Crònica de la 1a jornada de l'Ok Lliga

Un cop apagats tots els semàfors vermells arrencava, per fi, la millor competició d'hoquei patins del món. Perquè així segueix sent i ho seguirà sent. Perquè aquí no ens cal anar a cercar el talent a fora. És aquí on es forjen les promeses, on tenim els motlles del que és un bon jugador d'hoquei. Mentre aconseguim mantenir intacta la nostra escola, la manera de fer, la tradició de gaudir de l'hoquei base, de l'hoquei tàctic i màgic a la vegada, la nostra Ok Lliga seguirà viva, molt viva, en la seva lluita contra els bitllets portuguesos. 

Més de cent dies han hagut de passar perquè quedi palès que l'Ok Lliga no està per bromes. Marxa molt seriosament. Preguntin-ho als súpercampions gallecs o als sotscampions osonencs de l'anterior edició. Tots dos han caigut, encara que a domicili, en els respectius duels de David contra Goliat. Un David reencarnat en la figura de Pelicano dissabte al vespre a Girona. També en la d'un equip, el Lleida, que any rere any pateix fins l'última jornada per gaudir de l'alegria de la salvació, però sense problemes a l'hora d'enfrontar-se a gegants. Els de Folguera ja van demostrar la temporada passada que la seva especialitat és la de fer caure els equips grans. Així va començar el Leicester i va acabar campió de la Premier League.

No són aquests dos els únics resultats sorprenents del cap de setmana. El viatge a Les Comes del Lloret pintava molt malament pel moment institucional i de joc que pateixen els de La Selva. A més de perdre dos jugadors importantíssims aquest estiu, no n'han  contractat cap per cobrir les places vacants. L'Igualada, en canvi, s'ha armat amb el primer estranger de la història del club i l'experiència del gran de la nissaga Bargalló. Cap d'ells, però, va ser el protagonista del film. Va ser-ho Superman Vives, que amb quatre gols, a més de viure la nit més màgica que havia imaginat mai a casa seva, va salvar el seu exèrcit de la kriptonita verda. 

Quatre dianes va ser capaç de fer també l'olotí Mangas per donar la victòria al seu nou equip, i recent ascendit a la categoria, a l'Ateneu. D'aquesta manera va quedar iniciada la festa dels tres conjunts que militaven a la Primera Divisió la passada campanya. La festa s'allargarà fins divendres al vespre, quan s'iniciï la segona jornada, i el Manlleu, l'Alcobendas i el Girona deixin, segurament, d'encapçalar la classificació. 

"Trabajar con el hockey base me apasiona". Entrevista a Ivan Sanz

Sanz, durante el Europeo. Foto: Luis Velasco

Ivan Sanz logró el pasado fin de semana en Mieres recolocar a una selección española de categorías inferiores en lo más alto del continente, después de unos años de sequía en cuanto a títulos se refiere. Sin embargo, el entrenador de la flamante Campeona de Europa sub-17, que se ha encontrado siempre respaldado por un cuerpo técnico de mucha confianza y por una plantilla de altísimo nivel, no pierde nunca la humildad. Hablamos con el ex-entrenador de Igualada, Voltregà y Mataró, con el que ya logró un título europeo, la CERS, de su trayectoria en la Selección Española sub17.

¿Con qué sensación te vas de Mieres al ser el entrenador de la primera selección española 

masculina en lograr un oro desde hace unos años?

