Tot a punt per a la Copa de la Princesa

Aquest cap de setmana es jugarà a la localitat asturiana de Mieres la Copa de la Princesa, que disputen els tres primers classificats de la Primera divisió espanyola en acabar la primera volta més l'organitzador de l'esdeveniment. Aquest any la participació catalana només serà del 50%, doncs els classificats són el FC Barcelona "B", el Girona Citylift, el CP Alcobendas i el CP Mieres.  Dissabte es jugaran les dues semifinals, a les 19:00 i a les 21:00, les quals encara no tenen decidits els enfrontaments, ja que el sorteig es farà avui divendres a les 20:00.

                                           L'Arenys de Munt va quedar-ne campió la temporada anterior.

El filial blaugrana hi arriba com a favorit, en ocupar encara la primera plaça a la classificació. La qualitat i l'olfacte golejador de Nil Roca i Sergi Llorca són els seus millors avals. La joventut de tota la plantilla pot jugar en contra de l'equip barceloní aquest cap de setmana, perquè seran partits on l'experiència serà necessària en moltes fases. 

El CP Alcobendas torna a jugar aquesta competició després d'absentar-s'hi la temporada passada. Els germans Martínez i la potència de Mario López intentaran endur-se el títol cap a la capital espanyola per segona vegada, Per contra, l'Alcobendas arriba a Astúries després de perdre, fa tan sols dues setmanes, per 5-0 a la pista del Girona, demostrant que són capaços del millor i del pitjor,

El Girona Citylift es presenta a Astúries amb una excel·lent trajectòria, doncs fa moltes jornades que  no perden un partit. Raul Pelicano tindrà en la disputa d'aquest títol l'oportunitat de seguir demostrant que no ha perdut qualitat en aquests anys allunyat de l'hoquei de màxim nivell. L'inconvenient de l'equip de Ramon Benito és la dependència, en força ocasions, de l'encert de Pelicano al davant i de Llaverola al darrere.

El CP Mieres s'ha guanyat jugar el mini-torneig del K.O en qualitat d'organitzador. Són l'equip amb menys opcions de guanyar-lo, per lloc a la classificació i per plantilla. Però jugant a casa i tenint en compte la voluntat de posar punt i a part en aquesta temporada, ja que ocupen l'última posició a la lliga, fa que no se'ls pugui descartar.

Anàlisi dels enfrontaments de la Copa del Rei

Primer de tot, explico per què em dedico ara a analitzar aquests enfrontaments de quarts de final de la, més que probablement, competició amb més emoció del panorama d'hoquei a nivell estatal. Segurament l'OkLliga és la que determina quin equip és el millor de la temporada. La Lliga europea no em sembla que ho faci perquè, a part de concentrar quatre equips al final, desenvolupar el desenllaç d'una competició de tant prestigi en un sol cap de setmana no crec que sigui la millor manera de determinar quin equip ha sigut millor al llarg de tota una temporada. Això sí, sense restar emoció. Però la Copa sí que remarca quin equip té més fam de títols, victòries i més bon joc.

Analitzo ara quin pot ser l'esdevenir d'aquests partits perquè, un cop passades les emocions del sorteig, encara queden força dies per a que es juguin i d'aquesta manera, espero que el temps em doni la raó. Si no fos així, tindria temps de rectificar.

El Barça-Igualada, abans de res, dir que és un clàssic de l'hoquei català, espanyol i europeu. Quan s'enfronten qualsevol dels dos pot guanyar. No obstant, la trajectòria de l'equip de Ricard Muñoz en els darrers anys em fa predir una victòria seva. Ara bé, perdre la Cers, a casa, va ser un cop molt dur que va enfonsar l'Igualada. I ara té l'oportunitat de refer-se'n, disputant un títol molt a prop de la seva afició. Per això, penso que no serà un partit dels que el Barça marxa en el marcador i juga amb comoditat tota o gairebé tota la segona part, però, l'instint lògic em fa escriure que, al capdavall, guanyaran.

