Amants de l'hoquei, prepareu els transistors

El proper cap de setmana és un dels més esperats per a qualsevol aficionat a l'hoquei. Es jugarà l'última jornada de la primera volta de les tres competicions de més alt nivell del nostre país, de manera que dels resultats que es donin en aquest breu (però intens, molt intens) període de temps en sorgiran els equips que lluitaran per la Copa del Rei, la Copa de la Reina i la Copa de la Princesa.

Amb l'arribada de les noves tecnologies, els transistors segurament seran substituïts aquest dissabte als pavellons per smartphones, però de ben segur que el que romandrà intacte en aquesta jornada que hi ha sigut any rere any són les emocions a flor de pell. L'alegria de classificar-se per la copa, el títol al qual tenen millor accés aquells equips de menys nivell, La tristesa de saber que no la jugaràs, tot i ser-ne la classificació un dels objectius de la temporada.

A la Copa del Rei són ja quatre els equips que tenen l'accés assegurat a Reus, mentre que d'altres set lluitaran per les quatre places restants. Barça, Vic i Liceo seran caps de sèrie segur, encara que falta per determinar l'ordre en el que ho faran. Reus, Caldes i Noia es postulen com a favorits per a l'últim lloc com a cap de sèrie. També lluitaran per ser a la Copa el Vilafranca, el Vendrell, el Lleida, l'Igualada i el Voltregà. Serà sens dubte una jornada plena d'emoció a tots i cada un dels enfrontaments.

A la Copa de la Reina, ja definides Voltregà, Manlleu, Palau i Gijón com a caps de sèrie, Mataró, Cerdanyola i Alcorcón lluitaran per l'única plaça restant a adjudicar, amb l'objectiu d'acompanyar a Sferic, Bigues i Las Rozas a lluitar contra les quatre 'gegants' per un títol que sembla instaurat a Osona.

A la Copa de la Princesa, només el Manlleu és aspirant a arrebatar la tercera posició de la taula al Girona, però ha d'esperar una derrota gironina en el derbi contra el Palafrugell, alhora que ha de guanyar al Tordera a casa.

Cop d'autoritat català a Europa

Tot i que m'agradaria que en realitat fos així, l'entrada d'avui no té res a veure amb la política, malgrat el seu títol. I és que tots els equips catalans que van disputar partits de competició europea aquest dissabte van obtenir la victòria, amb l'excepció del Vendrell que va empatar. De nou va quedar demostrada l'autoritat que exerceixen els equips de la nostra terra a la Copa d'Europa masculina, la Copa d'Europa femenina i la Copa CERS.

Pel que fa a la Copa d'Europa masculina, l'únic que no va aconseguir els tres punts va ser l'equip que entrena Guillem Pérez, però els vendrellencs van jugar sempre de tu a tu amb el Forte dei Marmi, líder actual de la renovada lliga italiana. El Barça també va haver d'enfrontar-se amb un equip transalpí, en aquest cas però ho feia a domicili i contra el segon classificat de la Serie A1. Als de Ricard Muñoz la victòria, per 4-6, els va servir a més per certificar la classificació per a la següent fase de la competició. Per la seva banda, el Vic rebia a l'Olímpic el Benfica, equip que encara es manté invicte a la lliga portuguesa, tot i que gairebé surt molt escaldat de Catalunya, doncs el Vic va arribar a posar-se 7-0 a la primera part. Finalment, els lusitans vana arreglar la desfeta inicial fins a situar-se tan sols a un gol dels osonencs.

Imatge del partit del Vendrell.

La màxima competició continental femenina tenia preparats per aquest dissabte els partits d'anada de quarts de final, és a dir, la ronda prèvia a la final a quatre. En els quatre emparellaments hi ha la presència d'un equip de l'Oklliga, tres d'ells catalans. Els dos osonencs, Voltregà i Manlleu, s'havien de veure les cares amb franceses (Noisy Le Grand i Merignac); el Palau, amb portugueses (Benfica). Les dues primeres, van guanyar amb claredat els seus partits, ja que a més de guanyar per diferències molt grans no van rebre cap gol. Les vallesanes ho tenen una mica més complicat, perquè tot i guanyar per 6-4, encara han de viatjar a Portugal a defensar una diferència de només dos gols, tasca gens senzilla.