Satisfacción, sin duda. Esta satisfacción no tiene tanto que ver con el hecho de lograr el oro, sino con el camino que hemos recorrido. Por un lado, los chicos han trabajado muy duro, con mucha exigencia, pasión y humildad y centrados en progresar y crecer. Por otro lado, conseguimos desplegar un muy buen juego, atractivo y atrevido, manteniéndonos fieles a nuestro modelo de juego en todo momento. Y por último, el comportamiento del equipo en todo momento ha sido extraordinario, los chicos se han mostrado en todo momento humildes, generosos, y respetuosos, han estado comprometidos al máximo, y han luchado sin descanso por alcanzar el objetivo. Por último, la final fue un verdadero espectáculo, con dos equipos de mucha calidad, desplegando un gran hockey, sin rendirse en ningún momento y tratándose con gran respeto. Desde mi punto de vista un gran partido, bueno para el hockey, bueno para estos jóvenes jugadores y su formación. Éste es el verdadero éxito, mucho más allá de victorias y derrotas. Al final, la diferencia entre la victoria y la derrota se halla en pequeñas cosas, en los detalles. Tanto nosotros como Portugal merecimos el título, del mismo modo que ha ocurrido en todos los europeos en los que he dirigido la selección. Si hubiéramos perdido, estaría menos contento, pero igual de satisfecho. Me quito el sombrero antes los chicos, mi fantástico cuerpo técnico y nuestro extraordinario rival.

¿Crees que el nivel del hockey español ha disminuido en estas últimas temporadas o que simplemente ha mejorado en los demás países?

No creo que el nivel del hockey español haya disminuido. Simplemente es muy difícil ganar un Europeo. Hay muy buenos equipos, y ganar es muy difícil. En nuestros tres años podríamos tener tres campeonatos, dos, uno o ninguno, y en cada uno de ellos la diferencia entre ganar o perder ha sido de un gol. Nuestro nivel, nuestro trabajo, no es mejor por tener más o menos campeonatos. El problema radica en que en nuestros días, todo se mide por el resultado final, algo que para mí es un error. Lo verdaderamente importante es el trabajo que se hace, el crecimiento que experimentan los chicos. Personalmente, no siento que esta temporada haya tenido más éxito que en las anteriores, la satisfacción y el orgullo que siento por los chicos es el mismo.

¿Cómo se prepara un Europeo sub17? ¿Se tiene alguna idea de los rivales?

En nuestro caso, nos hemos centrado exclusivamente en nosotros mismos. Tenemos aproximadamente un mes para coger un grupo de chicos con talento y construir un equipo. Se trata de implementar un modelo de juego, de que los jugadores se conozcan bien y se entiendan dentro y fuera de la pista, de clarificar los roles y funciones, de crear un sentimiento de pertenencia, de cohesionar un grupo… fundamentalmente que se sientan cómodos y crear las condiciones de que puedan desplegar todo su talento. No estudiamos a los rivales hasta llegar al campeonato, momento en el cual los analizamos y hacemos pequeños ajustes a nuestro modelo de juego en cada partido. 

Para ganar un torneo de estas dimensiones se necesita de una fuerte unión del grupo. ¿Es por esto que 5 de los 10 campeones provienen del Arenys de Munt?

Sí, es importante cohesionar el grupo. Sin embargo, este no es el motivo de que haya 5 jugadores del Arenys de Munt. Si ves las selecciones de otros años, la composición es diferente, habiendo años en los cuales no hay más de dos jugadores del mismo equipo. Este año ha habido 5 jugadores de un mismo club, porque a mi entender, e insisto a mi entender, eran los mejores para el rol que necesitaba el equipo. Los criterios de elección ha sido puramente técnicos.

¿En qué consiste tu trabajo como seleccionador nacional sub-17 durante la temporada, mientras no hay que preparar ningún torneo?

Nuestro trabajo se organiza en tres ejes. Por un lado está el seguimiento de jugadores. Cada semana vemos uno o dos partidos de categoría sub-17, además de asistir a los campeonatos de Cataluña, España, Fases y Sectores. Por otro lado, a lo largo del año realizamos entrenamientos de control para conocer mejor a los jugadores e introducir algunas ideas de nuestro modelo de juego. Hacemos controles en Cataluña, Asturias, Galicia, Madrid, Andalucía... Por último, desde esta temporada hemos puesto en marcha un centro de tecnificación en el CAR de Sant Cugat, donde realizamos entrenamientos cada dos semanas durante toda la temporada. El objetivo del Centro de Tecnificación, es trabajar la técnica – táctica individual con los jugadores que creemos pueden formar parte a corto o largo plazo de la selección sub-17.

