dues últimes temporades també pel seu germà Pau), anterior millor jugador del món segons algunes fonts, van poder guanyar la lliga la temporada 2012-13, i quedar-ne subcampió la resta d'anys des de l'any 2009. 

Amb l'anunci de la marxa del seu capità i els rumors d'un possible fitxatge de Pau Bargalló al Barça, el Liceo quedarà molt debilitat la temporada vinent. A més, l'altre equip que aquest any ha pogut seguir a una mínima distància el ritme del barcelonins a la lliga, el Vic, sembla que també pot perdre força, doncs Ferran Font pot recaure a la lliga portuguesa. 

Ens encaminem cap a una temporada aparentment descafeïnada, on depenent dels fitxatges que es facin d'aquí a l'inici de la lliga, el Barça podria ser encara més superior a tots els rivals, i la OK Lliga es podria transformar en una mena de Lliga ASOBAL, sense cap mena d'atracció per als aficionats.

Les notes de la Copa

Excel·lent: Un Barça campió. Molt sòlid al darrere, només li han pogut fer dos gols de penal en tres partits. Els equips grans es construeixen des de la defensa i així ho ha fet Ricard Muñoz. Al davant la màgia argentina i la batuta de Gual han rendit a un nivell estel·lar.

Notable: Al Vic tan sols li ha faltat endur-se la Copa per segon any consecutiu. Els durs enfrontaments de quarts i semifinals amb Reus i Liceo li han passat factura a la final, però tots els seus membres han demostrat un nivell d’hoquei enorme, molt per sobre la mitjana tot i la curta edat de la plantilla.

Aprovat: Encara que només durant un partit, el Caldes, el Reus i el Voltregà van mostrar un bon joc i gairebé es guanyen el bitllet a les semifinals. Això és la Copa del Rei i pot passar de tot. Potser en d’altres edicions arriben més endavant.

Aprovat: El nivell de l’arbitratge en general ha sigut força bo, però un cop més ha quedat demostrat que el criteri de cada àrbitre és diferent, ja que allò que era xiulat en un partit com a falta en un altre podia no ser-ho.

Suspès: L’Igualada es va endur una dura derrota als quarts i va estar lluny de la seva millor versió. Caldrà treballar l’aspecte psicològic d’un equip que queda molt tocat per la imatge donada dijous contra el Barça.

La Copa ja és aquí

Com el vailet que espera l'arribada dels Reis Mags durant el Nadal, l'amant de l'hoquei patins celebra amb fidelitat i entusiasme el final del mes de febrer. Sap que la Copa del Rei a ell no el trairà sota cap circumstància, i que reserva única i exclusivament les pròrrogues, els gols d'or, la màgia i tot el que li demani per a ell. I és que la Copa sí que n'és, de fidel! Només cal fer un diminut flashback, de només tres anys, per recordar tot el que li ha entregat la Copa des dels inicis de la seva relació, cap allà la dècada dels 40, on la ja extingida secció d'hoquei del RCD Espanyol va erigir-se com a primer equip campió d'aquest trofeu. 

Com dèiem, l'antepenúltima trobada entre la Copa del Rei i l'espectador d'hoquei patins va ser fa tres anys (els pobres tan sols troben un forat a l'any per veure's), però això no vol dir que no aprofitin els quatre dies que estan junts. Aquella vegada van quedar a Oviedo, un lloc poc habitual, allunyat de Catalunya, que tant els agrada a tots dos. Va ser un retrobament històric, doncs va deixar records que els quedaran gravats per a tota la vida. El Vendrell campió contra tot pronòstic gràcies a un gol d'or a la final i la consolidació de Xavi Barroso, un excel·lent nivell de joc del Reus Deportiu, la destitució de Gaby Cairo com a entrenador del FC Barcelona...

De cara a la següent trobada, no obstant, van decidir tornar a Catalunya. Serà que el feeling que tenen aquí no el tenen enlloc més. Va ser a Lleida, l'any 2014. Cap d'ells esperava veure de nou com el Vendrell tornava a endur-se la Copa cap a casa, però la seva relació sempre s'ha caracteritzat per aquest punt de sorpresa, de no saber què passarà... I, per descomptat, també guarden imatges molt significatives de què va ser aquell encontre. Una d'elles, per exemple, és la del duel Miras vs. Casanovas en la fatídica tanda de penals en una de les semifinals, que va permetre al Vendrell guanyar al final al FC Barcelona.

La darrera visita que van fer-se van repetir estança a Catalunya, però aquesta vegada escollint una població costera ideal com la de Blanes. Ja hi havien estat junts, i els va agradar tant que sabien que tard o d'hora acabarien sent-hi junts de nou. Van ser quatre dies excepcionals, d'hoquei en essència pura. Agafats de la mà van veure al totpoderós Barça perdre la seva segona final seguida, aquesta vegada davant d'un Vic jove i combatiu en tot momentl, capaç inclús de derrotar al Liceo a les semifinals. La imatge per excel·lència d'aquell cop és la de Ferran Font marcant dues faltes directes de llibre a Xavi Malián, a més de la de tot un poble (Sant Hipòlit de Voltregà) bolcat amb un equip d'hoquei que tot i ser eliminat a les semifinals, va demostrar com de gran és el nostre esport. 

Ara, l'espectador d'hoquei patins i la Copa han quedat per passar quatre dies a Reus. Serà la tercera vegada consecutiva que es veuen a Catalunya, bressol del seu amor. Què els ha reservat aquesta edició és imprevisible, però no és gens difícil endevinar que gaudiran tant o més que la primera vegada.