A la segona competició europea masculina, la CERS, només són dos els equips catalans que hi segueixen vius. Són el Reus Deportiu i el Vilafranca. Per aquest cap de setmana tenien pendent la tornada dels setzens de final, contra el Turquel portuguès i el Viana, també portuguès, respectivament. Tots dos partits eren a casa, i es van saldar amb victòries per 7-5 i 5-3, que donaven el bitllet a tots dos equips per als quarts de final. La sort ha volgut que s'enfrontin entre els dos catalans als quarts de final, cosa que assegura la presència d'un dels dos a la final a quatre, però impedeix definitivament una hipotètica final catalana.

Els àrbitres d'hoquei patins

Tan bon punt vaig començar l'aventura de l'Hoqueiteca, molts coneguts, a més d'animar-me i felicitar-me, van suggerir-me diferents temes que podrien servir-me en un futur en algun dels articles del blog. El més recomanat (i un dels que més por m'ha fet escriure) ha sigut sense cap mena de dubte el tema dels arbitratges. Avui, després d'haver-hi reflexionat durant les festes nadalenques, aquí teniu l'article desitjat. Abans de llençar-me a la piscina, però, vull deixar clar que no pretenc fer crítica ni tampoc justificar cap acció dels col·legiats. Simplement pretenc fer una petita reflexió i d'aquesta manera, ajudar a tothom a fer-la també.

Com és un tema molt recurrent i present en el món de l'esport, primer de tot cal aclarir que les meves paraules bé podrien servir per a la resta d'esports on es compti amb la figura d'un àrbitre en els partits, és a dir, en gairebé tots. Però, tal com indica el títol d'aquest article, l'escric basant-me en tot moment en les referències que he recollit a partir de voltar una dècada en el món de l'hoquei patins.

Una de les primeres acusacions que sol fer-se als àrbitres d'hoquei és que són molt dolents. Clar i català. Se'ls titlla d'incompetents, ineptes i inútils. El que més greu em sap d'aquestes afirmacions (i no em costa gens reconèixer que jo, de vegades i en calent, també he arribat a dir-les) és la falta de rigor i de coneixement de qui les fa. El nostre esport, com ja he dit més d'una vegada, és ràpid i elèctric, perquè es juga amb patins. Trobo que aquest punt és desfavorable als àrbitres, ja que ells no en porten, i encara que com a solució  a sènior la FEP en posi dos (A l'Oklliga i la Nacional Espanyola masculines. Per què no a la màxima categoria femenina?) trobo que encara els falten uns quants quilòmetres per hora per poder arribar a veure amb claredat totes les accions d'un partit,

Tampoc no s'ha d'oblidar que el fet que la pilota sigui tant petita no els facilita precisament la feina, sobretot en situacions on s'ha de definir on ha succeït una falta (ni si ha sigut dins o fora de l'àrea de penal), l'alçada d'un xut (recordo a més, per molta gent que protesta abans d'obtenir informació, que quan es xiula bola alta el límit NO el marca l'alçada de la porteria, doncs el límit està fixat al reglament en el metre i mig). Precisament una de les majors polèmiques que es genera al voltant de l'actuació d'un àrbitre té a veure amb la situació de la pilota. Concretament, la decisió sobre si un gol fantasma ha sigut gol de veritat o no. Per desgràcia, hem de reconèixer que el nostre esport no té els mitjans econòmics suficients per instaurar el xip a les diminutes pilotes ni a les diminutes porteries (no ho ha fet ni el futbol), que a més es troben dins del terreny de joc, cosa que dificulta més encara la visió als àrbitres.