El Vic-Reus em sembla l'eliminatòria més igualada. El meu deliri cap als d'Osona (ho reconec, sóc un amant de la gran defensa vigatana) em fa pensar que guanyaran. Tal com va passar en el recent partit de lliga, el Reus es va estavellar una vegada i una altra contra el mur defensiu teixit per Pujalte, doncs la seva arma en atac, els contracops i les transicions ràpides, van estar en tot moment molt ben cobertes. Un factor determinant d'aquest encontre pot ser, sens dubte, la inspiració en les faltes directes, on es veuran les cares dos dels millors especialistes en aquest apartat: Ferran Font per part del Vic i Raul Marín per part reusenca.

El Liceo-Voltregà m'ha creat  molts dubtes per escollir-ne un possible guanyador: sobre el paper, els gallecs no haurien de trobar oposició en un Voltregà un pèl més irregular del que solia ser aquesta temporada. Però en el torneig del K.O. els de Sant Hipòlit assoleixen grans gestes i no és difícil imaginar-se'ls eliminant els únics participants no catalans. La lògica altre cop em fa marcar un 1 a favor de la victòria gallega.

El Caldes-Noia es presenta, com no pot ser d'una altra manera, amb molt d'equilibri. Potser és l'aparellament, i em sap greu dir-ho, on es troben els dos equips més fluixos de la competició. La sort els permetrà, a un dels dos estar a les semifinals. El Noia està realitzant una magnífica campanya. Però aquí la il·lusió ha derrotat la lògica i aposto a favor dels calderins.

La pilota aturada

D'ençà del canvi de normativa de l'hoquei patins és cert que un dels objectius que es pretenia aconseguir, el de fer els partits més vistosos i dinàmics gràcies a un major nombre de gols totals al marcador, s'ha assolit amb fermesa. Una de les transformacions que han patit els partits d'hoquei des de llavors és l'augment de situacions de pilota aturada (em refereixo a les faltes directes i als penals), gràcies al canvi de normes sobre les targetes blaves, els peus dins l'àrea o faltes d'últim home. Teòricament, aquestes dues situacions de partit són favorables als jugadors que les executen: primer, en les faltes directes, perquè els perseguidors arrenquen des de més lluny i l'executor té més temps per pensar i driblar el porter; segon, en els penals, perquè els porters en principi no poden moure's fins que l'estic del jugador no toca la pilota (i dic en principi perquè moltes vegades els porters s'avancen al llançament i l'àrbitre no ho indica ni xiula la repetició del penal).

A la pràctica, però, s'ha tornat una empresa molt difícil transformar tant les faltes directes com els penals, ja que a més d'una major preparació per part dels porters, realment influeixen molts factors a l'hora de llençar-ne qualsevol de les dues, i no només hi té a veure la qualitat del jugador de pista: pressió, moment del partit en el que es doni, avantatge o desavantatge en el marcador, cansament...

                                             Foto: J.R. Castellví

És gràcies a unes dades revelades pels companys de hockeyasturias.com, extretes durant la primera volta, que un se n'adona de la poca eficàcia que presenten els equips de més categoria en ambdues situacions: A l'OkLliga, l'equip amb major percentatge d'encert és l'ICG Software Lleida, desè a la classificació, amb un 52'94%. A la mateixa competició femenina, sí que el Vilanova presenta un bon nombre, amb un 72%, però sorprèn el 0% de Las Rozas. A la Primera Divisió Estatal, l'equip que millor ha executat faltes i penals ha sigut l'Arenys de Munt, amb un 48%, però no arriba ni a la meitat d'encert, cosa que sí supera el Lleida pels pèls.

Pel que fa a jugadors en concret, i a través de les dades que ofereix la FEP en la seva pàgina web, descobrim que els equips compten amb especialistes (jugadors que quasibé sempre són els encarregats d'aquestes execucions), però que tampoc tenen un percentatge d'encert elevadíssim.

En faltes directes, a l'OkLliga el reusenc Raül Marín és qui més n'ha transformat, amb un total de 10 gols, però per a marcar-ne deu n'ha hagut de fallar catorze. A l'OkLliga femenina, Natasha Lee pel Voltregà i Laura Viella pel Girona només n'han errat un cada una, però la resta de jugadores no supera el 50% de faltes convertides a gol. A la Primera Divisió, el jugador del Palafrugell Gerard Pujol i Aleix Vera pel Sant Feliu lideren la taula de golejadors en aquest apartat amb vuit dianes tots dos, però el primer n'ha llençat un total de 23 i el segon, 19.