¿Por qué decidiste volver a categorías inferiores después de entrenar equipos sénior de élite como el Voltregà, el Igualada o el Mataró?

Pues, sencillamente, porque el proyecto me ilusionaba y me motivaba. No me considero un entrenador de “élite”, ni exclusivo de primeros equipos. Simplemente busco retos, proyectos ilusionantes que me motiven y me apasionen. Y trabajar con el hockey base, trabajar en la formación de jugadores, tratar de ayudar a los chicos a crecer, me apasiona. Es sin duda mi verdadero propósito como entrenador, intentar ayudar a crecer a los jugadores y equipos con los que puedo trabajar, tratar de que sean un poco mejores después de que pasen por mis manos, intentar aportarles algo. Sin duda, he disfrutado y me he sentido realizado en cada uno de los proyectos en los que me he embarcado tanto a nivel de hockey base, como de primer equipo. Me siento muy afortunado con mi carrera hasta el día de hoy.

Los campeones de Europa sub-17. Foto: Luis Velasco

Todos los componentes de tu plantilla vienen de Cataluña. ¿Qué crees que le falta al hockey patines español para alcanzar el mismo nivel? 

Desde mi punto de vista, fundamentalmente falta cantidad de practicantes. El número de practicantes en Cataluña es mucho mayor que el resto de España, lo cual se traduce en mayor competencia, mayor número de entrenamientos y partidos o mayor número de técnico, Sin duda esto aumenta la probabilidad de encontrar talentos y estimula la competitividad, que a su vez ayuda al desarrollo de los jugadores. Creo que se está haciendo un gran trabajo en muchas otras comunidades, pero debido al reducido número de practicantes es muy difícil poder rivalizar con Cataluña. Hay técnicos que están haciendo un trabajo extraordinario fuera de Cataluña, en un contexto difícil y con unas condiciones desfavorables, que tienen un mérito enorme y ante los que no puedo hacer otra cosa que no sea quitarme el sombrero. Se está trabajando en ello, y tengo esperanzas de que con el tiempo cada vez el nivel será mayor y el número de practicantes aumentará. También es cierto que este año ha sido un tanto especial, ya que en mis otras temporadas siempre ha habido algún jugador de fuera de Cataluña, y además con un rol determinante en el equipo.

Finalitza el mercat de l'OK Liga

Un cop acabat l'estiu cal valorar els moviments de jugadors i entrenadors d'una OK Liga que ha perdut potencial. El Vilafranca és qui més s'ha reforçat (7 fitxatges) mentre el Lloret només ha incorporat un jugador de la base

Font: L'esportiu de Catalunya

La màxima categoria de l'hoquei patins estatal masculí ha seguit perdent potencial un any més. El poder econòmic estranger, sobretot provinent de la lliga portuguesa, ha aprofitat el gran nivell de l'hoquei patins del nostre país per reforçar les seves plantilles. Aquesta vegada ha tocat emprendre un viatge internacional a jugadors de la talla de Jordi Bargalló, Carles Grau, Ferran Font o Ton Baliu.

L'equip que s'ha endut la millor nota d'aquest mercato ha estat sense cap mena de dubte el Reus Deportiu, que enlloc de perdre qualitat, ha millorat brillantment. El trident atacant Torra-Marín-Rodríguez donarà molt a parlar. Això sí, sempre recolzats des del darrere per Platero i el recuperat Casanovas. 

Qui poca cosa tenia a fer en aquest període estival era el F.C. Barcelona. Millorar una de les millors plantilles del món és, per si mateixa, una tasca difícil. Ho han fet incorporant el jove Pau Bargalló i deixant anar Xavi Costa, que gaudia de pocs minuts. La incògnita serà saber quin serà el jugador que aquesta temporada estigui faltat de minuts, doncs fer jugar 8 jugadors per igual és sempre complicat en un equip d'alt rendiment.