Les actuacions dels àrbitres també són moltes vegades acusades de ser premeditades, en el sentit d'afavorir en la majoria d'accions a un equip (quasi sempre es parla de determinats clubs), en detriment dels seus contricants. No entraré a jutjar si realment l'afavoriment es produeix a les pistes catalanes. Respecte això, i en defensa de les falses declaracions, m'agradaria expressar que el nostre reglament té moltes errades, tant sintàctiques com de sentit comú. Tampoc el jutjaré ni demanaré una nova regulació. Però està clar que el reglament és el full de ruta que segueixen els àrbitres, i si aquest deixa moltes situacions a jutjar de manera subjectiva pels àrbitres (segons intencionalitat, moment del partit, lloc de la pista, ocasió manifesta de gol...), és evident que és lícit acusar àrbitres d'afavorir o, per què no, d'anar en contra d'alguns equips. L'origen, l'arrel d'aquest problema, no es troba llavors en les persones que vetllen perquè es jugui segons unes normes, sinó en les normes mateixes.

El temps també és un factor que influeix en la manera de xiular. Perquè a l'hoquei tenim normes que hi tenen a veure. El joc passiu és assenyalat quan un equip porta 45 segons amb la possessió de la pilota sense xutar a porteria. Per això, mentre han de controlar tot el que passa a pista, han d'anar comptant fins a quaranta-cinc. Difícil, oi? En molts pavellons això no poden solucionar-ho mirant el marcador, perquè llavors no veurien la taula de cronometratge. 

Per acabar, m'agradaria criticar aquells qui culpen els àrbitres de cobrar massa. Primer, perquè el sou no l'estableixen ells, sinó que ho fa la respectiva federació. Les crítiques haurien d'anar cap a ella. Segon, com espero haver aclarit amb aquest article, la feina que han de fer no és gens fàcil. Tercer, perquè dins el sou va inclòs tot el que han de fer (desplaçaments i dietes bàsicament), i aquest es fixa a través de quotes que no són revisades (un exemple: un partit celebrat a la una del migdia comportarà pagar la dieta a l'àrbitre, Però, si aquest decideix dinar més tard i a casa, ho cobrarà de totes formes. Perquè?). Per tant, de nou ens trobem un cas on ells no en tenen la culpa sinó que la té qui hagi decidit fixar aquestes quotes.

Pensem tots dues vegades abans de criticar ningú, doncs són persones que es troben fent la seva feina, a les quals és evident que no agradarà que els jutgi algú sense coneixement. És clar que opino que molts àrbitres en determinats moments no han xiulat bé un partit, però no trobo que hagi sigut mai intencionadament.

Les eliminatòries. Anàlisi de les categories júnior i juvenil.

El Nadal ja és a tocar i és per això que toca fer un petit recés d'hoquei. La competició de base s'atura, tot i que molts seguirem entrenant durant aquests dies d'empatx. Abans de finalitzar, però, el sistema de competició ens ha deixat la que probablement és la jornada més emocionant de la temporada, on s'han disputat les eliminatòries d'accés a la lliga preferent, situada al darrere de les jornades on es disputen els Campionats de Catalunya.

En l'article d'aquesta setmana em disposo a fer un petit anàlisi del que han sigut els partits d'eliminatòries en les categories juvenil i júnior, les dues categories top de l'hoquei base. Cal dir, per tal que a ningú li molestin les meves paraules, que no he vist els partits. Analitzaré a partir dels resultats, sabent que moltes vegades són enganyosos, i més en un esport com l'hoquei patins on un gol es pot marcar gairebé sense voler si es té una mica de sort.

Pel que fa a la categoria júnior, a primera vista destaquen per sobre de tot dues eliminacions: en primer lloc, la del Sentmenat A, ja que el club ha muntat un bon equip a base de fitxatges de Castellar i Caldes. Han tingut la mala sort de creuar-se amb el Bell-lloc, un gran equip que es fra gran a casa seva, tal com han demostrat remuntant un 6-3 advers amb un 5-1 a la tornada. En segon lloc, destaca l'eliminació de l'Igualada, club que sempre ha tingut presència a la lliga preferent en aquesta categoria. Es podria explicar a través del seu primer equip, que va jugar a La Corunya, enduent-se dos jugadors clau de l'equip júnior amb ells, que no van poder jugar el partit d'anada. Una altra sorpresa, aquesta vegada positiva, és la victòria del Manlleu B, equip format per jugadors juvenils, que han aconseguit que el club osonenc classifiqui dos equips entre els setze millors del país.