En penals passa més del mateix: el capità del Vendrell, Sergio Miras, el portuguès Diogo André del Shum i Ferran Rosa del Noia n'han marcat sis, però mentre que el massanetenc només ha fallat un penal, els altres dos n'han fallat set i quatre respectivament. Amb les noies aquest és un tema que hauria de preocupar molt els entrenadors, doncs María Díez és la que més penals ha marcat, però només son quatre, contra els cinc que ha fallat. La següent que més gols de penal acumula és Ona Castellví, amb tres, però contraposats als set que ha errat. 

La Copa Generalitat i la Nacional Catalana

Dissabte passat es va disputar a Alpicat la Copa Generalitat, que juguen els millor classificats de la primera volta de Nacional Catalana. En categoria femenina se la va endur cap al Vallès Occidental el Sant Cugat, mentre que en categoria masculina la Copa no es va moure de lloc ja que se la va adjudicar el mateix Alpicat. Enhorabona a tots dos equips.

No és gens fàcil guanyar aquesta Copa, perquè la categoria Nacional Catalana és molt exigent, i per això trobo que no se li dóna la importància que pertoca. Tant en l'apartat masculí com en l'apartat femení només el líder de la classificació aconsegueix l'ascens a categories estatals, cosa que demana un doble esforç gegantí, primer creant un equip amb una plantilla de nivell i segon, aconseguint mantenir el rendiment durant tota la temporada.

Opino que des de la Federació o des dels clubs s'hauria d'enfocar d'una altra manera la projecció que es dóna a aquesta categoria, perquè estem parlant de la màxima divisió de l'hoquei català, que no fa falta recordar que és punter (per no dir el que més) al món.

Deixo un resum del que va succeir dissabte a Alpicat:

Amants de l'hoquei, prepareu els transistors

El proper cap de setmana és un dels més esperats per a qualsevol aficionat a l'hoquei. Es jugarà l'última jornada de la primera volta de les tres competicions de més alt nivell del nostre país, de manera que dels resultats que es donin en aquest breu (però intens, molt intens) període de temps en sorgiran els equips que lluitaran per la Copa del Rei, la Copa de la Reina i la Copa de la Princesa.

Amb l'arribada de les noves tecnologies, els transistors segurament seran substituïts aquest dissabte als pavellons per smartphones, però de ben segur que el que romandrà intacte en aquesta jornada que hi ha sigut any rere any són les emocions a flor de pell. L'alegria de classificar-se per la copa, el títol al qual tenen millor accés aquells equips de menys nivell, La tristesa de saber que no la jugaràs, tot i ser-ne la classificació un dels objectius de la temporada.

A la Copa del Rei són ja quatre els equips que tenen l'accés assegurat a Reus, mentre que d'altres set lluitaran per les quatre places restants. Barça, Vic i Liceo seran caps de sèrie segur, encara que falta per determinar l'ordre en el que ho faran. Reus, Caldes i Noia es postulen com a favorits per a l'últim lloc com a cap de sèrie. També lluitaran per ser a la Copa el Vilafranca, el Vendrell, el Lleida, l'Igualada i el Voltregà. Serà sens dubte una jornada plena d'emoció a tots i cada un dels enfrontaments.

A la Copa de la Reina, ja definides Voltregà, Manlleu, Palau i Gijón com a caps de sèrie, Mataró, Cerdanyola i Alcorcón lluitaran per l'única plaça restant a adjudicar, amb l'objectiu d'acompanyar a Sferic, Bigues i Las Rozas a lluitar contra les quatre 'gegants' per un títol que sembla instaurat a Osona.

A la Copa de la Princesa, només el Manlleu és aspirant a arrebatar la tercera posició de la taula al Girona, però ha d'esperar una derrota gironina en el derbi contra el Palafrugell, alhora que ha de guanyar al Tordera a casa.