La vessant negativa té dues cares. Una es troba representada pel Vilafranca, que després d'una excel·lent temporada on va assolir el subcampionat de la CERS, s'ha vist obligat a renovar més de la meitat dels jugadors i a canviar d'entrenador. Cal esperar i veure com resol l'encaix de peces Josep Lluís Delriu, que a primera vista, té menys qualitat a les seves ordres que la que tenia Jordi Garcia. 

L'altra cara d'aquesta vessant negativa es troba clarament representada pel Lloret, que després de perdre la categoria i veure com un dels seus millors jugadors (Xavi Crespo) fes les maletes cap a Sant Hipòlit, no ha realitzat cap fitxatge. Sembla ser que baixar a Nacional Espanyola i recuperar la plaça a OK Liga als despatxos no és motiu suficient per reforçar un equip.

Pierde el hockey gallego

La temporada 2016-2017 de la OkLiga arrancará con el hockey gallego más debilitado de los últimos años. Galicia, la segunda región más fuerte del hockey patines español, ha visto a lo largo de este verano como sus dos equipos de mayor nivel, el Cerceda y el Liceo, quedaban muy mermados.

Hace unas semanas conocíamos la triste noticia de la desaparición del equipo rojiblanco de la élite, dejando de esta manera al Liceo como único equipo gallego en la máxima categoría de este deporte. El Cerceda, que nació en 2009 fruto del ascenso del Liceo B, se había convertido en uno de los desplazamientos más complicados de la temporada para cualquier equipo, gracias sobretodo a jugadorazos de la talla de Martín Payero o el ahora liceísta David Torres.

El Liceo, por su parte, arrancó esta semana la pretemporada, siendo una incógnita total cuál va a ser su rendimiento. Después de la marcha de los hermanos Bargalló en el mercato estival, los refuerzos realizados llevan consigo mismos muchos interrogantes. Además, los demás equipos aspirantes a los primeros puestos (tras el F.C. Barcelona) como Reus, Vic o Vendrell han formado equipos con jugadores de muy buena calidad, por lo que aspirar al podio puede ser una proeza.

Pero no todo es de color gris en Galicia. Las chicas del Liceo han conseguido el ascenso a la OkLiga Femenina, convirtiéndose así en el único equipo gallego de la competición. Tras el paso hace unas temporadas del Traviesas en la máxima categoría femenina, las verdiblancas aspiran a consagrarse en la élite y ser el ejemplo de muchos equipos gallegos que vienen pisando fuerte, como el Borbolla o el Dominicos.

Un circuit oficial d'hoquei 3x3?

Amb la temporada ja acabada i amb tot un llarg estiu per davant, el qual molts jugadors d'hoquei passaran sense calçar-se els patins, aprofito per presentar una proposta que em rodeja des de fa uns mesos. Reconec, també, que es tracta d'una idea que em sorgeix com a conseqüència de dos motius clars: el primer, que la temporada d'estiu per a un jugador d'hoquei es fa especialment llarga, doncs no és un esport que es pugui jugar a la plaça amb la colla d'amics (es necessita una instal·lació, material i certs coneixements, almenys de patí). El segon, el reflex, com ja és habitual, d'altres esports. En aquest cas, de l'handbol i la seva modalitat estival, l'handbol platja.

Quan era petit tenia dues opcions durant els mesos de calor: resignar-me a no jugar al meu esport favorit fins setembre o pagar un campus o casal d'hoquei. Els primers, com ja se sap, són cars i efímers, encara que molt profitosos. Arran de la consolidació del torneig Gladiators a Sentmenat, en els darrers anys s'han ideat més torneigs de l'anomenat "3x3" arreu del territori, cosa que em sembla formidable. El format d'aquestes competicions és molt atractiu perquè es produeixen molts gols, s'arriba molt ràpid (encara més) d'una porteria a l'altra per la reducció de la llargada de la pista...