En la categoria juvenil també hi ha hagut força sorpreses respecte a eliminacions d'equips. Destaca l'eliminació de dos equips, tot i que de primer any, de clubs amb renom a l'hoquei base: el Voltregà B ha sigut eliminat pel Calafell i el Caldes B pel Shum. A més, de nou trobem el Sentmenat eliminat, i aquesta vegada rebent una pallissa (12-1) a la tornada, a la pista del Cerdanyola. 

La jornada, com no podia ser d'altra manera, ha deixat moltes anècdotes. Fa riure (o pena, depèn de com es miri) el joc que han intentat utilitzar alguns clubs amb l'horari dels partits: a juvenil, el Malgrat va fer jugar l'Andorra a les 9:30 del matí; a júnior, Shum i Lleida es van fer jugar mútuament també a aquesta hora. Com que tant entre la població maresmenca i el país dels Pirineus com entre Maçanet de la Selva i la capital del Segrià existeix una distància de 230 quilòmetres, es deurien pensar que els rivals arribarien adormits. Finalment, s'han classificat tant l'Andorra com el Lleida, equips que jugaven la tornada com a locals.

Com a curiositat, també cal parlar sobre el partit Vilanova-Arenys de Munt A de la categoria juvenil, que va acabar amb un resultat de 7-12, és a dir, es van fer 19 gols en un mateix partit, que a més era el partit d'anada. Espectacle pur i dur, però caldria preguntar als dos entrenadors què opinen del partit i la defensa que van fer els seus equips.

Segur que tots els partits van ser emocionants, i per sobre de tot molt lluitats per tots dos equips: arribar a disputar les eliminatòries és la primera prova de la temporada, l'objectiu de molts equips. Per això, darrere tot els equips que les han jugat, tant els classificats com els eliminats, hi ha molt esforç i sacrifici, entrenaments extra en època d'examens, preparació i motivació i cal felicitar un per un a tothom. Enhorabona a tots i sort a la nova fase de la competició!

Driblar

En algunes de les publicacions de l'Hoqueiteca ja he fet esment de l'espectacularitat de l'hoquei patins, que és en part gràcies a la velocitat que assoleix el joc pel fet de practicar-se sobre patins alhora que es domina una pilota molt petita amb un estic. Avui vull parlar d'un altre element que afegeix fantasia a l'hoquei: el dríbling. Aquest és un factor present en tots els esports on es compta amb un adversari, i en tots ells aporta la mateixa espectacularitat, però en hoquei trobo que és especial per la infinitat de recursos possibles, doncs es driblar amb patins no resulta gens senzill.

Un dels dríblings més bàsics és la finta. Per fer-la, el jugador ha d'enganyar el seu defensor movent el cos cap a un cantó per després patinar cap a l'altre, aprofitant el temps de reacció del contrincant per seguir-lo. És molt útil en situacions on l'atacant es trobi patinant a una velocitat elevada, i si resulta exitós, podria ben ser que el defensa necessités un trasplantament de maluc. Amb el cos també es pot superar un defensa amb una mitja volta, és a dir. tal com es fa amb la finta, patinar cap a un costat per girar ràpidament cap a l'altre. Aquesta vegada, però, donant l'esquena a l'adversari (protegint també la pilota) i demostrant una qualitat suprema en patinatge.

Amb l'estic i la pilota es poden realitzar centenars maneres de superar un contrincant. Només dependrà de la imaginació i la capacitat de qui ho hagi de realitzar. Per això és molt important saber dominar a la perfecció diverses formes de conduir la pilota. El dríbling d'aquesta mena més utilitzat és el ganxo, al qual ja vaig dedicar un article sencer. A més, amb la pilota també es pot provar de fer-se una autopassada, la qual es pot fer per moltes bandes: per l'esquena del defensa, per sota les seves cames (el popular túnel que tant ens agrada a tots), per sota l'estic (conegut com a estic-patí dins el món hoqueístic), contra la tanca, per sobre l'estic... Però de vegades no cal complicar-se tant per superar un defensa, ja que amb el simple fet d'amagar que es xutarà o es passarà la pilota es pot deixar sense arguments un adversari.