Cop d'autoritat català a Europa

Tot i que m'agradaria que en realitat fos així, l'entrada d'avui no té res a veure amb la política, malgrat el seu títol. I és que tots els equips catalans que van disputar partits de competició europea aquest dissabte van obtenir la victòria, amb l'excepció del Vendrell que va empatar. De nou va quedar demostrada l'autoritat que exerceixen els equips de la nostra terra a la Copa d'Europa masculina, la Copa d'Europa femenina i la Copa CERS.

Pel que fa a la Copa d'Europa masculina, l'únic que no va aconseguir els tres punts va ser l'equip que entrena Guillem Pérez, però els vendrellencs van jugar sempre de tu a tu amb el Forte dei Marmi, líder actual de la renovada lliga italiana. El Barça també va haver d'enfrontar-se amb un equip transalpí, en aquest cas però ho feia a domicili i contra el segon classificat de la Serie A1. Als de Ricard Muñoz la victòria, per 4-6, els va servir a més per certificar la classificació per a la següent fase de la competició. Per la seva banda, el Vic rebia a l'Olímpic el Benfica, equip que encara es manté invicte a la lliga portuguesa, tot i que gairebé surt molt escaldat de Catalunya, doncs el Vic va arribar a posar-se 7-0 a la primera part. Finalment, els lusitans vana arreglar la desfeta inicial fins a situar-se tan sols a un gol dels osonencs.

Imatge del partit del Vendrell.

La màxima competició continental femenina tenia preparats per aquest dissabte els partits d'anada de quarts de final, és a dir, la ronda prèvia a la final a quatre. En els quatre emparellaments hi ha la presència d'un equip de l'Oklliga, tres d'ells catalans. Els dos osonencs, Voltregà i Manlleu, s'havien de veure les cares amb franceses (Noisy Le Grand i Merignac); el Palau, amb portugueses (Benfica). Les dues primeres, van guanyar amb claredat els seus partits, ja que a més de guanyar per diferències molt grans no van rebre cap gol. Les vallesanes ho tenen una mica més complicat, perquè tot i guanyar per 6-4, encara han de viatjar a Portugal a defensar una diferència de només dos gols, tasca gens senzilla.

A la segona competició europea masculina, la CERS, només són dos els equips catalans que hi segueixen vius. Són el Reus Deportiu i el Vilafranca. Per aquest cap de setmana tenien pendent la tornada dels setzens de final, contra el Turquel portuguès i el Viana, també portuguès, respectivament. Tots dos partits eren a casa, i es van saldar amb victòries per 7-5 i 5-3, que donaven el bitllet a tots dos equips per als quarts de final. La sort ha volgut que s'enfrontin entre els dos catalans als quarts de final, cosa que assegura la presència d'un dels dos a la final a quatre, però impedeix definitivament una hipotètica final catalana.

Els àrbitres d'hoquei patins

Tan bon punt vaig començar l'aventura de l'Hoqueiteca, molts coneguts, a més d'animar-me i felicitar-me, van suggerir-me diferents temes que podrien servir-me en un futur en algun dels articles del blog. El més recomanat (i un dels que més por m'ha fet escriure) ha sigut sense cap mena de dubte el tema dels arbitratges. Avui, després d'haver-hi reflexionat durant les festes nadalenques, aquí teniu l'article desitjat. Abans de llençar-me a la piscina, però, vull deixar clar que no pretenc fer crítica ni tampoc justificar cap acció dels col·legiats. Simplement pretenc fer una petita reflexió i d'aquesta manera, ajudar a tothom a fer-la també.

Com és un tema molt recurrent i present en el món de l'esport, primer de tot cal aclarir que les meves paraules bé podrien servir per a la resta d'esports on es compti amb la figura d'un àrbitre en els partits, és a dir, en gairebé tots. Però, tal com indica el títol d'aquest article, l'escric basant-me en tot moment en les referències que he recollit a partir de voltar una dècada en el món de l'hoquei patins.