És per això que, aprofitant l'empenta que s'està donant des dels clubs als 3x3, trobo oportú donar un nou pas endavant, i com deia, fent-lo agafant com a model l'handbol platja. La meva proposta seria unificar-los tots en una competició, que podria estar guiada per la federació o no. Tot i això, la macrocompetició hauria d'estar igualment enfocada als clubs, ja que han de suportar despeses evidents en cas de ser seu d'un torneig. En l'handbol platja, el resultat de cada equip en cada torneig computa per a una classificació general, que serveix després per realitzar l'ordre dels equips en el Campionat de Catalunya. En l'handbol platja els equips paguen inscripció de cada torneig (és a dir, que els beneficis se'ls segueixen enduent en gran part els clubs) però la Federació Catalana d'Handbol col·labora en l'organització, s'encarrega dels arbitratges i vetlla perquè la classificació general sigui l'adequada. 

A més, formalitzar inscripció en cada torneig comporta diverses avantatges, ja que permet que aquells equips que no volen jugar tots els torneigs puguin no fer-ho, alhora que no es fa necessari jugar-los tots per obtenir la classificació per al campionat final. 

L'handbol sorra també modifica el reglament de l'handbol perquè hi hagi més espectacularitat i el joc sigui més atrevit (gols dobles i triples, porter-jugador...). Per això també s'hauria de crear un reglament de l'hoquei 3x3 amb aquesta finalitat. Alguns exemples senzills podrien ser que els gols on es remati la pilota a l'aire valguessin doble, es pogués marcar amb els patins, el resultat es comptés per parts (això és còpia exacta de l'handbol platja) i si es donés empat es decidís amb una tanda de directes...

Així doncs, tan sols realitzo una proposta, a manera de "globus sonda" per veure si realment hi hauria interès en crear un circuit oficial de competicions 3x3. De la mateixa manera, estic a disposició de qualsevol que vulgui aportar idees o col·laborar. 

Prenen la CERS al Vilafranca

La disputa entre catalans i portuguesos pels títols europeus vivia un nou episodi aquest diumenge, Dia del Treballador, amb la final de la Copa CERS entre el Patí Vilafranca i l'OC Barcelos, que jugava com a local i se n'ha proclamat vencedor (6-3). No pretenc fer una crònica del matx, del desenvolupament del partit només diré que els catalans s'han avançat per dues vegades en els primers cinc minuts i que algú (no necessàriament els jugadors portuguesos) els havia d'aturar.

Les ajudes arbitrals al conjunt liderat per Reinaldo Ventura (avui menys estrella que mai, ja que ha errat diverses faltes directes i ha vist dues targetes blaves) han sigut una constant durant tot el partit. El Barcelos ha aconseguit fer dos gols de penal a la primera part xiulats qui sap perquè, i encara més greu és que un dels dos hagi suposat la primera targeta blava (també n'ha acabat veient dues) per Jordi Galán. El primer dels dos és una piscina de campionat de l'atacant portuguès, que en veure's entre dos sticks ha decidit provar sort amb un salt. Al·lucinant. El segon penal és força similar, però aquesta vegada el davanter portuguès es tira de cap a terra en notar una presència darrere seu, per la qual cosa els àrbitres italians han interpretat penal i blava per enganxar el patí des del darrere.

Entre els dos penals a favor del conjunt local se n'haurien d'haver xiulat mínim dos a la seva pròpia àrea. O és que controlar la pilota amb el patí es troba dins el reglament europeu i aquí no ens ha arribat la circular que ho informa? A més, en una ocasió on Edu Fernández es trobava encarant sol la porteria de Da Silva un defensor li ha aixecat l'estic perquè no pogués llençar a porteria. I els àrbitres han deixat seguir. 