El que sí representa complicar-se la vida però alhora afegir espectacle són dríblings on es fa passar la pilota per llocs inversemblants, com entre les cames (la meva predilecció) o per darrere l'esquena, i dríblings on es juga aixecant la pilota del terra. 

Trobo molt convenient que els entrenadors treballin l'u contra u, especialment quan els jugadors són ben petits, per ajudar-los a desenvolupar un gran ventall de dríblings i maneres de superar un defensa, que posteriorment necessitaran saber fer quan siguin grans, i a més, entrenar-ho en situacions del joc diverses (amb velocitat, estàtic, al racó, a mitja pista, dins l'àrea...). A banda de formar jugadors desequilibrants, els entrenadors que hi dediquin especial atenció col·laboraran a crear un tipus d'hoquei més vistós de cara al públic, cosa que és del tot necessària.

Pavellons amb encant

Que Catalunya sigui una de les regions punteres en l'hoquei patins mundial és en part gràcies a la gran diversitat de clubs que hi ha on es practica. Des d'equips que competeixen per regnar a Europa fins a equips petits de barri on l'única finalitat és la diversió amb un estic i uns patins, i tots ells tenen en comú la marca catalana. Com és sabut, un dels senyals d'identitat de cada club en particular és la seva pista, el seu terreny de joc. Les instal·lacions, vaja. Que la tradició d'hoquei s'estengui al llarg de tota la geografia catalana obliga ja des de ben petits els equips a competir contra clubs diferents, coneixent d'aquesta manera la multiplicitat de pistes diferents que tenim a Catalunya. En portar voltant més de dotze anys per elles, avui els dedico aquest article.

En un primer pla es troben aquells pavellons que impressionen, no per l'arquitectura, sinó pel pes del club. Fa molt respecte jugar-hi, doncs sembla que es jugui contra tota la història de l'entitat. Parlo de l'Olímpic de Vic, de Les Comes a Igualada  o del Palau d'Esports del Reus Deportiu. Clubs amb llarga trajectòria i enorme palmarès al màxim nivell. Sempre és agradable disputar-hi partits, però guanyar-n'hi és pur èxtasi. S'hi respira un ambient d'hoquei marejant. El meu lloc preferit per jugar a hoquei, però, és Sant Hipòlit de Voltregà. Allà, a més de tot el que acabo de dir, s'hi afegeix el fet de sumar-hi el pes que representa el club pel poble, ja que els seus jugadors sembla com si juguessin per defensar el club i la identitat del poble. Com els soldats a la guerra, que defensen el seu exèrcit i el seu país.

També hi ha pistes on la grandesa del club propietari imposa qui la visita, tot i no tenir tant de renom a l'Ok Lliga actualment. Són Les Casernes a Vilanova, el Parroquial de Tordera o el Municipal de Maçanet. En elles també és molt difícil guanyar partits, així com ho és en d'altres, que potser tot i no ser de clubs grans, el treball que han realitzat en els últims temps comença a donar-los resultats: Arenys de Munt, Vendrell, Geieg, Manlleu (i en general, en qualsevol pista d'Osona).

Fora del que serien els seus clubs també hi ha pistes on algun factor les fa molt peculiars: pot ben ser la seva diminuta mida, com la del Sentmenat, la del Sant Josep de Badalona o la pista vella del Monjos; o pot ben ser per culpa de tot el contrari, la grandiositat de la superfície de joc, com al pavelló de La Garriga o al de Capellades (també succeeix en totes les pistes de parquet). De vegades és el sòcol el que fa d'una pista especial (penso en Sant Cugat) o la il·luminació de la instal·lació (ara en Sant Feliu).