Una de les primeres acusacions que sol fer-se als àrbitres d'hoquei és que són molt dolents. Clar i català. Se'ls titlla d'incompetents, ineptes i inútils. El que més greu em sap d'aquestes afirmacions (i no em costa gens reconèixer que jo, de vegades i en calent, també he arribat a dir-les) és la falta de rigor i de coneixement de qui les fa. El nostre esport, com ja he dit més d'una vegada, és ràpid i elèctric, perquè es juga amb patins. Trobo que aquest punt és desfavorable als àrbitres, ja que ells no en porten, i encara que com a solució  a sènior la FEP en posi dos (A l'Oklliga i la Nacional Espanyola masculines. Per què no a la màxima categoria femenina?) trobo que encara els falten uns quants quilòmetres per hora per poder arribar a veure amb claredat totes les accions d'un partit,

Tampoc no s'ha d'oblidar que el fet que la pilota sigui tant petita no els facilita precisament la feina, sobretot en situacions on s'ha de definir on ha succeït una falta (ni si ha sigut dins o fora de l'àrea de penal), l'alçada d'un xut (recordo a més, per molta gent que protesta abans d'obtenir informació, que quan es xiula bola alta el límit NO el marca l'alçada de la porteria, doncs el límit està fixat al reglament en el metre i mig). Precisament una de les majors polèmiques que es genera al voltant de l'actuació d'un àrbitre té a veure amb la situació de la pilota. Concretament, la decisió sobre si un gol fantasma ha sigut gol de veritat o no. Per desgràcia, hem de reconèixer que el nostre esport no té els mitjans econòmics suficients per instaurar el xip a les diminutes pilotes ni a les diminutes porteries (no ho ha fet ni el futbol), que a més es troben dins del terreny de joc, cosa que dificulta més encara la visió als àrbitres.

Les actuacions dels àrbitres també són moltes vegades acusades de ser premeditades, en el sentit d'afavorir en la majoria d'accions a un equip (quasi sempre es parla de determinats clubs), en detriment dels seus contricants. No entraré a jutjar si realment l'afavoriment es produeix a les pistes catalanes. Respecte això, i en defensa de les falses declaracions, m'agradaria expressar que el nostre reglament té moltes errades, tant sintàctiques com de sentit comú. Tampoc el jutjaré ni demanaré una nova regulació. Però està clar que el reglament és el full de ruta que segueixen els àrbitres, i si aquest deixa moltes situacions a jutjar de manera subjectiva pels àrbitres (segons intencionalitat, moment del partit, lloc de la pista, ocasió manifesta de gol...), és evident que és lícit acusar àrbitres d'afavorir o, per què no, d'anar en contra d'alguns equips. L'origen, l'arrel d'aquest problema, no es troba llavors en les persones que vetllen perquè es jugui segons unes normes, sinó en les normes mateixes.

El temps també és un factor que influeix en la manera de xiular. Perquè a l'hoquei tenim normes que hi tenen a veure. El joc passiu és assenyalat quan un equip porta 45 segons amb la possessió de la pilota sense xutar a porteria. Per això, mentre han de controlar tot el que passa a pista, han d'anar comptant fins a quaranta-cinc. Difícil, oi? En molts pavellons això no poden solucionar-ho mirant el marcador, perquè llavors no veurien la taula de cronometratge. 

Per acabar, m'agradaria criticar aquells qui culpen els àrbitres de cobrar massa. Primer, perquè el sou no l'estableixen ells, sinó que ho fa la respectiva federació. Les crítiques haurien d'anar cap a ella. Segon, com espero haver aclarit amb aquest article, la feina que han de fer no és gens fàcil. Tercer, perquè dins el sou va inclòs tot el que han de fer (desplaçaments i dietes bàsicament), i aquest es fixa a través de quotes que no són revisades (un exemple: un partit celebrat a la una del migdia comportarà pagar la dieta a l'àrbitre, Però, si aquest decideix dinar més tard i a casa, ho cobrarà de totes formes. Perquè?). Per tant, de nou ens trobem un cas on ells no en tenen la culpa sinó que la té qui hagi decidit fixar aquestes quotes.

Pensem tots dues vegades abans de criticar ningú, doncs són persones que es troben fent la seva feina, a les quals és evident que no agradarà que els jutgi algú sense coneixement. És clar que opino que molts àrbitres en determinats moments no han xiulat bé un partit, però no trobo que hagi sigut mai intencionadament.