El Barcelos, que s'havia carregat de faltes en l'inici del matx, s'ha vist compensat en el tram final del primer període on els àrbitres han decidit equilibrar la balança de faltes d'equip. En tan sols dos minuts, la diferència de quatre faltes favorable als de Jordi Garcia s'ha reduït fins al punt d'estar equilibrada la balança. 

El recital de Ferrari i el seu company de xiulet ha seguit a la segona part. Qualsevol intent de desmarcada d'un jugador vilafranquí acabava amb aquest al terra. Rocasalbas també ha sigut expulsat dos minuts per una acció on Querido ha intentat forçar l'expulsió de Galán, que ja tenia dues blaves, llançant-se entre els dos catalans. El de Canet de Mar ha sigut llest veient-ho i ha aixecat l'estic per no cometre cap infracció, però els àrbitres havien de xiular alguna cosa i han mostrat la blava a l'altre jugador del Vilafranca. Ja cap al final, amb els del Penedès bolcats a l'atac, el mateix Rocasalbas ha penetrat per l'àrea portuguesa, forçant contacte amb Reinaldo Ventura (que per res havia sigut falta). Des de terra, Ventura ha jugat la pilota i ha tirat també a terra al 77 de del Vilafranca. Sorprenentment, l'àrbitre, que observava la jugada des de dos metres de distància, ha assenyalat la desena falta catalana, mentre tot el conjunt visitant es desesperava.

Si no volen que els equips de l'OkLliga guanyin cap títol europeu, que enviïn una circular i ja no s'hi presentaran més. Perquè sinó es van creuar Reus i Vilafranca als quarts de final? Situacions similars s'estan veient en els campionats de seleccions base, on la selecció espanyola és perjudicada gairebé sempre. 

Potser és que volen igualtat i que no guanyin sempre els mateixos. Que estiguin tranquils que l'economia dels equips catalans ja afavoreix aquesta igualtat (és menor que la de les lligues portuguesa i italiana). Sort que la superioritat tàctica és encara abismal.

Arenys de Munt i Barça, campions infantil i júnior

El passat cap de setmana els Campionats de Catalunya de les categories infantil i júnior donaven al tret de sortida a la sèrie de Campionats de Catalunya i de Barcelona d'hoquei patins base. Els seguiran els Campionats Juvenil i Aleví el proper cap de setmana, mentre que la setmana següent serà el torn de la categoria femenina sub16.

Pel que fa al torneig de categoria infantil, el campió ha sigut l'amfitrió, l'Arenys de Munt A. O millor dit, un dels amfitrions, ja que l'Arenys de Munt C també va aconseguir la classificació per a la fase final. L'anhelada final entre l'equip campió i el FC Barcelona no es va produir, ja que en la primera jornada, en la fase de grups, l'equip entrenat per Raul Carrera va perdre davant el Lleida, fet que va comportar-los acabar segons en el seu grup. El Barça, que sí va guanyar tots els partits de la primera fase, seria el seu rival a les semifinals. El partit que es va veure va ser de llegenda. Els locals perdien per 1-2 i es trobaven en inferioritat numèrica a falta d'un minut, però l'èpica i la classe dels jugadors arenyencs els va permetre empatar el partit i guanyar-lo a la pròrroga. A la final derrotarien el mateix Lleida, realitzant els desitjos de revenja pel primer partit.

En la categoria júnior, cap sorpresa relacionada amb el campió. L'equip entrenat per Jordi Camps ja va guanyar el Campionat la temporada anterior, i encara que ha patit algunes baixes de jugadors, el bloc s'ha mantingut. La qualitat dels jugadors del planter blaugrana, que són els mateixos que es troben en posició d'ascens a OkLliga a la Nacional Espanyola, ha quedat palesa un cop més, doncs, conquerint la primera posició. La sorpresa del campionat ha sigut el seu rival a la final, el Geieg, que va deixar bocabadat el públic de La Jonquera eliminant el Caldes en les semifinals. El seu premi serà jugar els Campionats d'Espanya d'Alcobendas.