Un grup a part són les pistes situades en patis de col·legis, normalment descobertes (totes les que he visitat excepte la del Sant Ramon de Vilafranca) i amb tanques de posar i treure, que provoquen que la pista no sigui un rectangle perfecte. A més, recordo en especial la pista del Maristes Sant Joan, a Barcelona, que té cinc cantonades.

En definitiva, cada club i cada pavelló és un món, per això no vull entrar a criticar unes pistes i elogiar-ne altres. Cada pista té alguna cosa que la fa especial, però el que crec que li dóna més importància al record que en guardem d'elles són les anècdotes que hi vivim: un campionat, una derrota, un gol messiànic, una història de vestidor, un conserge acollidor, un moment d'hoquei...

La nova fornada és a punt

El calendari ha avançat i ens trobem ja a principis de desembre. El final de la primera volta de l'OK Lliga és a tocar i, de moment, la competició està deixant moltes sorpreses. Una d'elles, molt positiva, és veure com  ha augmentat la presència de jugadors joves en gairebé tots els equips, alhora que a més, aquest jovent ha respòs molt correctament a les opcions que els han donat els seus entrenadors. Aquells que a l'estiu, en ple període de fitxatges, es lamentaven sobre l'obligació de confiar en el planter, donada la dificultat de fitxar grans jugadors per culpa de la penúria econòmica dels clubs, ja deuen haver fet muts i a la gàbia.

La nova promoció, de vegades criticada per no conduir les seleccions espanyoles a medalles d'or en els darrers anys (llegiu l'article "Somriure perdent l'hegemonia" d'aquest mateix blog), ha demostrat sobrerament que es troba preparada per donar peu, per fi, al relleu generacional que necessita la nostra competició. Saber com i en quina mesura toca retirar una generació és un tema delicat, però tal com ha demostrat recentment Portugal, apostar per joves promeses és garantia d'èxit. Allà, Helder Nunes, Gonçalo Alves i el seu seguici ja lideren la competició lusitana, i amb la selecció a punt van ser de conquerir Europa el passat estiu a França.

En aquesta OK Lliga que encapçala el Vic, és precisament l'equip osonenc el màxim estendard de la qualitat dels nous jugadors. Font, Burgaya, Presas i Casas gaudeixen de molts minuts en un equip que no aconseguia tant bons resultats des de feia temps. A dalt de la classificació també hi ha el Liceo, equip que compta a les seves files amb un estel·lar Pau Bargalló, un potent David Torres i un César Carballeira que per fi comença a entrar en els plans de Carlos Gil. El Barça, per la seva part, poc pot fer entrar els joves en la rotació de minuts (l'equip el formen vuit cracks mundials), però té en els jugadors del filial moltes esperances, ja que ara mateix lideren la taula de Nacional Espanyola, destacant entre ells els germans Nil i Blai Roca. Aquest últim, porter, podria ser d'una vegada per totes el porter del planter que pugi al primer equip una vegada es retiri Egurrola.

A la resta d'equips també hi ha jugadors que estan marcant la diferència sense superar els 23 anys: Alabart porta el timó del Voltregà, Candamio i Crespo són una assegurança de gol al Cerceda i al Lloret respectivament, Xaus i Palau s'han fet un lloc a la primera plantilla del Noia i Acsensi és el diamant del Caldes. Altres, tot just comencen a despuntar, com Llisa i Cuevas al Lleida. Però donant una ullada a la Nacional Espanyola, la segona divisió estatal, s'hi troba més del mateix. Exemples: Torner és el pitxitxi del Tordera i Farnés del Sant Cugat. 

És impossible esmentar-los a tots en un article, però el que vull remarcar amb aquest article és que davant dels nostres ulls tenim una gran generació de jugadors demanant pas als seus entrenadors i per què no dir-ho, que podrien començar a entrar en convocatòries de la selecció. Potser és amb ells quan l'hoquei patins nacional recupera el tro mundial. Però si no s'aposta per ells, si els clubs i entrenadors no se la juguen, mai se sabrà on es troba el sostre dels nous cracks. De moment, la cosa pinta bé.